Zhou Enlai

rdf:langString Zhou Enlai

rdf:langString Zhou Enlai (xinès simplificat: 周恩来, xinès tradicional: 周恩來, pinyin: Zhōu Ēnlái; Huai'an, 5 de març de 1898 – Pequín, 8 de gener de 1976) fou un polític, revolucionari, escriptor i dirigent xinès. La seva contribució fou decisiva per a la consolidació i ascens del Partit Comunista de la Xina. Va ser el primer a exercir el càrrec de Primer Ministre de la República Popular de la Xina des de l'octubre de 1949 fins a la seva mort el gener de 1976. Zhou Enlai nasqué en una família culta el 1898 i passà part de la seva infància a Huai'an, Jiangsu. Estudià Cultura clàssica xinesa i més endavant, a la prestigiosa escola de Tianjin. D'allí passà a les universitats de Waseda i Nippon al Japó, i finalment assistí a la universitat de Nankai a Tianjin. El 1919 participà en el Moviment del 4 de maig, de caràcter antiimperialista, modernitzador i nacionalista xinès, fortament crític amb els senyors de la guerra xinesos. Fundà el sindicat d'estudiants de Tianjin i fou arrestat pel govern. Dos anys després, el 1920 anà a París i a Edimburg a estudiar, s'integrà al Partit comunista i creà el primer cos juvenil del Partit Comunista Xinès. Visità Anglaterra i Alemanya. El 1924 fou nomenat director d'entrenament polític a l'acadèmia militar de Whampoa. Arran del primer front unit, l'aliança del Partit Comunista i el Guomindang proclamada per Sun Yat-sen el 1924 i que rebé el suport soviètic, s'integrà al partit nacionalista i fou designat el 1926 cap del primer exèrcit de Chiang Kai-shek. Poc després de la mort de Sun Yat-sen, els sectors dretans de Guomindang aconseguiren el control del partit. Els comunistes, tanmateix, havien creat el seu propi exèrcit sota el lideratge de Zhou Enlai, que desconfiava de la direcció del Guomindang, que titllà de "coalició de senyors de la guerra traïdors". Organitzà i dirigí la insurrecció de Xangai de 1926 d'acord amb el consell del Komintern, que resultà derrotada; Després de la ruptura entre el PCX i el Guomindang i la repressió que aquest emprengué, fou condemnat a mort, però se n'escapà i treballà en la clandestinitat. Marxà a Jiangxi el 1931, on apropà els seus plantejaments comunistes soviètics d'inspiració urbana als de la revolució dels camperols de Mao, i contribuí a la seva reconciliació amb els caps del partit comunista. Assumí el control militar del 1r front de l'exèrcit, derrotant en quatre ocasions les tropes del Gumonitang, i emprengué la reorganització de l'exèrcit. Participà en la Llarga Marxa (1934-35). Durant la invasió japonesa, defensà la constitució del segon front únic amb el Guomindang contra els japonesos. Membre del consell polític del Partit Comunista Xinès (1945), amb el triomf de la revolució fou nomenat primer ministre i ministre d'afers exteriors (1949) del govern de la República Popular, i assistí a diferents conferències internacionals. El 1958 deixà la cartera d'afers exteriors. Durant la Revolució Cultural s'oposà a les tesis de Lin Biao. Impulsà l'obertura a Occident de la política exterior xinesa. Durant els darrers dos anys de la seva vida, tot i conservar el càrrec de primer ministre, les seves funcions foren exercides pel vice-primer ministre Deng Xiaoping.