Traditional animation

rdf:langString Animació tradicional

rdf:langString L'animació tradicional o clàssica és la tècnica que es va utilitzar per a la majoria de les pel·lícules de dibuixos animats del segle xx. Era la tècnica d'animació més popular i més comú que va existir fins l'aparició dels ordinadors. També se l'anomena cel animation. Els fotogrames individuals d'una pel·lícula d'animació tradicional són les fotografies de dibuixos que són creats sobre paper. Per a crear la il·lusió de moviment cada dibuix difereix de l'anterior, mantenint els trets característics del personatge, objecte o fons que s'està animant. En el procés intervenen habitualment diversos especialistes en un procés similar al de la creació d'una pel·lícula d'imatge real. Els dibuixos es tracen o fotocopien en fulls de poliacetat de vinil transparent o d'acetat orgànic transparent, i s'acoloreixen amb pintures per la banda oposada on s'han traçat els dibuixos. Els acetats completats són fotografiats un per un per un operador en una càmera fixa anomenada , que es posiciona en angulació zenital perpendicular al pla dels dibuixos, amb uns llums de suport a sota del vidre i a sobre. El procés tradicional d'animació basat en fulls d'acetat va consider-se obsolet a principis del segle xxi. Els programes digitals d'animació són, més que un canvi de sistema, una evolució cap al món digital del procés analògic. En els programaris d'animació també s'ha de dibuixar, amb les eines de dibuix, fotograma a fotograma. Aquesta tècnica es continua utilitzant, tot i que els programaris simplifiquen i optimitzen els processos amb eines com la interpolació, els ossos o la càmera virtual. Els dibuixos i els fons que fan els professionals són escanejats o dibuixats directament en un sistema informàtic. S'utilitzen diferents programes per acolorir els dibuixos i simular el moviment de la càmera i d'altres efectes. La peça d'animació resultant es genera sobre un o diversos suports, tant la pel·lícula tradicional de 35 mm com noves tecnologies com el vídeo digital o directament en algun format que es pugui penjar i visualitzar per Internet. Tanmateix l'aparença de l'animació tradicional en acetat encara es conserva, i la feina de l'animador s'ha mantingut essencialment igual durant els darrers 70 anys. Alguns productors d'animació han utilitzat el terme tradigital per a descriure l'animació tradicional que es fa amb l'ús extensiu de la tecnologia informàtica. Com a exemples de pel·lícules animades tradicionalment es poden citar totes les d'animació de la Disney fins 1990 i algunes de posteriors, com Fantasia 2000 (2000) fins - Princess and the frog, títol original en anglès - (2009), així com Animal Farm (Regne Unit, 1954), o Akira (Japó, 1988). Entre les pel·lícules d'animació tradicional produïdes amb l'ajuda de la tecnologia informàtica hi ha The Lion King (EUA, 1994), El viatge de Chihiro (Japó, 2001) o Les Triplettes de Belleville (França, 2003). Els primers metratges que van emprar aquesta tècnica, es filmaven en blanc i negre, ja que, per al muntatge final i la seva distribució, s'utilitzaven els mateixos mitjans que el cinema d'imatge real. Des de fa un cert temps a les produccions d'animació tradicionals també se les anomena produccions d'animació 2D (de dues dimensions), per a distingir-les de les animacions en 3D (infografia).