Symphony No. 2 (Elgar)

rdf:langString Simfonia núm. 2 (Elgar)

rdf:langString La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major, Op 63, d'Edward Elgar és la segona i última de les simfonies que va compondre. La va compondre entre 1909 i 1911, tot i que alguns esbossos daten de 1903. En l'obra consta la següent dedicatòria: Dedicada a la memòria de sa difunta Majestat el rei Eduard VII.Aquesta simfonia, destinada abans de 1910 a ser un lleial tribut, porta la present dedicatòria amb la graciosa aprovació de sa Majestat el Rei.16 de març de 1911. La partitura de la simfonia està precedida d'una cita de Shelley, del seu poema Invocació: Rarely, rarely comest thou,Spirit of delight!(Rarament, rarament arribes,Esperit del delit!) La simfonia està orquestrada per a tres flautes, un piccolo; dos oboès i Corn anglès; clarinet mi benoll, dos clarinets si bemoll i un clarinet baix; dos fagots i contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbals, percussió (incloent-hi caixa, bombo, pandereta i plats), dues arpes i instruments de corda. La simfonia comprèn quatre moviments: * I. Allegro vivace e nobilmente * II. Larghetto * III. Rondo: * IV. Moderato e maestoso Com en el cas de la seua , la segona no compta amb un programa explícit. Tot i això, Elgar va escriure posteriorment sobre aquesta: « [La segona simfonia] ... representa el 'pelegrinatge apassionat' d'una ànima; ... l'últim moviment descriu el resultat definitiu de la seua 'passió' en noble capteniment, i ... les darreres dues pàgines l'apoteosi i l'etern resultat del pelegrinatge de l'ànima.» Parts de la simfonia van ser esbossades a Venècia, durant una visita l'any 1910, i originalment va caracteritzar el segon i tercer moviments com a representants del contrast entre el fosc interior de la Catedral de Sant Marc de Venècia i l'assoleiada plaça de fora: això no obstant, en l'època en què va concloure la simfonia va elaborar el segon moviment com una elegia funerària per al rei Eduard VII, que acabava de morir. El crític musical de Los Angeles, va descriure el període eduardià com « el tendre Götterdämmerung » i « de fet tota la simfonia té un caràcter elegíac, potser només superada pel seu tardà Concert per a violoncel (1919).» L'estrena, el 24 de maig de 1911 en un concert del London Festival, va resultar una decepció per a Elgar. L'assistència de públic no va cobrir les expectatives, malgrat el grandíssim èxit del Concert per a violoncel la prèvia tardor. El seu amic, el violinista W. H. Reed va apuntar que tot i les repetides crides a l'escenari del compositor, aquest « va lamentar la inequívoca impressió que es produeix quan el públic, fins i tot el públic anglès, es mostra clarament apàtic.» Reed diu que Elgar va manifestar-li « Què els passa, Billy? Mira'ls, asseguts com un ramat de porcs encebats.» Potser va ser degut a l'esperit de l'obra; a diferència de la Primera Simfonia i del no conclou amb un esplendorós tutti orquestral, sinó tranquil·lament i melancòlica.