Structural history of the Roman military

http://dbpedia.org/resource/Structural_history_of_the_Roman_military

يشمل التاريخ البنائي للقوة العسكرية الرومانية تحولات عديدة طرأت على بنية وتنظيم جيش روما القديمة، الذي يُعتبر أكثر مُؤسسة عسكرية مُؤثرة وطويلة الأمد عرفها التاريخ. وخضعت المُؤسسة العسكرية في روما القديمة إلى تغيرات كبيرة منذ تأسيسها عام 800 ق.م وحتى حلِّها بالكامل عام 470م، ونتيجةً لانهيار الإمبراطورية الرومانية الغربية. في البداية، انقسمت القوة العسكرية الرومانية إلى جناحين: بري وبحري، وكان هذا التقسيم أمرًا واقعًا رغم أنه حدث بوضوح أقلّ من التقسيم المُتَّبع في المُؤسسات العسكرية الحديثة، وقد أدت الإصلاحات السياسية والتطور التدريجي إلى حدوث التغيرات الأساسية في بناء الجيش الروماني، ويُمكن تقسيم هذه التغيرات إلى أربع مراحل أساسية. rdf:langString
La història de l'estructura de l'exèrcit romà recull els principals canvis en l'organització i la constitució de les forces armades de l'antiga Roma, que han estat descrites com «la institució militar més eficaç i duradora de la història». Entre els seus orígens cap al 800 aC i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, l'organització militar de Roma experimentà canvis estructurals de gran envergadura. Al nivell més alt, les forces es dividien en un exèrcit i una marina, tot i que aquestes dues branques estaven menys diferenciades que en les forces de defensa nacional modernes. Els graus més alts de l'exèrcit i la marina patiren canvis estructurals com a resultat de reformes militars positives i la seva evolució estructural orgànica. Aquests canvis es poden dividir en quatre fases dist rdf:langString
La historia de la estructura del ejército romano describe las principales transformaciones cronológicas de la organización y constitución de las fuerzas armadas de la antigua Roma, las cuales han sido calificadas como «la institución militar más efectiva y duradera conocida de la historia».​ rdf:langString
The structural history of the Roman military concerns the major transformations in the organization and constitution of ancient Rome's armed forces, "the most effective and long-lived military institution known to history." From its origins around 800 BC to its final dissolution in AD 476 with the demise of the Western Roman Empire, Rome's military organization underwent substantial structural change. At the highest level of structure, the forces were split into the Roman army and the Roman navy, although these two branches were less distinct than in many modern national defense forces. Within the top levels of both army and navy, structural changes occurred as a result of both positive military reform and organic structural evolution. These changes can be divided into four distinct phases rdf:langString
作为一支 “史上最有效、最长寿的军事单位” ,古罗马军队需要适应内外部生产力条件以及人口组成的剧变,因而从约公元前800年罗马建城伊始,直至西部帝国于公元476年最终分崩离析,罗马军队的组织架构与组成先后发生过多次根本性的变化。位于罗马军事架构的顶端的是罗马陆军和罗马海军,而由于一系列军事改革以及民族内部人员构成的演变,陆军和海军都不可避免地发生了不可逆转的结构性变化。 可以将罗马军事组织的发展分为四个阶段: rdf:langString
rdf:langString التاريخ البنائي لقوة الرومان العسكرية
rdf:langString Història de l'estructura de l'exèrcit romà
rdf:langString Historia de la estructura del ejército romano
rdf:langString Cronologia della struttura dell'esercito romano
rdf:langString Structural history of the Roman military
rdf:langString 古罗马军事结构发展史
xsd:integer 7948631
xsd:integer 1118217782
rdf:langString يشمل التاريخ البنائي للقوة العسكرية الرومانية تحولات عديدة طرأت على بنية وتنظيم جيش روما القديمة، الذي يُعتبر أكثر مُؤسسة عسكرية مُؤثرة وطويلة الأمد عرفها التاريخ. وخضعت المُؤسسة العسكرية في روما القديمة إلى تغيرات كبيرة منذ تأسيسها عام 800 ق.م وحتى حلِّها بالكامل عام 470م، ونتيجةً لانهيار الإمبراطورية الرومانية الغربية. في البداية، انقسمت القوة العسكرية الرومانية إلى جناحين: بري وبحري، وكان هذا التقسيم أمرًا واقعًا رغم أنه حدث بوضوح أقلّ من التقسيم المُتَّبع في المُؤسسات العسكرية الحديثة، وقد أدت الإصلاحات السياسية والتطور التدريجي إلى حدوث التغيرات الأساسية في بناء الجيش الروماني، ويُمكن تقسيم هذه التغيرات إلى أربع مراحل أساسية. اعتمد الجيش في نشأته في المرحلة الأولى على الخدمة العسكرية الإلزامية السنوية، التي فُرضت على المواطنين كونها جزء من واجباتهم تجاه الدولة، حيث كان الجيش الروماني أثناء تلك الفترة يشن حملات موسمية ضد خصوم الدولة.وشهدت المرحلة الثانية خضوع المزيد من الأقاليم لهيمنة الرومان وازدياد حجم قواتهم، وتدريجيًا تضمن الجيش المزيد من الجنود المُحترفين الذي يتقاضون أجورًا لقاء خدمتهم، ممَّا أدى إلى إطالة مُدة الخدمة العسكرية الإلزامية للفئات الدنيا من الشعب، التي لم تتقاضى أيَّ أجور، وقد تميزت الوحدات العسكرية الرومانية في تلك الفترة إلى حد كبير بتجانسهاوتنظيمها رفيع المستوى، وانقسم الجيش إلى فئتين أساسيَّتين: وحدات نظامية من المدنيين الذي عُرفوا بـالفيالق الرومانية ووحدات غير مُنظَّمة من القوات الأجنبية المُساعدة، والتي كانت تُستدعى، في الغالب لدعم الجيش بالوحدات الإضافية مثل المُشاة خفيفي التسليح والمساعدات اللوجستية والفرسان الخيالة. شهدت المرحلة الثالثة مهمة القوات العسكرية التي كانت في ذروة قوة الإمبراطورية الرومانية في إدارة وتأمين حدود الأقاليم الضخمة التي خضعت لنفوذ روما، وقد قلَّت في هذه الفترة الأخطار الإستراتيجية على الدولة، واقتصر الاهتمام على حماية الأراضٍ المكتسبة قديمًا، وقد خضع الجيش لتغييرات نابعة من الحاجات المستجدة، وأصبح أكثر اعتماداً على الحاميات العسكرية الثابتة من المخيمات المُؤقتة للحملات والحروب الجارية. ظلت الخدمة العسكرية قائمةً في المرحلة الرابعة بوصفها مهنة بأجر ضمن القوات النظامية. وكان ذلك في الوقت الذي انهمكت فيه روما بالحفاظ على هيمنتها على الأقاليم مُترامية الأطراف التي احتلَّتها. وقد شاع تعيين عناصر من المُرتزقة أو الأجانب الحليفين حتى أصبحوا يُمثلون نسبة ضخمة من القوات المُسلحة. في الوقت ذاته ونتيجةٍ لذلك، اضمحلَّت الوحدة التي تمتعت بها قوات روما العسكرية في سابق عهدها. وكان الجنود في هذا العصر من الفرسان الرماة خفيفي التسليح إلى المُشاة ثقيلي التسليح مُتفاوتين إلى حد بعيد في الكفاءة والحجم، ورافق ذلك اتجاهًا من الإمبراطورية في تغليب وجود سلاح الفرسان بشكل مُتزايد بدلًا من قوات المُشاة، فضلًا عن الحاجة إلى المزيد من الحملات العسكرية على الدول المجاورة، وفي أواخر عهد الإمبراطورية، كان هناك المزيد من التركيز على جميع الحدود عدا الشرق على وحدات أصغر من القوات العاملة بشكل مستقل مع الانخراط بشكل مُقنن في معارك منخفضة الحدة وأعمال حرب العصابات.
rdf:langString La història de l'estructura de l'exèrcit romà recull els principals canvis en l'organització i la constitució de les forces armades de l'antiga Roma, que han estat descrites com «la institució militar més eficaç i duradora de la història». Entre els seus orígens cap al 800 aC i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, l'organització militar de Roma experimentà canvis estructurals de gran envergadura. Al nivell més alt, les forces es dividien en un exèrcit i una marina, tot i que aquestes dues branques estaven menys diferenciades que en les forces de defensa nacional modernes. Els graus més alts de l'exèrcit i la marina patiren canvis estructurals com a resultat de reformes militars positives i la seva evolució estructural orgànica. Aquests canvis es poden dividir en quatre fases distintes. Després d'un període protohistòric del qual no hi ha informació escrita, l'estructura de l'exèrcit romà pot generalitzar-se a través d'una sèrie de fases històriques. Inicialment, l'exèrcit romà consistia en unes lleves anuals de ciutadans que prestaven el servei militar com a part dels seus deures envers l'estat. Durant aquest període l'exèrcit romà es va enfrontar principalment a adversaris locals en campanyes estacionals. A mesura que els territoris controlats per Roma s'anaven expandint, i a mesura que la grandària de les ciutats s'incrementava, els exèrcits de l'antiga Roma van anar a poc a poc professionalitzant-se i es va assalariar els seus soldats. Com a conseqüència, els serveis militars dels nivells més baixos de la societat es van anar fent cada vegada a més llarg termini. Les unitats militars d'aquest període eren molt homogènies i estaven molt regulades. L'exèrcit consistia en unitats d'infanteria romana conegudes com a legions, així com tropes aliades formades per ciutadans no romans conegudes com a tropes auxiliars (auxilia). Aquesta última se solia usar perquè proveís a l'exèrcit d'infanteria lleugera o de cavalleria, formant les legions el nucli d'infanteria pesant. En la tercera fase del desenvolupament militar de Roma, les forces estaven encarregades de mantenir i assegurar les fronteres de les províncies sota control romà, així com de la mateixa Itàlia. Les amenaces estratègiques de l'època eren en general menys serioses en aquest període, i l'èmfasi es va posar en la preservació del territori guanyat. L'exèrcit va evolucionar a la nova situació i es va tornar més depenent de les guarnicions estables, i menys en els campaments itinerants i les operacions de camp contínues. En la fase final de l'exèrcit romà, el servei militar va continuar sent assalariat i professional per a les tropes regulars. No obstant això, la tendència a emprar aliats o tropes mercenàries es va expandir fins al punt que aquestes van acabar representant una proporció molt substancial de les forces de Roma. Alhora, la uniformitat de l'estructura que presentava l'exèrcit romà en èpoques anteriors va desaparèixer: els soldats de l'època variaven des d'arquers muntats i molt poc armats a la infanteria pesant, en regiments d'una grandària i qualitat molt varibale. Això va ser acompanyat d'una importància cada vegada major de la cavalleria enfront de la infanteria, així com una recuperació de la importància de la mobilitat.
rdf:langString La historia de la estructura del ejército romano describe las principales transformaciones cronológicas de la organización y constitución de las fuerzas armadas de la antigua Roma, las cuales han sido calificadas como «la institución militar más efectiva y duradera conocida de la historia».​ Desde sus orígenes alrededor del año 800 a. C. hasta el hundimiento del Imperio romano de Occidente en 476 d. C., la estructura militar de Roma atravesó una serie de cambios estructurales de gran envergadura. A grandes rasgos, las armas romanas se dividían en ejército y armada, si bien estas dos ramas estaban menos diferenciadas que en los ejércitos nacionales actuales. A su vez, en estas dos ramas los cambios estructurales fueron ocurriendo como resultado de una reforma militar con visión de futuro, así como de una evolución estructural orgánica. Después de un periodo protohistórico del cual no existe información escrita, la estructura del ejército romano puede generalizarse a través de una serie de fases históricas. Inicialmente, el ejército romano consistía en unas levas anuales de ciudadanos que prestaban el servicio militar como parte de sus deberes para con el Estado. Durante este periodo el ejército romano se enfrentó principalmente a adversarios locales en campañas estacionales. A medida que los territorios controlados por Roma se iban expandiendo, y a medida que el tamaño de las ciudades se incrementaba, los ejércitos de la antigua Roma fueron poco a poco profesionalizándose, asalariando a sus soldados. Como consecuencia, los servicios militares de los niveles más bajos de la sociedad se fueron haciendo cada vez a más largo plazo. Las unidades militares de ese periodo eran muy homogéneas y estaban muy reguladas. El ejército consistía en unidades de infantería romana conocida como legiones, así como tropas aliadas formadas por ciudadanos no romanos conocidas como tropas auxiliares (auxilia). Esta última se solía llamar para que proveyese al ejército de infantería ligera o de caballería, formando las legiones el núcleo de infantería pesada. En la tercera fase del desarrollo militar de Roma, las fuerzas estaban encargadas de mantener y asegurar las fronteras de las provincias bajo control romano, así como de la propia Italia. Las amenazas estratégicas de la época eran en general menos serias en este periodo, y el énfasis se puso en la preservación del territorio ganado. El ejército fue evolucionando a la nueva situación y se volvió más dependiente de las guarniciones estables, y menos en los campamentos itinerantes y las operaciones de campo continuas. En la fase final del ejército romano, el servicio militar continuó siendo asalariado y profesional para las tropas regulares. Sin embargo, la tendencia a emplear a aliados o a tropas mercenarias se expandió hasta el punto de que éstas acabaron representando una proporción muy sustancial de las fuerzas de Roma. Al mismo tiempo, la uniformidad de la estructura que presentaba el ejército romano en épocas anteriores desapareció: los soldados de la época variaban desde arqueros montados y muy poco armados a la infantería pesada, en regimientos de muy variable tamaño y calidad. Esto fue acompañado de una importancia cada vez mayor de la caballería frente a la infantería, así como una recuperación de la importancia de la movilidad.
rdf:langString The structural history of the Roman military concerns the major transformations in the organization and constitution of ancient Rome's armed forces, "the most effective and long-lived military institution known to history." From its origins around 800 BC to its final dissolution in AD 476 with the demise of the Western Roman Empire, Rome's military organization underwent substantial structural change. At the highest level of structure, the forces were split into the Roman army and the Roman navy, although these two branches were less distinct than in many modern national defense forces. Within the top levels of both army and navy, structural changes occurred as a result of both positive military reform and organic structural evolution. These changes can be divided into four distinct phases. Phase IThe army was derived from obligatory annual military service levied on the citizenry, as part of their duty to the state. During this period, the Roman army would wage seasonal campaigns against largely local adversaries.Phase IIAs the extent of the territories falling under Roman control expanded and the size of the forces increased, the soldiery gradually became salaried professionals. As a consequence, military service at the lower (non-salaried) levels became progressively longer-term. Roman military units of the period were largely homogeneous and highly regulated. The army consisted of units of citizen infantry known as legions (Latin: legiones) as well as non-legionary allied troops known as auxilia. The latter were most commonly called upon to provide light infantry, logistical, or cavalry support.Phase IIIAt the height of the Roman Empire's power, forces were tasked with manning and securing the borders of the vast provinces which had been brought under Roman control. Serious strategic threats were less common in this period and emphasis was placed on preserving gained territory. The army underwent changes in response to these new needs and became more dependent on fixed garrisons than on march-camps and continuous field operations.Phase IVAs Rome began to struggle to keep control over its sprawling territories, military service continued to be salaried and professional for Rome's regular troops. However, the trend of employing allied or mercenary elements was expanded to such an extent that these troops came to represent a substantial proportion of the armed forces. At the same time, the uniformity of structure found in Rome's earlier military disappeared. Soldiery of the era ranged from lightly armed mounted archers to heavy infantry, in regiments of varying size and quality. This was accompanied by a trend in the late empire of an increasing predominance of cavalry rather than infantry troops, as well as a requirement for more mobile operations. In this period there was more focus (on all frontiers but the east) on smaller units of independently-operating troops, engaging less in set-piece battles and more in low-intensity, guerilla actions.
rdf:langString 作为一支 “史上最有效、最长寿的军事单位” ,古罗马军队需要适应内外部生产力条件以及人口组成的剧变,因而从约公元前800年罗马建城伊始,直至西部帝国于公元476年最终分崩离析,罗马军队的组织架构与组成先后发生过多次根本性的变化。位于罗马军事架构的顶端的是罗马陆军和罗马海军,而由于一系列军事改革以及民族内部人员构成的演变,陆军和海军都不可避免地发生了不可逆转的结构性变化。 可以将罗马军事组织的发展分为四个阶段: 第一阶段罗马军队源自每年对公民阶层的强制兵役,这也是公民职责的一部分。在这一时期,罗马军队常对周围邻邦进行季节性的征伐。第二阶段随着共和国所控制领土面积的骤增,罗马军队的体量也成比例的增大,大多数士兵逐渐成为受饷的职业军人。因此早期的季节性军事行动逐渐发展成为长期、不受季节制约的军事模式。在这一时期,罗马军队的组成趋于同质化,并且高度规整可控,主要分为公民阶层组成的军团步兵(legion)以及支持性的辅助部队(auxilia),后者往往充当轻步兵、补给小队或侦查骑兵等辅助角色。第三阶段在罗马帝国鼎盛时期,由于领土辽阔,守卫边疆成了军队的主要职责。帝国很少再将邻邦视作首要的战略威胁,而是更着眼于如何守住所打下的领土。为适应该时期职能的转变,罗马军队基本不选择长途跋涉进行野战,相比于在多个地区来回筑营,他们开始更多地被部署在更为固定的行省营寨中。第四阶段随着帝国逐渐无力对其广袤的领土进行有效管辖,罗马军队虽然继续以职业化常备军的形式存在,但蛮族联盟部队以及游牧民族的雇佣部队逐渐开始成为罗马军事组织架构中不可或缺的一部分,甚至有时成为该地罗马军队的主体。同时,这一时期罗马军队的构成不再像早期一样规整,从轻装骑射手到蛮族重步兵,军团规模和质量也参差不齐。除此之外,在晚期罗马军队中,相比于传统步兵单位,骑兵数量显著增加,部队的流动性也相应有所增加,同时在西部诸行省,军团倾向于分成独立部署的小股作战单位行动,避免大规模集群作战,而更多采取低强度的游击突袭战术。
xsd:nonNegativeInteger 74689

data from the linked data cloud