Skin

rdf:langString Pell humana

rdf:langString Pell

rdf:langString La pell humana és la coberta exterior del cos i és l'òrgan més gran del sistema tegumentari. La pell té fins a set capes de teixit ectodèrmic i protegeix els músculs, els ossos, els lligaments i els òrgans interns subjacents. La pell humana és similar a la majoria de la pell dels altres mamífers, i és molt similar a la pell de porc. Tot i que gairebé tota la pell humana està coberta de fol·licles pilosos, pot semblar sense pèl. Hi ha dos tipus generals de pell, la pell peluda i la glabra (sense pèl). La pell humana és l'òrgan més extern del cos humà i recobreix tota la superfície de l'organisme. Constitueix una membrana gruixuda, resistent i flexible que en la persona adulta arriba a tenir una superfície aproximada d'entre 1,5 m² i 2 m². Com que té una interfície amb el medi ambient, la pell té un paper important en la immunitat en la protecció del cos contra els patògens i la pèrdua excessiva d'aigua. Les seves altres funcions són l'aïllament, la regulació de la temperatura, la sensació, la síntesi de vitamina D i la protecció dels folats. La pell greument danyada intentarà curar-se formant teixit cicatricial, llavors sovint es descolora (es despigmenta). En els éssers humans, la varia entre poblacions i el tipus de pell pot variar de seca a no seca i de greixosa a no greixosa. Aquesta varietat de pell proporciona un hàbitat ric i divers per als bacteris que compten amb aproximadament 1.000 espècies de 19 filus, presents a la pell humana.

rdf:langString La pell és el tegument resistent i flexible que recobreix la superfície del cos i que continua, als orificis naturals, amb les mucoses que entapissen els aparells respiratori, digestiu i genitourinari. És l'òrgan dels animals que actua com a barrera protectora i aïlla l'organisme del medi que l'envolta. Actua protegint-lo i contribueix a mantenir íntegres les seves estructures, alhora que té un paper com a sistema de comunicació amb l'entorn. La paraula pell prové del nom pellis en llatí clàssic. L'adjectiu "cutani/cutània" significa literalment "de la pell" (del llatí cutis, 'pell viva'). La pell està constituïda per una capa epitelial ectodèrmica més externa –l'epidermis–, una capa d'origen mesodèrmic –el derma o corium cutani–, i una capa més profunda, el teixit subcutani o pannicle adipós –hipoderma–. El desenvolupament embrionari de la pell en els mamífers comença poc després de la gastrulació. El conjunt de l'epidermis i del derma és anomenat cutis. Els annexos cutanis són les glàndules sudorípares (ecrines, apocrines i apoecrines), els fol·licles pilosos (pèls) amb les seves glàndules sebàcies i les ungles. Les seves funcions són, entre altres, la d'aïllament, regulació de la temperatura i de sensibilitat. La pell és una coberta exterior suau dels animals, en particular d'un vertebrat. Altres estructures similars d'origen animal, com l'exoesquelet dels artròpodes o les petxines dels mol·luscs tenen un origen diferent, i també tenen una estructura i una composició química diferent. En els mamífers, la pell és l'òrgan més gran del sistema tegumentari format per diverses capes de teixit ectodèrmic, i protegeix els músculs subjacents, els ossos, els lligaments i els òrgans interns. La pell és de diferent naturalesa segons es tracti d'amfibis, rèptils o ocells. Tots els mamífers tenen una mica de pèl a la pell; fins i tot els mamífers marins, com el dofí, que semblen no tenir pèl. Com que interacciona amb el medi ambient, la pell té un paper fonamental en la protecció del cos contra organismes patògens, i la pèrdua excessiva d'aigua.A la pell de l'home es produeix més secreció sebàcia que a la de la dona. Això és degut a la major quantitat d'andrògens (hormona sexual masculina) produïts per l'home. Com a conseqüència, la pell masculina és més gruixuda, i presenta més greix que la femenina. La pell danyada tracta de restablir-se mitjançant la formació de cicatrius (teixit cicatricial). La pell pot patir diverses malalties, denominades dermatitis -com, per exemple, la seborrea- o dermatosis, molt comunes en la gent gran. Són estudiades principalment per la dermatologia i l'anatomia patològica; així com per la dermatopatologia, una subespecialitat mèdica en auge que integra coneixements d'aquestes dues disciplines. Les malalties de la pell representen un problema no menor pel que fa a les seves implicacions negatives, tant socioeconòmiques com sobre la qualitat de vida, sobretot en els països en vies de desenvolupament.