Senatorial province

http://dbpedia.org/resource/Senatorial_province an entity of type: WikicatAncientRomanProvinces

元老院属州(げんろういんぞくしゅう)とは、ローマ帝国において元老院が総督を任命する権限のある属州。軍事的緊張が薄く経済力もあり、統治も上手くいきやすい属州であった。皇帝が任命するのは皇帝属州という。アウグストゥス帝の時代から始まる。尚、皇帝属州はローマの法制度上「元老院が皇帝を総督に任命した属州」と言う体であり、皇帝が任命する総督は、あくまでも現地に赴けない本来の総督である皇帝の代理に当たる為、元老院属州と皇帝属州に法的な違いは存在しない。 * アカエア,Acaea * アフリカ,Africa * アシア,Asia * クレタ・キュレナイカ, Creta et Cyrenaica * キュプルス,Cyprus * ナルボネンシス,Narbonensis(ガリア,Galliaの一州) * バエティカ,Baetica(イベリア半島の一州) * マケドニア,Macedonia(テッサリア,Thessaliaも含む) * ポントゥス・ビテュニア,Pontus et Bithynia * シキリア,Sicilia rdf:langString
Una provincia populi Romani (provincia del popolo romano) o provincia senatoria era una provincia romana il cui governatore veniva nominato esclusivamente dal senato. Si trattava generalmente di province lontane dai confini dell'impero e generalmente pacificate: sul loro territorio non era di stanza, infatti, alcuna legione, in modo tale che si riducesse così il rischio che il senato potesse servirsene per sottrarre il potere all'imperatore. Sebbene il titolo portato da tutti i governatori di questa tipologia di province rimanesse sempre e comunque quello di proconsul, esse erano in realtà governate da un proconsole (ex-console) solo nel caso delle province di Asia e Africa, mentre le rimanenti province erano affidate ad un propretore (ex-pretore). rdf:langString
在罗马帝国的的历史上,行省的划分一直在变化,在奥古斯都统治期间,他在凯撒的基础上,行省被划分为元老院行省和元首行省。由于帝国的疆域不断扩大,那些早期建立的行省,由于治理时间较长,拉丁化较深,叛变的风险较小,大体上被划入元老院行省内。而元老院行省委派的总督,出身元老阶层的前执政官或者前大法官才有资格,然后由元老院来决议总督的出任。元老院行省的总督只有民权而无兵权。 公元14年时,罗马帝国共有10个元老院行省,分别为亚该亚、阿非利加、亚细亚、比提尼亞與本都、克里特与昔兰尼加、塞浦路斯、纳博讷高卢、贝提卡、马其顿和西西里。此外意大利并非元老院行省,因为其并非由总督管理,而是由元老院直接管辖。 rdf:langString
Una província senatorial (en llatí, provincia populi Romani, "província del poble romà") era una província durant el Principat on el Senat hi tenia el dret de designar el governador (procònsol). Aquestes províncies solien estar ubicades lluny de les fronteres exteriors de l'Imperi, de manera que era molt poc probable que s'hi produïssin revoltes, i, per tant, tampoc no hi havia legions estacionades, o molt poques, de manera que també es feia improbable que el Senat li pogués disputar el poder a l'emperador. rdf:langString
Als senatorische Provinz bezeichnet die moderne Forschung traditionell eine römische Provinz, die auch in der Kaiserzeit zumindest formal der Verfügungsgewalt des Senats unterstanden habe. Theoretisch lag die Souveränität allerdings beim römischen Volk; die Provinzen wurden deshalb in der Antike als „öffentliche Provinzen“ (provinciae publicae) oder „Provinzen des römischen Volkes“ (provinciae populi Romani) bezeichnet, im Unterschied zu den Provinzen, die seit Augustus direkt dem Kaiser unterstanden („kaiserliche Provinzen“, provinciae Caesaris) und von legati Augusti verwaltet wurden. rdf:langString
Senata provinco (latine: provincia populi Romani, "provinco de la romia popolo") estis romia provinco dum la Princlando, en kiu la romia senato rajtis nomumi la reganton (prokonsulo). Tiuj ĉi provincoj estis malproksime de la eksteraj landlimoj de la Romia imperio kaj ribeliĝoj en ili estis apenaŭ neeblaj, kaj pro tio ili apenaŭ havis legiojn, kio malpliigis la probablecon ke la senato forprenu la potencon de la imperiestro. La senataj provincoj situis ĉe la Mediteraneo. Iom post la ekregado de Cezaro Aŭgusto, la provincoj estis grupigitaj je du kategorioj: kaj senataj. rdf:langString
Una provincia senatorial (latín: provincia populi Romani, "provincia del pueblo Romano") era una provincia romana durante el Principado en la cual el senado romano tenía el derecho de designar al gobernador (procónsul). Estas provincias estaban ubicadas lejos de las fronteras exteriores del Imperio romano y era muy poco probable se produjeran rebeliones en ellas, y por lo tanto tenían muy pocas (si es que alguna) legiones estacionadas en ellas, con lo cual disminuía la probabilidad de que el senado pudiera quitarle poder al Emperador. Estas provincias estaban en la costa del Mar Mediterráneo. rdf:langString
A senatorial province (Latin: provincia populi Romani, province of the Roman people) was a Roman province during the Principate where the Roman Senate had the right to appoint the governor (proconsul). These provinces were away from the outer borders of the Roman Empire and free from the likelihood of rebellion, and so had few, if any, legions stationed in them (thus lessening the chance the Senate might try to seize power from the Emperor). Governors of Senatorial provinces only had civil powers. They were often along the Mediterranean Sea. Whilst the Senate oversaw these provinces, the Emperor still had the right to direct their affairs if he saw fit. rdf:langString
Prowincje senackie – prowincje rzymskie, w których prawo do wyznaczania zarządców (prokonsuli) miał wyłącznie Senat. Prowincje te były własnością narodu rzymskiego i znajdowały się daleko od limesu, w związku z czym nie były zagrożone – dlatego też nie stacjonowały tam legiony, co miało ograniczyć możliwość odebrania władzy cesarzowi przez Senat. Użytkownikom gruntów prowincjonalnych nakładano daniny w postaci stipendium. Prowincje rzymskie zostały podzielone na senackie i cesarskie niedługo po objęciu godności cesarskiej przez Oktawiana. W 14 roku n.e. prowincjami senackimi były: rdf:langString
Uma província senatorial (em latim: provincia populi Romani, "província do povo Romano") correspondia, em conjunto com as províncias imperiais, a uma de duas classes de províncias romanas em que o Império se divida a partir de 27 a.C. Uma província senatorial era governada por antigos cônsules e pretores, os quais eram denominados procônsules. O mandato dos procônsules tinha a duração de um ano e eram nomeados pelo Senado. Pelo contrário, uma província imperial era governada por representantes do imperador por um período indeterminado de tempo. rdf:langString
Сена́тские прови́нции (лат. provincia populi Romani) — провинции в Римской империи, наместники которых назначались Сенатом. Эти провинции были далеки от границ империи, а опасность восстания в них была минимальной. Таким образом, на территории этих провинций было очень мало войск, что уменьшало вероятность, что сенат попытается применить силу по отношению к императору. Губернаторы сенатских провинций обладали только гражданскими полномочиями. В то время как Сенат курировал эти провинции, Император всё ещё имел право управлять их делами, если считал нужным. Разделение на императорские и сенатские провинции было принято вскоре после прихода к власти Октавиана Августа. rdf:langString
Сенатські провінції — провінції в Римській імперії, намісники яких призначалися сенатом. Ці провінції були далекі від кордонів імперії, а небезпека повстання в них була мінімальною. Таким чином, на території цих провінцій було дуже мало військ, що зменшувало вірогідність, що сенат спробує застосувати силу проти імператора. Поділ на імператорські і сенатські провінції був здійснений невдовзі після приходу до влади імператора Октавіана Августа. В 14 році по Р. Х. (кінець правління імператора Октавіана) такі провінції мали статус сенатських: rdf:langString
rdf:langString Província senatorial
rdf:langString Senatorische Provinz
rdf:langString Συγκλητική επαρχία
rdf:langString Senata provinco
rdf:langString Provincia senatorial
rdf:langString Provincia senatoria
rdf:langString 元老院属州
rdf:langString Prowincje senackie
rdf:langString Senatorial province
rdf:langString Província senatorial
rdf:langString Сенатская провинция
rdf:langString Сенатські провінції
rdf:langString 元老院行省
xsd:integer 437805
xsd:integer 1097659413
rdf:langString Una província senatorial (en llatí, provincia populi Romani, "província del poble romà") era una província durant el Principat on el Senat hi tenia el dret de designar el governador (procònsol). Aquestes províncies solien estar ubicades lluny de les fronteres exteriors de l'Imperi, de manera que era molt poc probable que s'hi produïssin revoltes, i, per tant, tampoc no hi havia legions estacionades, o molt poques, de manera que també es feia improbable que el Senat li pogués disputar el poder a l'emperador. A l'Imperi Romà existien des del temps d'August les províncies senatorials o públiques i les imperials. Després del 284, la reorganització de Dioclecià, va limitar les províncies senatorials a dos: Àsia i Àfrica essent les altres imperials. A principis del segle III sabem que un governador provincial senatorial (encara que segurament era igual per a un procònsol, legat o procurador) enviava a la província un edicte que anunciava la data de la seva arribada, oferia el seu govern al poble, i sol·licitava que es provoqués el menor desordre possible en la seva rebuda. El lloc de l'arribada venia determinat pel costum. Un governador provincial disposava en general d'escasses forces militars, pel que eren decisius els contactes establerts amb els notables de la província o amb les ciutats de certa importància. Sembla que les classes dirigents de la província establien un vincle o comunitat d'interessos amb els governadors provincials procedents de l'exterior. La primera missió d'un governador provincial era mantenir l'ordre. Aquesta missió va ser cada vegada més difícil en la segona meitat del segle III. La pobresa va engendrar el bandidatge o les rebel·lions (com la dels Bagaudes a la Gàl·lia) i més tard les invasions germàniques i altres, que abans sol afectaven a les províncies frontereres van arribar a províncies més allunyades. També era missió del governador l'administració de justícia que se celebraven en els conventus. A la ciutat, quan arribava a ella el governador per impartir justícia, es concentraven litigants, oradors, mercaders, juristes, funcionaris diversos, esclaus, transportistes, prostitutes i altres; acudien des d'una extensa zona (que constituïa una espècie de districte o subprovíncia) totes les ciutats de la qual integraven en l'anomenat convent jurídic. L'arribada del governador a la ciutat era saludada amb un discurs oficial, en el qual se li encomanava la ciutat i se'l vitorejava i aplaudia. No obstant això, en matèria civil la competència dels governadors es limitava als casos més importants. Els plets per qüestions d'impostos corresponien als procuradors; aquests s'ocupaven de les multes, confiscacions, deutes de qualsevol tipus al , reactivació de successions i transaccions comercials. Els procuradors imperials no depenien del governador provincial, i fins i tot estaven en una situació a vegades preeminent. En matèria criminal els governadors tenien també poder, però sovint les causes es presentaven directament a l'emperador (sense passar pel governador) o bé eren remeses a aquest pel mateix governador, especialment si es tractava d'acusats de delictes polítics. Quan el reu era un decurió o curial (o algú amb un càrrec o rang superior) es consultava a l'emperador i en tot cas s'esperava la seva resposta abans d'executar la sentència; per condemnar a un a la deportació o penes de similar gravetat calia que el governador consultés a l'emperador i l'execució de sentència es demorava fins a obtenir resposta. Quan el governador provincial havia emès el seu veredicte el condemnat podia recórrer, i llavors el governador enviava les interlocutòries a l'emperador i la petició (libellus) de l'apel·lant; fins a no rebre resposta de l'emperador no s'executava la sentència. El governador podia rebre queixes de les ciutats en la seva residència principal. Les ciutats enviaven ambaixades i el governador contestava amb una carta. Els litigis més importants sobre els quals decidia un governador eren els privilegis de les ciutats o els seus límits. Intervenia també en les qüestions legals de les ciutats, per determinar els poders dels magistrats, fixar impostos, mitjançar en litigis particulars, assumptes sobre proveïments i preus i altres. La carestia i els problemes de l'administració i la hisenda, va obligar els governadors a intervenir cada vegada amb més freqüència durant el segle III. Els governadors aprovaven certes despeses de les ciutats (com festivals), inspeccionaven els temples i edificis públics encarregant les reparacions d'acord amb la possibilitats financeres de cada ciutat, designant als quals havien de supervisar els treballs, i fins i tot enviant soldats per ajudar en els treballs. Però els curadores van passar a exercir la major part d'aquestes funcions a finals del segle II, i al segle III, la crisi econòmica va provocar el cessament de noves construccions i després la destrucció de part de les existents causada per les invasions. Els auxiliars que envoltaven als governadors foren els mateixos al llarg de l'imperi fins que Dioclecià va introduir les seves reformes. Al servei del governador provincial estava com a principal cos, el dels frumentaris (Frumentarii) que cuidava dels serveis de missatgeria, policia i espionatge, de manera similar al cos d'igual nom al servei de l'emperador. El poder del governador era suplantat a vegades pel de l'emperador. Les ciutats i les Assemblees provincials podien dirigir-se directament a l'emperador i sol·licitar la seva decisió sobre determinat tema, generalment de certa importància local o regional.Progressivament els procuradors imperials, les funcions dels quals hem esmentat anteriorment, van adquirir major importància. Encara que els temes que corresponien als procuradors eren d'incumbència també del governador o procònsol, aquest es mantenia al marge. Els procuradors van adquirir a més funcions policials i van intervenir en tota classe de litigis i plets civils, fins i tot fora de les zones on havia interessos o propietats imperials. També van intervenir en qüestions de justícia criminal, que sembla que van ser augmentant durant el segle III. Caracal·la, el 212, va prohibir als procuradors aplicar la pena d'exili, estalvi si actuava com a governador en funcions, però va reconèixer la seva jurisdicció en els casos de rapte i adulteri; Gordià III els va negar la seva jurisdicció en els casos de rapte, sense que sapiguem si la mesura va ser respectada. L'estructura de govern senatorial a les províncies, i els llocs de comandament confiats a personatges de rang senatorial en elles, va acabar ensorrant-se a partir del 235. Molts càrrecs administratius, que corresponien a la constant increment de l'activitat de l'Estat i dels interessos de l'Emperador, havien passat a eques. El govern d'una província pel procurador imperial en substitució del procònsol (anomenat llavors govern vice praesidis) va començar a ser freqüent. Sembla que els Procuradors arribaren abans del 235 una posició preeminent en l'organigrama de govern de les províncies, i que la substitució interina del governador (quan aquest estava absent, incapacitat, o el lloc estava vacante) pel procurador ja era habitual cap al 235, i que al costat de l'ascens dels procuradors es va produir una disminució de poder dels governadors senatorials. En els anys següents els procuradors de diversos rangs (el procurador de més alt rang era el ducenarius) van ascendir progressivament i van assumir funcions destacades, i es van envoltar d'una guàrdia personal (nombrosa) que els precedia i els seguia, administraven justícia des d'un tron amb una tarima, i disposava d'una oficina (secretum), és a dir de col·laboradors. Entre el 260 i el 280 els governadors provincials senatorials que ocupaven el govern d'una província després de ser pretors, van ser substituïts per governadors sortits de la classe dels cavallers. Aquesta substitució no va afectar als governadors provincials senatorials que ocupaven aquests funcions després d'haver estat cònsols, però la reorganització administrativa de Dioclecià (després del 284) va donar un cop molt dur al poder senatorial a les províncies al deixar com úniques províncies senatorials els proconsolats d'Àfrica i Àsia.
rdf:langString Als senatorische Provinz bezeichnet die moderne Forschung traditionell eine römische Provinz, die auch in der Kaiserzeit zumindest formal der Verfügungsgewalt des Senats unterstanden habe. Theoretisch lag die Souveränität allerdings beim römischen Volk; die Provinzen wurden deshalb in der Antike als „öffentliche Provinzen“ (provinciae publicae) oder „Provinzen des römischen Volkes“ (provinciae populi Romani) bezeichnet, im Unterschied zu den Provinzen, die seit Augustus direkt dem Kaiser unterstanden („kaiserliche Provinzen“, provinciae Caesaris) und von legati Augusti verwaltet wurden. Der Senat bestimmte, in der Regel durch Los, jeweils für ein Jahr den Statthalter der Provinzen, der den Titel proconsul führte, auch wenn er noch nicht Konsul, sondern erst Prätor gewesen war. Nur die reichen Provinzen Asia und Africa erhielten einen ehemaligen Konsul als Statthalter. Ihnen stand jeweils ein Quästor und ein Legat (in Asia und Africa mehrere) zur Seite. Die Statthalterschaft in den beiden konsularischen Provinzen galt als die Krönung einer senatorischen Laufbahn. Die „senatorischen“ Provinzen waren in der Regel die inneren Provinzen am Mittelmeer. Bis auf die Provinz Africa gab es in ihnen keine Legionstruppen, sondern nur schwache Hilfstruppenverbände. Kurz nach Beginn der Alleinherrschaft des Augustus 27 v. Chr. waren die römischen Provinzen in öffentliche und kaiserliche Provinzen eingeteilt worden. Indem der princeps dem Senat die Verwaltung der befriedeten Territorien überließ und so seinen Anspruch unterstrich, die res publica erneuert zu haben, behielt er zusammen mit den gefährdeten Provinzen auch das Kommando über etwa neun Zehntel der Armee, wie schon antike Autoren wie Cassius Dio richtig erkannten. Bei Augustus’ Tod im Jahr 14 gab es folgende provinciae publicae: * Achaea (15–44 mit Moesia und Macedonia zusammen als kaiserliche Provinz) * Africa * Asia * Creta et Cyrene * Cyprus * Gallia Narbonensis * Hispania Baetica * Macedonia (15–44 mit Achaea und Moesia zusammen als kaiserliche Provinz) * Bithynia et Pontus * Sicilia Die Zahl von zehn Provinzen entspricht der der als Statthalter in Frage kommenden ehemaligen Magistrate jeden Jahres (zwei Konsuln und acht Prätoren). Für kurze Zeit ab 66/67 n. Chr. gehörte als Ersatz für das zeitweilig von Nero aus der Provinzverwaltung entlassene Achaea (Griechenland) die Provinz Sardinia et Corsica zu den provinciae publicae. Ab dem Jahr 165 war auch Lycia et Pamphylia eine provincia populi Romani.
rdf:langString Senata provinco (latine: provincia populi Romani, "provinco de la romia popolo") estis romia provinco dum la Princlando, en kiu la romia senato rajtis nomumi la reganton (prokonsulo). Tiuj ĉi provincoj estis malproksime de la eksteraj landlimoj de la Romia imperio kaj ribeliĝoj en ili estis apenaŭ neeblaj, kaj pro tio ili apenaŭ havis legiojn, kio malpliigis la probablecon ke la senato forprenu la potencon de la imperiestro. La senataj provincoj situis ĉe la Mediteraneo. Iom post la ekregado de Cezaro Aŭgusto, la provincoj estis grupigitaj je du kategorioj: kaj senataj. En la jaro 14 la senataj provincoj estas la sekvaj: * Achaea * Africa proconsularis * Asia * * Kipro * Gallia Narbonensis * Hispania Baetica * Macedonia * Ponto kaj Bitinio * Sicilia
rdf:langString Una provincia senatorial (latín: provincia populi Romani, "provincia del pueblo Romano") era una provincia romana durante el Principado en la cual el senado romano tenía el derecho de designar al gobernador (procónsul). Estas provincias estaban ubicadas lejos de las fronteras exteriores del Imperio romano y era muy poco probable se produjeran rebeliones en ellas, y por lo tanto tenían muy pocas (si es que alguna) legiones estacionadas en ellas, con lo cual disminuía la probabilidad de que el senado pudiera quitarle poder al Emperador. Estas provincias estaban en la costa del Mar Mediterráneo. Poco después de que Augusto tomara el gobierno, las provincias fueron agrupadas en dos categorías: provincias imperiales y provincias senatoriales. En el año 14 las provincias senatoriales eran las siguientes: * Achaea * África * Asia * Creta et Cyrenaica * Chipre * Gallia Narbonensis * Hispania Baetica * Macedonia (Macedonia y Thessalia) * Pontus et Bithynia * Sicilia
rdf:langString A senatorial province (Latin: provincia populi Romani, province of the Roman people) was a Roman province during the Principate where the Roman Senate had the right to appoint the governor (proconsul). These provinces were away from the outer borders of the Roman Empire and free from the likelihood of rebellion, and so had few, if any, legions stationed in them (thus lessening the chance the Senate might try to seize power from the Emperor). Governors of Senatorial provinces only had civil powers. They were often along the Mediterranean Sea. Whilst the Senate oversaw these provinces, the Emperor still had the right to direct their affairs if he saw fit. The provinces were grouped into imperial provinces and senatorial provinces shortly after the accession of Augustus. In AD 14, the following provinces were senatorial provinces (Strabo, book 17.3.25): * Achaea * Africa * Asia * Bithynia and Pontus * Crete and Cyrenaica * Cyprus * Gallia Narbonensis * Hispania Baetica * Macedonia (Macedonia & Thessalia) * Sardinia and Corsica * Sicilia Italia was not a senatorial province, as it was not administered by a governor but rather by the Roman Senate directly.
rdf:langString 元老院属州(げんろういんぞくしゅう)とは、ローマ帝国において元老院が総督を任命する権限のある属州。軍事的緊張が薄く経済力もあり、統治も上手くいきやすい属州であった。皇帝が任命するのは皇帝属州という。アウグストゥス帝の時代から始まる。尚、皇帝属州はローマの法制度上「元老院が皇帝を総督に任命した属州」と言う体であり、皇帝が任命する総督は、あくまでも現地に赴けない本来の総督である皇帝の代理に当たる為、元老院属州と皇帝属州に法的な違いは存在しない。 * アカエア,Acaea * アフリカ,Africa * アシア,Asia * クレタ・キュレナイカ, Creta et Cyrenaica * キュプルス,Cyprus * ナルボネンシス,Narbonensis(ガリア,Galliaの一州) * バエティカ,Baetica(イベリア半島の一州) * マケドニア,Macedonia(テッサリア,Thessaliaも含む) * ポントゥス・ビテュニア,Pontus et Bithynia * シキリア,Sicilia
rdf:langString Una provincia populi Romani (provincia del popolo romano) o provincia senatoria era una provincia romana il cui governatore veniva nominato esclusivamente dal senato. Si trattava generalmente di province lontane dai confini dell'impero e generalmente pacificate: sul loro territorio non era di stanza, infatti, alcuna legione, in modo tale che si riducesse così il rischio che il senato potesse servirsene per sottrarre il potere all'imperatore. Sebbene il titolo portato da tutti i governatori di questa tipologia di province rimanesse sempre e comunque quello di proconsul, esse erano in realtà governate da un proconsole (ex-console) solo nel caso delle province di Asia e Africa, mentre le rimanenti province erano affidate ad un propretore (ex-pretore).
rdf:langString Prowincje senackie – prowincje rzymskie, w których prawo do wyznaczania zarządców (prokonsuli) miał wyłącznie Senat. Prowincje te były własnością narodu rzymskiego i znajdowały się daleko od limesu, w związku z czym nie były zagrożone – dlatego też nie stacjonowały tam legiony, co miało ograniczyć możliwość odebrania władzy cesarzowi przez Senat. Użytkownikom gruntów prowincjonalnych nakładano daniny w postaci stipendium. Prowincje rzymskie zostały podzielone na senackie i cesarskie niedługo po objęciu godności cesarskiej przez Oktawiana. W 14 roku n.e. prowincjami senackimi były: * Achaea * Africa * * * * Gallia Narbonensis * Hispania Baetica * Macedonia * Pontus et * Sicilia
rdf:langString Uma província senatorial (em latim: provincia populi Romani, "província do povo Romano") correspondia, em conjunto com as províncias imperiais, a uma de duas classes de províncias romanas em que o Império se divida a partir de 27 a.C. Uma província senatorial era governada por antigos cônsules e pretores, os quais eram denominados procônsules. O mandato dos procônsules tinha a duração de um ano e eram nomeados pelo Senado. Pelo contrário, uma província imperial era governada por representantes do imperador por um período indeterminado de tempo. Em 14 a.C. existiam as seguintes províncias senatoriais: * Acaia * África * Ásia * Bitínia e Ponto * Creta e Cirenaica * Chipre * Gália Narbonense * Bética * Macedónia * Sicília
rdf:langString Сенатські провінції — провінції в Римській імперії, намісники яких призначалися сенатом. Ці провінції були далекі від кордонів імперії, а небезпека повстання в них була мінімальною. Таким чином, на території цих провінцій було дуже мало військ, що зменшувало вірогідність, що сенат спробує застосувати силу проти імператора. Поділ на імператорські і сенатські провінції був здійснений невдовзі після приходу до влади імператора Октавіана Августа. В 14 році по Р. Х. (кінець правління імператора Октавіана) такі провінції мали статус сенатських: * Азія * Ахея * Африка * Бетика * Віфінія * Кіпр * Крит і Киренаїка * Македонія * Нарбонська Галлія * Понт * Сицилія
rdf:langString 在罗马帝国的的历史上,行省的划分一直在变化,在奥古斯都统治期间,他在凯撒的基础上,行省被划分为元老院行省和元首行省。由于帝国的疆域不断扩大,那些早期建立的行省,由于治理时间较长,拉丁化较深,叛变的风险较小,大体上被划入元老院行省内。而元老院行省委派的总督,出身元老阶层的前执政官或者前大法官才有资格,然后由元老院来决议总督的出任。元老院行省的总督只有民权而无兵权。 公元14年时,罗马帝国共有10个元老院行省,分别为亚该亚、阿非利加、亚细亚、比提尼亞與本都、克里特与昔兰尼加、塞浦路斯、纳博讷高卢、贝提卡、马其顿和西西里。此外意大利并非元老院行省,因为其并非由总督管理,而是由元老院直接管辖。
rdf:langString Сена́тские прови́нции (лат. provincia populi Romani) — провинции в Римской империи, наместники которых назначались Сенатом. Эти провинции были далеки от границ империи, а опасность восстания в них была минимальной. Таким образом, на территории этих провинций было очень мало войск, что уменьшало вероятность, что сенат попытается применить силу по отношению к императору. Губернаторы сенатских провинций обладали только гражданскими полномочиями. В то время как Сенат курировал эти провинции, Император всё ещё имел право управлять их делами, если считал нужным. Разделение на императорские и сенатские провинции было принято вскоре после прихода к власти Октавиана Августа. В 14 году следующие провинции имели статус сенатских (Страбон, книга 17.3.25): * Азия; * Ахея; * Африка; * Бетика; * Вифиния; * Кипр; * Крит и Киренаика; * Македония; * Нарбонская Галлия; * Понт; * Сицилия. Италия не была сенаторской провинцией, так как она управлялась не губернатором, а непосредственно римским сенатом.
xsd:nonNegativeInteger 2051

data from the linked data cloud