Roman aqueduct

rdf:langString Aqüeducte romà

rdf:langString Aqüeductes de Roma

rdf:langString Els enginyers romans van construir aqüeductes, amb característiques pròpies, al llarg de tot l'Imperi. La seva finalitat era portar aigua des de deus externes fins a les ciutats i pobles. L'aigua dels aqüeductes es subministrava a diferents llocs dins d'aquestes: banys públics, latrines, fonts, i llars privades; També s'emprava per donar suport a operacions mineres, molins d'aigua, granges i jardins. Els aqüeductes només deixaven que l'aigua es mogués per gravetat, al llarg d'un lleuger gradient de descens global en conductes de pedra, maó o formigó; Com més pronunciat era el gradient, més ràpid era el flux. La majoria dels conductes eren enterrats sota terra i seguien el contorn del terreny; esquivant els obstacles o, amb menys freqüència, travessant un túnel. Quan s'arribava a les valls o les terres baixes el conducte es portava sobre ponts o les seves conduccions es connectaven a canonades de plom, de ceràmica o de pedra d'alta pressió (coneixien bé el principi dels vasos comunicants i el cop d'ariet). La majoria dels sistemes d'aqüeductes incloïen dipòsits de sedimentació, que ajudaven a reduir els residus transportats dins l'aigua, uns estalladors i castella aquae (dipòsits de distribució) regulaven l'oferta d'aigua a les destinacions individuals. A les ciutats i pobles, els sobreeixidors dels aqüeductes anaven als desguassos i a les clavegueres. El primer aqüeducte de Roma es va construir el 312 aC i subministrava aigua a una font del mercat de ramaders de la ciutat. Al segle iii, la ciutat tenia onze aqüeductes, mantenint una població de més d'un milió d'habitants amb una economia extravagant; la major part de l'aigua es subministrava als nombrosos banys públics de la ciutat. Ciutats i pobles al llarg de l'Imperi Romà van emular aquest model i van finançar els aqüeductes com a objectes d'interès públic i orgull cívic, "un luxe costós però necessari al que tots volien i podien accedir ". La majoria dels aqüeductes romans van ser fiables i duradors; Alguns es van mantenir fins a principis de l'era moderna, i n'hi ha que encara estan en ús. Els mètodes d'estudi i construcció dels aqüeductes són tractats per Vitruvi a la seva obra De Architectura (segle I aC). El general Frontinus dona més detalls en el seu informe oficial sobre els problemes, usos i abusos del subministrament públic d'aigua a la Roma Imperial. Alguns exemples notables de l'arquitectura d'aqüeductes inclouen els pilars de suport de l'Aqüeducte de Segovia, i les cisternes d'alimentació per l'aqüeducte de Constantinoble.

rdf:langString Els romans van construir nombrosos aqüeductes (llatí aquaeductus , és a dir «conduccions d'aiga») per a proporcionar l'aigua necessària per al consum de les persones que habitaven les ciutats i per les seves feines. Aquests aqüeductes foren un dels grans èxits d'enginyeria del món antic, i van establir un estàndard no igualat per més de mil anys després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. Moltes ciutats encara mantenen i fan servir els antics aqüeductes avui en dia, encara que els canals oberts han estat normalment reemplaçats per canonades. Els romans van construir nombrosos aqüeductes per abastar d'aigua a totes les grans ciutats dins del seu imperi, així com a moltes ciutats petites i centres de producció industrial. La mateixa ciutat de Roma, sent la ciutat més gran, tenia la major concentració d'aqüeductes, amb aigua proporcionada per onze aqüeductes construïts al llarg d'un període de cinc-cents anys. Els estudiosos han arribat a predir la mida de la ciutat per la quantitat d'aigua que en rebia. Proporcionaven aigua per a beure, per posar en funcionament nombrosos banys públics i fonts de la ciutat, i també vessaven l'aigua sobre mecanismes hidràulics emprats en mineria per trencar roques. Els mètodes de construcció estan ben descrits per Vitruvi en la seva obra De Architectura escrita al segle i aC. El seu llibre va ser de gran ajuda per Frontí, un general que va ser nomenat a finals del segle I per administrar tots els aqüeductes de Roma. Va descobrir una diferència, entre el cabal a la presa d'aigua i el que es proporcionava a l'arribada, causada per les canonades il·legals inserides al llarg de les canalitzacions, que en desviaven el flux d'aigua. Els resultats de la seva investigació els va presentar a l'emperador Nerva en un llibre anomenat perquè s'utilitzessin les dades obtingudes en millorar el sistema. Un aqüeducte arrencava en un sistema de captació d'aigua, generalment a les muntanyes. L'aigua passava de forma controlada a la conducció des d'un dipòsit de capçalera (caput aquae). La construcció d'un aqüeducte exigia un estudi minuciós del terreny que permetria escollir el traçat més econòmic per permetre un pendent suau i sostingut sense allargar massa el recorregut de l'obra. S'usaven canals oberts (riui) aprofitant la força de la gravetat sempre que fos possible i només en comptades ocasions es feia servir el mètode de conducció sota pressió. El canal s'acomodava al terreny per diferents procediments. Sempre que fos possible, transcorria sobre el sòl recolzat sobre un mur (substructio) en el qual es practicaven desguassos per facilitar el trànsit normal de les aigües de superfície. Si el terreny s'elevava, el canal quedava soterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrània (specus) excavada directament a la roca o construïda dins d'una rasa. Quan calia vèncer una forta depressió, es recorria a la construcció de complicats sistemes d'arcades (arcuationes) que sostenien el canal i el mantenen al nivell adequat. En tot cas, sempre que l'aigua es destinava al consum humà, el canal estava cobert per un sostre ja fos en forma de volta, falsa volta, amb plaques de pedra o tègules. A continuació es presenten els principals aqüeductes de la ciutat de Roma.