Pope Paschal II

rdf:langString Pasqual II

rdf:langString Pasqual II - nascut Rainer de Bleda - va ser Papa de l'Església Catòlica del 1099 al 1118. Era monjo d'un monestir cluniacenc situat a la Toscana quan va ser nomenat cardenal per Gregori VII en 1076. Durant el seu regnat va continuar amb la lluita pel dret d'investidura, i amb aquest objectiu va instar al segon fill de l'emperador Enric IV a sublevar-se contra el seu pare. El 1105, el sublevat Enric V va convocar una Dieta a Magúncia per solucionar l'enfrontament amb el seu pare, que va finalitzar amb l'abdicació d'Enric IV a favor del seu fill Enric V. Per l'Església, la caiguda d'un rival de la talla d'Enric IV va ser tan important que Pasqual II, creient que significaria el final del "conflicte de les investidures", va cometre el greu error de reconèixer a Enric V sense exigir-li abans el reconeixement que el dret a investir eclesiàstics era privatiu del pontificat. Enric V no estava disposat a veure retallats els seus drets i va continuar efectuant nomenaments de bisbes invocant els drets històrics tot i les contínues proclamacions del Papa prohibint les investidures laiques. Aquest enfrontament va prosseguir fins que, en 1110, Enric V es va dirigir cap a Roma al capdavant de tot el seu exèrcit amb la intenció de fer-se coronar emperador per Pasqual II. El febrer del 1111 Pasqual II va arribar a un acord amb Enric V segons el qual l'Església tornaria totes les possessions i drets que havia rebut de l'Imperi des de temps de Pipí el Breu a canvi de la renúncia de l'emperador als seus drets històrics d'investidura. També es va establir que després de la firma del conveni, el Papa coronaria emperador a Enric en la Catedral de Sant Pere. Però en conèixer els termes de l'acord, es va produir un aixecament popular que va obligar a Enric a abandonar Roma emportant-se a Pasqual II com a presoner. Al cap de seixanta dies de presó, el Papa va cedir davant l'emperador mitjançant la firma d'un tractat en el que acceptava la investidura imperial, el coronava emperador i es comprometia a no excomunicar mai Enric V. El 1113, Pasqual va reconèixer l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan. Cap al final del pontificat, en 1115, va morir la comtessa deixant tots els seus territoris a l'Església. Però, Enric V, al·legant un acord secret, es va dirigir a Roma per considerar-se hereu legítim de la comtessa. Això va obligar a Pasqual II a fugir de la ciutat, no tornant fins pocs dies abans de la seva mort, el 21 de gener de 1118.