Occitano-Romance languages

rdf:langString Llengües occitanoromàniques

rdf:langString La branca de les llengües occitanoromàniques ajunta tots els dialectes de les llengües occitana i catalana, situades majoritàriament al sud de França, Andorra, Mònaco, al nord-est d'Espanya, a l'oest de la Itàlia continental i a la ciutat italiana de l'Alguer. L'existència d'aquesta branca està en discussió tant per bases lingüístiques com per polítiques. De vegades també s'hi inclou la llengua aragonesa, així i tot no hi ha consens a causa de la castellanització que hi ha hagut en l'aragonès, però a nivell general, tots els dialectes principals de la llengua tenen un gran grau de proximitat sobretot amb el català i el gascó. Segons alguns lingüistes, l'occità hauria d'incloure's a les llengües gal·loromàniques, i segons altres lingüistes el català també hauria de pertànyer a les gal·loromàniques. Encara que altres lingüistes consideren que el català i l'aragonès formen part de les llengües iberorromàniques. La qüestió en debat és tant de base política com de lingüística, ja que la divisió en les llengües gal·loromàniques i iberoromàniques prové de la divisió dels estats d'Espanya i França, i, per això, la divisió té en compte més els criteris politicoadministratius que els històrics i lingüístics. Un dels principals proponents de la unitat de les llengües de la península Ibèrica és el filòleg Ramón Menéndez Pidal, mentre que altres com Wilhelm Meyer-Lübke (Das Katalanische, Heidelberg, 1925) sempre han fet suport al parentiu que tenen la llengua catalana amb l'occitana. Hi ha uns fets històrics indiscutibles, però, la llengua catalana, l'occitana i l'aragonesa tenen en comú l'origen en una mateixa mena de llatí, el diasistema gal·loromànic. Aquest llatí és el resultat d'una mateixa intensitat de la romanització a Catalunya i a Occitània, relacionada amb la proximitat de Roma, i també és la conseqüència d'un mateix substrat ibèric, si més no al sud d'Occitània. Les dues llengües comparteixen també el superstrat visigòtic i el fràncic, a més de la curta presència musulmana, si més no a la Catalunya Vella. El naixement del català i de l'occità s'esdevingué també en un moment de relacions per la pertinença de la Catalunya Vella i d'Occitània a l'Imperi Carolingi. Durant l'edat mitjana, aproximadament durant cinc segles (del segle viii al xii) on hi havia una relació política, religiosa, comercial i cultural entre Occitània i Catalunya, encara no hi havia una clara diferència entre l'occità i el català. Al segle xii, la koiné de la poesia dels trobadors influí molt en el naixement del català literari. L'occità d'aquesta poesia dels trobadors, com a primera llengua vulgar que assolí el conreu culte, esdevingué un exemple d'ús formal de la llengua vulgar i quan en el català existien diferents alternatives formals, com en el cas de l'article, influí en la tria. Després, a partir del segle xiii, les diferències entre l'occità i el català s'accentuaren a poc a poc, un cop formada la koiné literària catalana i acabada la influència del Casal de Barcelona a Occitània, per la mort de Pere I el Catòlic a Muret. L'abandonament de la koiné literària trobadoresca també va fer més visibles les grans diferències entre les varietats de l'occità, unes varietats que també utilitzaren koinés literàries pròpies. Sobre això, cal destacar la producció literària gascona dels segles XV i XVI o el felibritge provençal. L'aragonès per altra banda, encara que fos emprat en el Regne d'Aragó, va patir diglòssia envers el castellà des de ben aviat, i la seva relegació als Pirineus aragonesos va comportar que la interacció entre l'aragonès, el català i l'occità passés més desaparcebuda.