Maritime fur trade
http://dbpedia.org/resource/Maritime_fur_trade an entity of type: Thing
Es coneix com a comerç marítim de pells el comerç de pells marines capturades a la costa del des de mitjans del segle xviii fins a mitjans del segle xix, que eren transportades per vaixell a la Xina, on es venien o intercanviaven per altres mercaderies. Se centrava en l'adquisició de pells de llúdria marina i altres animals dels i indígenes d'Alaska, unes pells que després es venien sobretot a la Xina a canvi de te, seda, porcellanes i altres productes xinesos, que després es venien a Europa i els Estats Units. Aquest comerç de pells fou iniciat pels russos, que es desplaçaven cap a l'est des de la península de Kamtxatka, seguint la cadena de les illes Aleutianes, fins a arribar a la costa meridional d'Alaska. Els britànics i estatunidencs s'hi uniren a la dècada del 1780, centrant-se en
rdf:langString
Se conoce como comercio marítimo de pieles al comercio de pieles marinas capturadas en la costa del Pacífico Noroeste desde mediados del siglo XVIII hasta mediados del siglo XIX, que eran transportadas por barco a China, donde se vendían o intercambiaban por otras mercancías. Se centraba en la adquisición de pieles de nutria marina y otros animales a los y a nativos de Alaska, unas pieles que luego se vendían sobre todo en China, a cambio de té, sedas, porcelanas y otros productos chinos, que luego se vendían en Europa y los Estados Unidos. Ese comercio de pieles fue iniciado por los rusos, que se desplazaban hacia el este desde la península de Kamchatka, siguiendo a lo largo del islas Aleutianas, hasta alcanzar la costa meridional de Alaska. Los británicos y estadounidenses se unieron en
rdf:langString
The maritime fur trade was a ship-based fur trade system that focused on acquiring furs of sea otters and other animals from the indigenous peoples of the Pacific Northwest Coast and natives of Alaska. The furs were mostly sold in China in exchange for tea, silks, porcelain, and other Chinese goods, which were then sold in Europe and the United States. The maritime fur trade was pioneered by Russians, working east from Kamchatka along the Aleutian Islands to the southern coast of Alaska. British and Americans entered during the 1780s, focusing on what is now the coast of British Columbia. The trade boomed around the beginning of the 19th century. A long period of decline began in the 1810s. As the sea otter population was depleted, the maritime fur trade diversified and transformed, tappin
rdf:langString
La traite de la fourrure maritime est une traite des fourrures qui était principalement axée sur la fourrure de la loutre de mer, laquelle était acquise des (en) et des Premières Nations de l'Alaska. Les fourrures étaient vendues en Chine, ou échangées contre de la porcelaine, de la soie, du thé ou d'autres biens qui étaient ensuite revendus en Europe. Les fourrures britanniques et américaines arrivaient en Chine par le port de Canton, alors que les marchandises russes étaient importées via la Mongolie et plus précisément par la ville de Kiakhta (aujourd'hui ville russe).
rdf:langString
Designa-se por comércio marítimo de peles o comércio de peles de animais marinhos capturados na costa do Noroeste Pacífico desde meados do século XVIII até meados do século XIX, que eram transportadas por barco para a China, onde se vendiam ou trocavam por outras mercadorias. Era centrada na aquisição de peles de lontra-marinha e outros animais aos povos indígenas da costa do Noroeste Pacífico e a nativos do Alasca, peles que depois se vendiam na Ásia em troca de chá, sedas, porcelanas e outros produtos chineses, que posteriormente chegavam à Europa e aos Estados Unidos. Esse comércio de peles foi iniciado pelos russos, que se deslocaram até à América a partir da península de Kamchatka, seguindo ao longo das ilhas Aleutas, até alcançar a costa meridional do Alasca. Os britânicos e norte-am
rdf:langString
Морской пушной промысел — морская торговля мехом калана (морской выдры) и других животных, которая велась с коренными народами Аляски и индейцами северо-западного побережья Северной Америки. Пушнина в основном шла в Китай, где она обменивалась на чай, шёлк, фарфор и другие китайские товары, после чего эти товары потом продавалась в Европу и США. Впервые морским промыслом пушнины начали заниматься русские: он вёлся на востоке от Камчатки, вдоль Алеутских островов и на южных берегах Аляски.
rdf:langString
rdf:langString
Comerç marítim de pells
rdf:langString
Comercio marítimo de pieles
rdf:langString
Traite de la fourrure maritime
rdf:langString
Maritime fur trade
rdf:langString
Comércio marítimo de peles
rdf:langString
Морской пушной промысел
xsd:integer
26963215
xsd:integer
1121393850
rdf:langString
Es coneix com a comerç marítim de pells el comerç de pells marines capturades a la costa del des de mitjans del segle xviii fins a mitjans del segle xix, que eren transportades per vaixell a la Xina, on es venien o intercanviaven per altres mercaderies. Se centrava en l'adquisició de pells de llúdria marina i altres animals dels i indígenes d'Alaska, unes pells que després es venien sobretot a la Xina a canvi de te, seda, porcellanes i altres productes xinesos, que després es venien a Europa i els Estats Units. Aquest comerç de pells fou iniciat pels russos, que es desplaçaven cap a l'est des de la península de Kamtxatka, seguint la cadena de les illes Aleutianes, fins a arribar a la costa meridional d'Alaska. Els britànics i estatunidencs s'hi uniren a la dècada del 1780, centrant-se en allò que avui en dia és la . El comerç florí al voltant del canvi al segle xix i entrà en un llarg període de declivi a la dècada del 1810. A mesura que la població de llúdries marines s'esgotava, el comerç de pells es diversificà i transformà, buscant nous mercats i productes bàsics sense deixar de centrar-se en la costa nord-oest i la Xina. Durà fins a mitjans del segle xix. Els russos controlaven la majoria de la costa d'allò que avui és Alaska durant tota aquella època. La costa sud d'Alaska veié una forta competència entre ells i els bucs mercants britànics i estatunidencs. Els britànics foren els primers a operar en el sector sud, però foren incapaços de competir amb els estatunidencs, que dominaren des de la dècada del 1790 fins a la dècada del 1830. La Companyia de la Badia de Hudson, del Regne Unit, entrà al comerç de la costa a la dècada del 1820, amb la intenció de foragitar-ne els estatunidencs, cosa que aconseguí al voltant del 1840. En el seu últim període, el comerç marítim de pells es duia a terme en gran manera pels britànics de la Companyia de Hudson i els russos de la Companyia Russo-Americana. El comerç marítim de pells integrà la costa de la regió del en una vasta i nova xarxa de comerç internacional d'abast mundial, centrada en el nord de l'oceà Pacífic i basada en el capitalisme, tot i que no, en gran part, en el colonialisme. Amb la vinculació de la costa del nord-oest pacífic, la Xina, les illes Hawaii (descobertes recentment pel món occidental), el Regne Unit i els Estats Units (especialment de Nova Anglaterra) sorgí una xarxa de comerç triangular. Aquest comerç tingué un efecte important sobre els pobles indígenes de la costa del nord-oest pacífic, especialment els pobles aleutians, tlingit, haida, nuu-chah-nulth i chinook. Hi hagué un ràpid augment de la riquesa entre els nadius costaners, a més de més armament, potlatch, esclavitud i despoblació, a causa sobretot de les epidèmies. Tanmateix, la cultura indígena no fou substituïda per aquest ràpid canvi, sinó que clarament florí, com ho demostren la importància dels tòtems, les creixents crestes tradicionals de la noblesa, i l', que continua sent un aspecte distintiu de la cultura del nord-oest pacífic i es desenvolupà durant aquella època. La societat nadiua hawaiana es veié afectada de manera similar per l'afluència sobtada de riquesa i tecnologia occidentals, així com per les seves epidèmies. L'efecte del comerç a la Xina i Europa fou mínim, però per a Nova Anglaterra, aquest comerç i els seus significatius beneficis ajudaren a revitalitzar la regió, contribuint a la seva transformació d'una societat agrària a una d'industrial. Les riqueses generades s'invertiren en el desenvolupament industrial, especialment en fàbriques tèxtils, que tingueren un gran efecte en l'esclavitud als Estats Units, augmentant la demanda de cotó i ajudant a fer possible la ràpida expansió del arreu del Deep South. Les pells més rendibles eren les de llúdria marina, especialment les de la llúdria marina septentrional, que vivia en aigües costaneres entre el riu Columbia al sud i la badia de Cook al nord. Les pells de llúdries marines meridionals, en canvi, eren menys preuades. Després que la llúdria marina septentrional s'extingís localment a causa de la caça, els comerciants marítims de pells es desplaçaren a Califòrnia, on també portaren la llúdria marina meridional a la vora de l'extinció. Els comerciants marítims de pells britànics i estatunidencs duien les pells al port xinès de Canton, on treballaven en el marc del sistema de Canton. La majoria de les pells obtingudes a l'Amèrica russa es venien a la Xina a través de la localitat comercial mongola de Kiakhta, que s'havia obert als mercaders russos en virtut del tractat de Kiakhta (1727). L'expressió «comerç marítim de pells» fou encunyada pels historiadors per distingir el comerç de pells costaner, basat en el transport en vaixells, del comerç continental, basat en el transport per terra, per exemple, el que duien a terme els factors de la Companyia del Nord-oest (NWC) o l'. Històricament, aquest comerç no fou conegut per aquest nom, sinó que se solia anomenar «comerç de la costa nord-oest» (North West Coast trade) o «comerç del nord-oest» (North West Trade).
rdf:langString
Se conoce como comercio marítimo de pieles al comercio de pieles marinas capturadas en la costa del Pacífico Noroeste desde mediados del siglo XVIII hasta mediados del siglo XIX, que eran transportadas por barco a China, donde se vendían o intercambiaban por otras mercancías. Se centraba en la adquisición de pieles de nutria marina y otros animales a los y a nativos de Alaska, unas pieles que luego se vendían sobre todo en China, a cambio de té, sedas, porcelanas y otros productos chinos, que luego se vendían en Europa y los Estados Unidos. Ese comercio de pieles fue iniciado por los rusos, que se desplazaban hacia el este desde la península de Kamchatka, siguiendo a lo largo del islas Aleutianas, hasta alcanzar la costa meridional de Alaska. Los británicos y estadounidenses se unieron en la década de 1780, centrándose en lo que hoy es la costa de la Columbia Británica. El comercio floreció alrededor del cambio al siglo XIX y entró en un largo período de declive en la década de 1810. A medida que la población de nutrias marina se agotaba, el comercio de pieles se diversificó y transformó, buscando nuevos mercados y productos básicos, aunque sin dejar de centrarse en la costa Noroeste y en China. Duró hasta mediados de siglo XIX. Los rusos controlaban la mayor parte de la costa de lo que hoy es Alaska durante toda esa época. La costa sur de Alaska vio una fuerte competencia entre ellos y los buques mercantes británicos y estadounidenses. Los británicos fueron los primeros en operar en el sector sur, pero fueron incapaces de competir con los estadounidenses, que dominaron desde la década de 1790 hasta la década de 1830. La británica Compañía de la Bahía de Hudson entró en el comercio de la costa en la década de 1820, con la intención de alejar a los estadounidenses, cosa que logró alrededor de 1840. En su último período el comercio marítimo de pieles se llevaba a cabo en gran medida por los británicos de la Compañía de Hudson y los rusos de la Compañía Ruso-Americana. El comercio marítimo de pieles introdujo la costa de la región del Pacífico Noroeste en una vasta y nueva red de comercio internacional de alcance mundial, centrada en el norte del océano Pacífico, y basada en el capitalismo, aunque no, en su mayor parte, en el colonialismo. Con la vinculación de la costa del Pacífico Noroeste, China, las islas Hawái (descubiertas recientemente para el mundo occidental), Gran Bretaña y los Estados Unidos (especialmente de Nueva Inglaterra) surgió una red de comercio triangular. Este comercio tuvo un efecto importante sobre los pueblos indígenas de la costa Noroeste del Pacífico, especialmente en los pueblos aleutas, tlingit, haida, nuu-chah-nulth y chinook. Hubo un rápido aumento de la riqueza entre los nativos costeños, además de más armamento, potlatch, esclavitud y despoblación, debida sobre todo a las enfermedades epidemicas. Sin embargo, la cultura indígena no fue sustituida por este rápido cambio, sino que claramente floreció, como muestran la importancia de los tótems, los crecientes tocados tradicionales de la nobleza, y la , que sigue siendo un aspecto distintivo de la cultura del Pacífico Noroeste y que se desarrolló durante esa época. La sociedad nativa hawaiana se vio afectada de manera similar por la afluencia repentina de riqueza y tecnología occidentales, así como por sus enfermedades epidémicas. El efecto del comercio en China y Europa fue mínimo, pero para Nueva Inglaterra, este comercio y sus significativos beneficios ayudaron a revitalizar la región, contribuyendo a su transformación de una sociedad agraria a una sociedad industrial. Las riquezas generadas se invirtieron en el desarrollo industrial, especialmente en las , cuya industria textil tuvo un gran efecto en la esclavitud en los Estados Unidos, incrementando la demanda de algodón y ayudando a hacer posible la rápida expansión del a través del Deep South. Las pieles más rentables fueron las de nutria marina, especialmente las de la nutria marina del norte, Enhydra lutris kenyoni, que habitaba en las aguas costeras entre el río Columbia, al sur, y el Cook Inlet, al norte. La piel de la nutria marina del sur de California, E. l. nereis, era menos apreciadas y, por tanto menos rentable. Después de que la nutria marina del norte fuese cazada hasta su extinción local, los comerciantes se trasladaron a California hasta que la también la nutria marina del sur casi se extinguió. Los comerciantes británicos y estadounidenses llevaban sus pieles hasta el puerto chino de Guangzhou (Cantón), donde trabajaban dentro de lo establecido por el sistema de Cantón. Las pieles de la América rusa se vendían sobre todo en China a través de Kyakhta, la ciudad comercial de Mongolia que había sido abierta al comercio ruso por el tratado de Kiajta de 1727. La expresión «comercio marítimo de pieles» (del inglés: 'maritime fur trade') fue acuñada por los historiadores para distinguir el comercio de pieles costero, basado en el transporte en barcos, del comercio continental, basado en el transporte por tierra, por ejemplo, el que hacían los factores de la Compañía del Noroeste (North West Company o NWC) o de la American Fur Company. Históricamente, ese comercio no fue conocido por este nombre, sino que se solía llamar «comercio de la Costa Noroeste» (North West Coast trade) o «comercio del Noroeste» (North West Trade) (en inglés, además, el término «North West» era escrito muy pocas veces como una única palabra, «Northwest», como hoy es común).
rdf:langString
The maritime fur trade was a ship-based fur trade system that focused on acquiring furs of sea otters and other animals from the indigenous peoples of the Pacific Northwest Coast and natives of Alaska. The furs were mostly sold in China in exchange for tea, silks, porcelain, and other Chinese goods, which were then sold in Europe and the United States. The maritime fur trade was pioneered by Russians, working east from Kamchatka along the Aleutian Islands to the southern coast of Alaska. British and Americans entered during the 1780s, focusing on what is now the coast of British Columbia. The trade boomed around the beginning of the 19th century. A long period of decline began in the 1810s. As the sea otter population was depleted, the maritime fur trade diversified and transformed, tapping new markets and commodities, while continuing to focus on the Northwest Coast and China. It lasted until the middle to late 19th century. Russians controlled most of the coast of present-day Alaska during the entire era. The coast south of Alaska saw fierce competition between, and among, British and American trading vessels. The British were the first to operate in the southern sector, but were unable to compete against the Americans, who dominated from the 1790s to the 1830s. The British Hudson's Bay Company entered the coast trade in the 1820s with the intention of driving the Americans away. This was accomplished by about 1840. In its late period, the maritime fur trade was largely conducted by the British Hudson's Bay Company and the Russian-American Company. The term "maritime fur trade" was coined by historians to distinguish the coastal, ship-based fur trade from the continental, land-based fur trade of, for example, the North West Company and American Fur Company. Historically, the maritime fur trade was not known by that name, rather it was usually called the "North West Coast trade" or "North West Trade". The term "North West" was rarely spelled as the single word "Northwest", as is common today. The maritime fur trade brought the Pacific Northwest coast into a vast, new international trade network, centered on the north Pacific Ocean, global in scope, and based on capitalism, but not, for the most part, on colonialism. A triangular trade network emerged linking the Pacific Northwest coast, China, the Hawaiian Islands (only recently discovered by the Western world), Britain, and the United States (especially New England). The trade had a major effect on the indigenous people of the Pacific Northwest coast, especially the Aleut, Sugpiaq, Tlingit, Haida, Nuu-chah-nulth, and Chinook peoples. A rapid increase of wealth occurred among the Northwest Coast natives, along with increased warfare, potlatching, slaving, and depopulation due to epidemic disease. However, the indigenous culture was not overwhelmed by rapid change, but actually flourished. For instance, the importance of totems and traditional nobility crests increased, and the Chinook Jargon, which remains a distinctive aspect of Pacific Northwest culture, was developed during this era. Native Hawaiian society was similarly affected by the sudden influx of Western wealth and technology, as well as epidemic diseases. The trade's effect on China and Europe was minimal, but for New England, the maritime fur trade and the significant profits it made helped revitalize the region, contributing to its transformation from an agrarian to an industrial society. The wealth generated by the maritime fur trade was invested in industrial development, especially textile manufacturing. The most profitable furs were those of sea otters, especially the northern sea otter, Enhydra lutris kenyoni, which inhabited the coastal waters between the Columbia River in the south to the Aleutian Islands in the north. Sea otters possess a thicker fur than any other mammal, and the sea otter's habit of grooming their coat prevents molting. The reason for their exploitation was due to this 'dark [thick] and silver tipped fur'. The popularity and demand in fashion of sea otter pelts in China was one of the reasons why it was hunted to the point of disappearance. These mammals of the Pacific are currently 'listed as Threatened under the Canadian Species at Risk Act'. Sea otter distribution extends from the north of Japan all the way to the vicinity of Cedros Island, Mexico. The species stayed approximately within the arc of the Northern Pacific until the pressure of the maritime trade forced them to move north. The start of their decline with the first Russian expeditions in this region. Aleut hunters were the providers of the skins to the Russians; the former became 'the main purveyor of prime otter skins to Russian traders and American adventurers'. Before the exploitation of these mammals, their population ranged from 150,000 to 300,000. Sea otters are 'slow breeders, only one sometimes two pups [are] being born at a time', which does not help the population when being pursued. The trade and subsequent killings of beavers were devastating for the local beaver population. The natural ecosystems that came to rely on the beavers for dams, water and other vital needs were also devastated leading to ecological destruction, environmental change, and drought in certain areas. Following this beaver populations in North America would take centuries to recover in some areas, while others would never recover. The killings would have catastrophic effects for pacific western species including otters, fish, and bears leading to the water, soil, ecosystems and resources to be devastated by the trade.
rdf:langString
La traite de la fourrure maritime est une traite des fourrures qui était principalement axée sur la fourrure de la loutre de mer, laquelle était acquise des (en) et des Premières Nations de l'Alaska. Les fourrures étaient vendues en Chine, ou échangées contre de la porcelaine, de la soie, du thé ou d'autres biens qui étaient ensuite revendus en Europe. Les fourrures britanniques et américaines arrivaient en Chine par le port de Canton, alors que les marchandises russes étaient importées via la Mongolie et plus précisément par la ville de Kiakhta (aujourd'hui ville russe). Bien que les Russes aient été les pionniers en ce qui concerne l'exploitation de la fourrure maritime, ce sont les Anglais et les Américains qui ont ensuite eu le monopole en chassant sur la côte de la Colombie-Britannique. La Compagnie de la Baie d'Hudson et la Compagnie russe d'Amérique ont été les deux plus grands acteurs.
rdf:langString
Морской пушной промысел — морская торговля мехом калана (морской выдры) и других животных, которая велась с коренными народами Аляски и индейцами северо-западного побережья Северной Америки. Пушнина в основном шла в Китай, где она обменивалась на чай, шёлк, фарфор и другие китайские товары, после чего эти товары потом продавалась в Европу и США. Впервые морским промыслом пушнины начали заниматься русские: он вёлся на востоке от Камчатки, вдоль Алеутских островов и на южных берегах Аляски. Британцы и американцы начали вести торговлю в 80-х годах XVIII века, на побережье нынешней Британской Колумбии. Пик промысла пришёлся на начало XIX столетия. В 10-х годах того же века начался долгий период спада. По мере уменьшения популяции калана, морской пушной промысел начал охватывать новые рынки и товары, но при этом он продолжал по большей части вестись на северо-западном побережье и в Китае. Промысел вёлся почти до конца XIX столетия. За всё его время русские контролировали большую часть побережья нынешней Аляски. На побережье к югу от Аляски среди бриатнских и американских торговых судов велась сильная конкуренция. Англичане первыми начали вести промысел в южной части, но они не смогли соперничать с американцами, которые занимали доминирующую позицию с 90-х годов XVIII века по 30-е годы XIX века. Британская Компания Гудзонова залива начала вести торговлю мехом в 20-е годы XIX века с целью вытеснения американцев. К 1840 году ей это удалось сделать. На закате морского пушного промысла им в основном занимались Компания Гудзонова залива и Российско-американская компания. Чтобы разделять прибережную морскую торговлю мехом и материковую наземную торговлю, которой, например, занималась Северо-Западная компания и Американская меховая компания, историки придумал термин «морской пушной промысел»: в прошлом он был более известен как «Северо-западный прибережный промысел». Благодаря морскому промыслу северо-западное тихоокеанское побережье стало частью новой огромной сети международной торговли, охватывавшей Тихий океан. Она велась на основе капитализма (но не колониализма). Образовалась сеть треугольной торговли, которая соединила северо-западное тихоокеанское побережье, Китай, Гавайские острова (в то время недавно открытые западным миром), Англию и США (особенно Новую Англию). Промысел значительно повлиял на коренные народы северо-западного тихоокеанского побережья, особенно на алеутов, тлинкитов, народности алутиик, хайда, нутка и чинуки: резко увеличилось их благосостояние, но в то же время произошла депопуляция из-за эпидемических болезней, возросло рабство, потлач и военные столкновения. Однако туземная культура не была затронута резкими переменами: она, наоборот, процветала. Например, возросла важность тотемов и головных уборов, появился чинукский жаргон, который является отличительной чертой культуры северо-западного тихоокеанского побережья. Гавайцы также схожим образом подверглись неожиданному притоку богатства, технологий и эпидемических болезней западного мира. На Китай и Европу морской пушной промысел оказал минимальное влияние, но на Новую Англию он оказал оживляющее воздействие, и помог превратить этот регион из сельскохозяйственного, в промышленный. Состояния, заработанные благодаря морскому промыслу пушнины, инвестировались в промышленное развитие, особенно в текстильное производство. В свою очередь текстильная промышленность Новой Англии оказала значительное влияние на рабство в США: большой спрос на хлопок привёл к стремительному расширению хлопковых плантаций в глубоком юге США. Самой дорогой пушниной был мех калана, особенно его северного вида Enhydra lutris kenyoni, обитавшего в прибережных водах между рекой Колумбия на юге, и Алеутскими островами на севере. На калана охотились больше всего в период с XVII по XVIII века. Калан обладает самым густым мехом из всех млекопитающих. Благодаря уходу за шёрстным покровом, калан никогда не линяет. Их шкурки приносили приличную выручку тем, кто ими торговал. В Китае шкурки каланов пользовались популярностью и считались модными — это была одна из причин, почему этот вид оказался практически истреблённым. В данный момент тихоокеанские каланы занесены в канадский список видов, подверженных риску. Их ареал крайне широк и удалён: он простирается от севера Японии до мексиканского острова Седрос, образовывая непрерывную дугообразную полосу. В результате промысла Каланы были вынуждены перебраться в более северные регионы Тихого океана. Падение их популяции началось после того, как русские совершили экспедиции в местах их обитания. Охотники-алеуты снабжали русских торговцев и «американских авантюристов» шкурками калана. До начала промысла популяция данного вида составляла 150—300 тысяч особей. Несмотря на такое поголовье, каланы размножались медленно: один выводок мог насчитывать одну, реже две, особи — такой темп размножения не может спасти популяцию во время массовой охоты. Китайцы приобретали мех этого млекопитающего круглый год, так как он отличался превосходными свойствами и имел высокую ценность. Мех использовался богатыми китайцами в качестве украшения (им отделывали одеяния), а русские использовали его как декоративную деталь. Остальная пушнина, продаваемая в Европу и Америку, переделывалась под воротники и шляпы. Благодаря огромному спросу на пушнину калана и её стоимости, издержки Российско-американской компании ежегодно составляли 100 тысяч рублей, а доходы — более 500 тысяч. Мех калифорнийского вида калана, E. l. Nereis, стоил меньше и приносил меньшие доходы. После того как северный калан оказался практически истреблённым, морские промышленники начали вести деятельность в Калифорнии и в результате та же самая ситуация повторилась и с южным каланом. Английские и американские промысловики поставляли пушнину в китайский порт Гуанчжоу (Кантон), в котором они работали по Кантонской системе. Пушнина, добытая в Русской Америке, в основном продавалась в Китай через монгольский торговый город Кяхта, который был открыт для Российской империи в результате Кяхтинского договора 1727 года.
rdf:langString
Designa-se por comércio marítimo de peles o comércio de peles de animais marinhos capturados na costa do Noroeste Pacífico desde meados do século XVIII até meados do século XIX, que eram transportadas por barco para a China, onde se vendiam ou trocavam por outras mercadorias. Era centrada na aquisição de peles de lontra-marinha e outros animais aos povos indígenas da costa do Noroeste Pacífico e a nativos do Alasca, peles que depois se vendiam na Ásia em troca de chá, sedas, porcelanas e outros produtos chineses, que posteriormente chegavam à Europa e aos Estados Unidos. Esse comércio de peles foi iniciado pelos russos, que se deslocaram até à América a partir da península de Kamchatka, seguindo ao longo das ilhas Aleutas, até alcançar a costa meridional do Alasca. Os britânicos e norte-americanos uniram-se na década de 1780, centrando-se no que hoje é a costa da Colúmbia Britânica. O comércio floresceu em redor da passagem do século XVIII para o XIX e entrou em declínio na década de 1810. À medida que a população de lontras-marinhas diminuía, o comércio de peles diversificou-se e transformou-se, procurando novos mercados e produtos básicos, embora sem deixar de se centrar na costa Noroeste da América e na China. Durou até meados de século XIX. Os russos controlavam a maior parte da costa do que hoje é o Alasca durante toda essa época. A costa sul do Alasca teve uma forte concorrência entre os navios mercantes britânicos e norte-americanos. Os britânicos foram os primeiros a operar no setor sul, mas foram incapazes de competir com os norte-americanos, que dominaram desde a década de 1790 até à década de 1830. A britânica Companhia da Baía de Hudson entrou no comércio da costa na década de 1820, com a intenção de afastar os norte-americanos, o que conseguiria por volta de 1840. No seu último período o comércio marítimo de peles era feito em grande parte pelos britânicos da Companhia de Hudson e pelos russos da Companhia Russo-Americana. O comércio marítimo de peles introduziu a costa da região do Noroeste Pacífico numa vasta e nova rede de comércio internacional de alcance mundial, centrada no norte do oceano Pacífico, e baseada no capitalismo, embora, na sua maior parte, no colonialismo. Com a vinculação da costa do Pacífico Noroeste, China, as ilhas do Havai (descobertas recentemente para o mundo ocidental), Grã-Bretanha e os Estados Unidos (especialmente de Nova Inglaterra) surgiu uma rede de comércio triangular. Este comércio teve um efeito importante sobre os povos indígenas da costa Noroeste do Pacífico, especialmente nos povos aleútes, tlingit, haida, nuu-chah-nulth e . Houve um rápido aumento da riqueza entre os nativos costeiros, além de mais armamento, potlatches, escravatura e despovoamento, devida sobretudo às doenças epidémicas. no entanto, a cultura indígena não foi substituída por esta rápida mudança, mas claramente floresceu, como mostram a importância de totems, as crescentes cristas tradicionais da nobreza, e o vocabulário da língua chinook, que continua a ser um aspeto distintivo da cultura do Pacífico Noroeste e que se desenvolveu durante essa época. A sociedade nativa havaiana foi afetada de maneira similar pela afluência repentina de riqueza e tecnologia ocidentais, bem como pelas suas doenças epidémicas. O efeito do comércio na China e Europa foi mínimo, mas para a Nova Inglaterra este comércio e os seus significativos benefícios ajudaram a revitalizar a região, contribuindo para a sua transformação de uma sociedade agrária numa sociedade industrial. As riquezas geradas foram investidas no desenvolvimento industrial, especialmente na indústria têxtil, que teve grande efeito na escravatura nos Estados Unidos, incrementando a procura de algodão e ajudando a tornar possível a rápida expansão do sistema de plantações através do Deep South. As peles mais rentáveis foram as de lontra marinha, especialmente as da lontra marinha do norte, Enhydra lutris kenyoni, que habitava nas águas costeiras entre o rio Columbia, a sul, e Cook Inlet, a norte. A pele da lontra-marinha do sul da Califórnia, E. l. nereis, era menos apreciada e portanto menos rentável. Depois de a lontra-marinha do norte ter sido caçada até à sua extinção local, os comerciantes mudaram-se para a Califórnia até que também a lontra-marinha do sul quase se extinguiu. Os comerciantes britânicos e norte-americanos transportavam as suas peles até ao porto chinês de Cantão (Guangzhou), onde trabalhavam dentro do estabelecido pelo sistema de Cantão. As peles da América Russa se vendiam sobretudo na China através de Kyakhta, a cidade comercial da Mongólia que tinha sido aberta ao comércio russo pelo Tratado de Kyakhta de 1727. A expressão «comércio marítimo de peles» (em inglês: maritime fur trade) foi assim designada pelos historiadores para o distinguir do comércio de peles costeiro, baseado no transporte em barcos, do comércio continental, baseado no transporte por terra, por exemplo, o que faziam os fatores da Companhia do Noroeste (North West Company o NWC) ou da American Fur Company. Historicamente, esse comércio no foi conhecido por este nome, sino que se costumava chamar «comércio da Costa Noroeste» (North West Coast trade) o «comércio do Noroeste» (North West Trade) (em inglês, para além disso, o termo «North West» era escrito muito poucas vezes como uma única palavra, «Northwest», como hoje é comum).
xsd:nonNegativeInteger
106137
