Manuel I Komnenos

rdf:langString Manuel I Comnè

rdf:langString Manuel I Comnè (grec: Μανουήλ Κομνηνός, Manuïl Komninós; 28 de novembre del 1118 – 24 de setembre del 1180) fou un emperador romà d'Orient del segle xii que governà en un punt d'inflexió crucial per a la història de l'Imperi Romà d'Orient i el Mediterrani. El seu regnat fou l'últim sospir de la restauració de l'Imperi sota la dinastia Comnè, durant la qual l'Imperi havia experimentat un ressorgiment del seu poder militar i econòmic, així com una renaixença cultural. Empès pel seu anhel de restaurar l'antiga hegemonia de l'imperi a la regió mediterrània, Manuel dugué a terme una política exterior activa i ambiciosa que incloïa aliances amb el papa i una Europa llatina en plena puixança. Encara que no aconseguí culminar-la, la seva invasió del regne normand de Sicília el convertí en l'últim emperador romà d'Orient a intentar reconquerir parts del Mediterrani occidental. Gestionà el pas de la Segona Croada, que podria haver estat un perill per a l'imperi, de manera impecable. Manuel establí sobre els estats croats d'Ultramar. Davant de l'avanç musulmà a Terra Santa, feu causa comuna amb el Regne de Jerusalem i participà en una invasió conjunta del califat fatimita d'Egipte. Manuel redibuixà el mapa polític dels Balcans i el Mediterrani oriental amb la submissió dels regnes d'Hongria i Ultramar a l'hegemonia romana i campanyes agressives contra potències veïnes, tant a l'oest com a l'est. Tanmateix, cap al final del seu regnat, els èxits de Manuel al front oriental quedaren en una situació molt precària a conseqüència d'una greu desfeta a Miriocèfal, en gran part a causa de la seva temeritat a l'hora d'atacar una posició seljúcida ben defensada. Malgrat que els romans d'Orient i Manuel fou capaç de negociar una pau avantatjosa amb el soldà Kilij Arslan II, el fracàs a Miriocèfal fou l'últim intent de l'Imperi de reprendre el control de l'interior d'Anatòlia dels turcs. Manuel, conegut com ὁ Μέγας (ho Megas, ') pels grecs, inspirava una gran lleialtat en la gent que el servia. A més a més, és presentat com l'heroi d'una història escrita pel seu secretari, Joan Cinnamos, que li atribuïa totes les virtuts. Influït pel seu contacte amb els croats d'Occident, també era conegut com a «l'emperador de Constantinoble més benaurat» en parts del i fou elogiat com a «lo mellor home de crestians en aquell temps» pel rei Jaume I d'Aragó en el seu Llibre dels fets. Els historiadors moderns, en canvi, l'han tractat amb menys entusiasme. Per a alguns, el gran poder que exercí no emanava directament d'ell, sinó de la dinastia que representava. A més a més, sostenen que, com que el poder imperial romà patí una davallada catastròfica poc després de la seva mort, les causes d'aquest declivi s'han de buscar en el seu regnat.