Lake Missoula

rdf:langString Llac Missoula

rdf:langString El Missoula fou un llac proglacial prehistòric a l'oest del que avui és Montana que va existir periòdicament al final de l'última edat glacial fa entre 15.000 i 13.000 anys. El llac mesurava uns 7,770 metres quiloquadrats (3,000 sq mi) i contenia uns 2,100 metresquilo cúbics (500 cu mi) d'aigua, la meitat del volum avui dia que conté el llac Michigan. El Glacial Lake Missoula National Natural Landmark es troba a uns 110 quilòmetres (68 mi) al nord-oest de Missoula, Montana, a l'extrem nord de la vall de Camas Prairie, just a l'est de Montana Highway 382 i Macfarlane Ranch. Fou designat National Natural Landmark (monument natural nacional) l'any 1966 ja que s'hi conserven les grans ondulacions (que solen mesurar 25 a 50 peus (7.6 a 15.2 m) d'alt i 300 peus (91 m) de llarg) que va servir com un fort element de suport a l'afirmació de J Harlen Bretz que els de l'estat de Washington es van formar per inundacions cataclísmiques repetides durant uns dos milers d'anys, en lloc dels milions d'anys d'erosió que anteriorment es suposava que les van forma. El llac va ser el resultat d'una presa de gel al Clark Fork causada per la invasió sud d'una llengua de l'inlandsis de al d'Idaho (a la ubicació actual de Clark Fork, Idaho, a l'extrem est del llac ). S'estima que l'alçada d'aquesta "presa de gel" usualment arribava als 610 metres (2,000 ft), inundant les valls de l'oest de Montana uns 320 quilometres (200 mi) cap a l'est. Va ser el llac més gran embassat de gel conegut fins ara. El repetit trencament de la presa de gel provocà les inundacions Missoula cataclísmiques que van escombrar l'est de Washington i baixant pel congost del riu Columbia aproximadament 40 cops durant uns dos milers d'anys. L'efecte acumulat de les inundacions arrancaren uns 210 metresquilo cúbics (50 cu mi) de loess, sediments i basalt de les de l'est de Washington, transportant-los riu avall. Aquestes inundacions són destacables per produir canyons i altres grans característiques geològiques per mitjà de cataclismes en lloc de processos graduals continus. A banda s'ha documentat que els dipòsits sedimentaris transportats per les inundacions Missoula del Pleistocè mitjà i inicial comprenen parts dels dipòsits fluvials glacials, coneguts informalment com la formació Hanford que es troben a parts dels Othello Channels, el congost del riu Columbia, Scabland, conca de Quincy, conca de Pasco, i la vall Walla Walla. L'edat d'aquests dipòsits es demostra per la presència de múltiples calitxos interglacials intercalats en aquests dipòsits glaciofluvials, seqüències de sediments amb normal i invertida, datació per luminescència estimulada òpticament i dics clàstics truncats disconformitats. Seguint aquests criteris, els geòlegs que estudien el Quaternari van estimar que la més antiga de les inundacions de Missoula del Plistocè es va produir abans d'1,5 milions d'anys. Els dipòsits glaciofluvials més antics del Plistocè dins de la formació Hanford són de naturalesa fragmentària perquè s'han erosionat repetidament i han sigut eliminats, en gran part, per les posteriors inundacions Missoula. Degut a la naturalesa fragmentària dels dipòsits glaciofluvials més antics, no es pot estimar de manera confiable la quantitat exacta d'inundacions Missoula més antigues, que s'anomenen antigues inundacions cataclísmiques, que es van produir durant el Plistocè. Tot i que probablement el llac Missoula fou l'origen de moltes de les antigues inundacions cataclísmiques, la naturalesa fragmentària dels dipòsits més antics dins de la formació Hanford fa molt difícil la determinació precisa de l'origen de les inundacions que la formaren.