History of the Byzantine Empire

http://dbpedia.org/resource/History_of_the_Byzantine_Empire an entity of type: Thing

История Византи́и насчитывает более 1000 лет. Византия существовала с 395 по 1453 год.(Основная статья: Византия) rdf:langString
يغطي تاريخ الإمبراطورية البيزنطية تاريخ الإمبراطورية الرومانية الشرقية منذ العصور القديمة المتأخرة حتى سقوط القسطنطينية عام 1453 م. تشير العديد من الأحداث منذ القرن الرابع حتى القرن السادس إلى الفترة الانتقالية التي انقسمت خلالها الإمبراطورية الرومانية إلى شرقية وغربية. في عام 285، قسّم الإمبراطور ديوكلتيانوس (حكم 284-305) إدارة الإمبراطورية الرومانية إلى قسمين، شرقي وغربي. نقل قسطنطين الأول (حكم 306-337)، بين عامي 324 و330، العاصمة الرئيسية من روما إلى بيزنطة، المعروفة لاحقًا بالقسطنطينية («مدينة قسطنطين») ونوفا روما («روما الجديدة»). أصبحت المسيحية في عهد ثيودوسيوس الأول (حكم 379-395)، الدين الرسمي للإمبراطورية وحُرمت الأديان الأخرى مثل الشرك الروماني. وأخيرًا، في عهد هرقل (حكم 610-641)، أعيدت هيكلة الجيش والإدارة في الإمبراطورية واعتمدت اللغة اليونانية للاستخدام الرسمي بدلًا من اللاتيني rdf:langString
La història de l'Imperi Romà d'Orient, conegut igualment com a Imperi Bizantí en la seva fase medieval, es remunta a la divisió definitiva de l'Imperi Romà en una meitat occidental i una altra d'oriental a la mort de l'emperador Teodosi I el Gran (r. 379–395). Aquests territoris només eren independents de facto. Els romans de l'època no consideraven que l'Imperi s'hagués dividit en dos estats diferents, sinó que simplement el veien com una única entitat política governada per dues corts imperials diferents per facilitar-ne l'administració. Al llarg del segle v, tant l'Imperi Romà d'Occident com el d'Orient patiren les invasions bàrbares, incloent-hi els atacs dels huns, però Orient es mantingué en peu quan Occident caigué el 476 i assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi. rdf:langString
Η Ιστορία της Βυζαντινής Αυτοκρατορίας καλύπτει την ιστορία της Ανατολικής Ρωμαϊκής Αυτοκρατορίας από την ύστερη αρχαιότητα μέχρι και την Άλωση της Κωνσταντινούπολης από τους Οθωμανούς. Από τον 4ο έως και τον 6ο αιώνα έγιναν διάφορα γεγονότα που σημάδεψαν τη μεταβατική περίοδο κατά την οποία η Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία διαιρέθηκε σε ανατολική και δυτική. Το 285, ο αυτοκράτορας Διοκλητιανός (από 284 έως 305) διαίρεσε τη διοίκηση της αυτοκρατορίας στο ανατολικό και στο δυτικό ήμισυ. Μεταξύ του 324 και του 330, ο Κωνσταντίνος ο Α΄ (αυτοκράτορας από 306-337) μετέφερε την πρωτεύουσα της αυτοκρατορίας από τη Ρώμη στο Βυζάντιο, που έγινε αργότερα γνωστό ως Κωνσταντινούπουλη (‘’Η Πόλη του Κωνσταντίνου’’) και Νέα Ρώμη. Υπό τον Θεοδόσιο τον Α’ (αυτοκρ. από 379-395), ο χριστιανισμός έγινε επίσημη κρατική rdf:langString
La historia del Imperio bizantino se extiende desde el siglo IV hasta 1453. A"Bizancio" es el nombre con el que se le conoce la mitad oriental y griega del Imperio romano que sobrevivió hasta 1453 (denominado «bizantino» por el historiador alemán Hieronymus Wolf en 1557), por lo que tiene sus orígenes en la misma fundación de Roma. La característica predominante de la historia bizantina es la excepcional longevidad del imperio, a pesar de haber enfrentado innumerables desafíos a lo largo de su existencia, como lo refleja la gran cantidad de asedios que sufrió su capital, Constantinopla. La creación de esta ciudad por Constantino en 330 constituyó un punto de partida en la etapa medieval del Imperio oriental, la cual fue seguido por la división en dos partes del Imperio romano en 395 por el rdf:langString
This history of the Byzantine Empire covers the history of the Eastern Roman Empire from late antiquity until the Fall of Constantinople in 1453 AD. Several events from the 4th to 6th centuries mark the transitional period during which the Roman Empire's east and west divided. In 285, the emperor Diocletian (r. 284–305) partitioned the Roman Empire's administration into eastern and western halves. Between 324 and 330, Constantine I (r. 306–337) transferred the main capital from Rome to Byzantium, later known as Constantinople ("City of Constantine") and Nova Roma ("New Rome"). Under Theodosius I (r. 379–395), Christianity became the Empire's official state religion and others such as Roman polytheism were proscribed. And finally, under the reign of Heraclius (r. 610–641), the Empire's mili rdf:langString
L’histoire de l’Empire byzantin s’étend du IVe siècle à 1453. En tant qu’héritier de l’Empire romain, l’Empire romain d’Orient, nommé « Empire byzantin » par Jérôme Wolf en 1557, puise ses origines dans la fondation même de Rome. Dès lors, le caractère prédominant de l’histoire byzantine est l’exceptionnelle longévité de cet empire pourtant confronté à d’innombrables défis tout au long de son existence, comme en témoigne le grand nombre de sièges que dut subir sa capitale, Constantinople. La création de cette dernière par Constantin en 330 peut constituer un deuxième point de départ à l’histoire de l’Empire byzantin avec la division définitive de l’Empire romain en 395. En effet, l'emplacement de Constantinople au carrefour entre l'Orient et l'Occident contribua grandement à l'immense rich rdf:langString
La storia dell'impero bizantino copre quella dell'impero romano d'Oriente dalla tarda antichità alla caduta di Costantinopoli nel 1453. Diversi eventi dal IV al VI secolo segnarono il periodo transitorio durante il quale l'impero romano fu diviso in Oriente greco e Occidente latino. Nel 289, l'imperatore Diocleziano (284-305) partizionò l'amministrazione dell'Impero romano in due metà, Orientale e Occidentale. Tra il 324 e il 330, Costantino I (306–337) trasferì la capitale principale da Roma a Bisanzio, successivamente nota come Costantinopoli ("Città di Costantino") e Nova Roma. La prima fonte sulla "Nova Roma" in un documento ufficiale si trova nei canoni del primo concilio di Costantinopoli (381), dove è usata per giustificare la dichiarazione che la sede patriarcale di Costantinopoli rdf:langString
rdf:langString History of the Byzantine Empire
rdf:langString تاريخ الإمبراطورية البيزنطية
rdf:langString Història de l'Imperi Romà d'Orient
rdf:langString Geschichte des Byzantinischen Reiches
rdf:langString Ιστορία της Βυζαντινής Αυτοκρατορίας
rdf:langString Historia del Imperio bizantino
rdf:langString Histoire de l'Empire byzantin
rdf:langString Storia dell'impero bizantino
rdf:langString История Византии
rdf:langString 拜占庭帝国历史
xsd:integer 20024282
xsd:integer 1124743919
rdf:langString Moss
rdf:langString Baynes
rdf:langString xx
xsd:integer 1948
rdf:langString Millar
xsd:integer 215
xsd:integer 2006
rdf:langString James
xsd:integer 5
xsd:integer 2010
rdf:langString Freeman
xsd:integer 431435
xsd:integer 1999
rdf:langString Ostrogorsky
xsd:integer 27
xsd:integer 1969
rdf:langString Kaldellis
xsd:integer 2007
rdf:langString Norwich
xsd:integer 383
xsd:integer 1998
rdf:langString Constable
rdf:langString Kazhdan
xsd:integer 12
xsd:integer 1982
rdf:langString يغطي تاريخ الإمبراطورية البيزنطية تاريخ الإمبراطورية الرومانية الشرقية منذ العصور القديمة المتأخرة حتى سقوط القسطنطينية عام 1453 م. تشير العديد من الأحداث منذ القرن الرابع حتى القرن السادس إلى الفترة الانتقالية التي انقسمت خلالها الإمبراطورية الرومانية إلى شرقية وغربية. في عام 285، قسّم الإمبراطور ديوكلتيانوس (حكم 284-305) إدارة الإمبراطورية الرومانية إلى قسمين، شرقي وغربي. نقل قسطنطين الأول (حكم 306-337)، بين عامي 324 و330، العاصمة الرئيسية من روما إلى بيزنطة، المعروفة لاحقًا بالقسطنطينية («مدينة قسطنطين») ونوفا روما («روما الجديدة»). أصبحت المسيحية في عهد ثيودوسيوس الأول (حكم 379-395)، الدين الرسمي للإمبراطورية وحُرمت الأديان الأخرى مثل الشرك الروماني. وأخيرًا، في عهد هرقل (حكم 610-641)، أعيدت هيكلة الجيش والإدارة في الإمبراطورية واعتمدت اللغة اليونانية للاستخدام الرسمي بدلًا من اللاتينية. وهكذا، رغم استمرارها كدولة رومانية وحفاظها على تقاليد الدولة الرومانية، يميز المؤرخون المعاصرون بيزنطة عن روما القديمة بقدر توجهها نحو الثقافة اليونانية بدلًا من الثقافة اللاتينية، وتميزها بالمسيحية الأرثوذكسية بدلًا من الشرك الروماني. تطورت حدود الإمبراطورية بشكل كبير خلال وجودها، إذ مرت بعدة دورات من التدهور والانتعاش. في عهد جستينيان الأول (حكم 527-565)، بلغت الإمبراطورية أكبر توسع لها بعد استعادة جزء كبير من ساحل البحر الأبيض المتوسط الروماني التاريخي، بما في ذلك شمال إفريقيا وإيطاليا وروما نفسها، التي احتفظت بها لمدة قرنين آخرين. في عهد موريكيوس (حكم 582-602)، وُسعت الحدود الشرقية للإمبراطورية واستقرت الحدود الشمالية. تسبب اغتياله في حرب استمرت عقدين من الزمن مع الإمبراطورية الفارسية الساسانية التي استنفدت موارد الإمبراطورية وساهمت في خسائر كبيرة في الأراضي خلال الفتوحات الإسلامية في القرن السابع. وفي غضون سنوات، فقدت الإمبراطورية أغنى مقاطعاتها، مصر وسوريا، أمام العرب. خلال حكم السلالة المقدونية (القرنان العاشر والحادي عشر)، توسعت الإمبراطورية مرة أخرى وشهدت نهضة استمرت قرنين، انتهت بفقدان معظم آسيا الصغرى أمام السلاجقة الأتراك بعد معركة ملاذكرد عام 1071. فتحت المعركة الطريق أمام الأتراك للاستقرار في الأناضول كوطن لهم. أظهرت القرون الأخيرة للإمبراطورية اتجاهًا عامًا نحو الانحدار. كافحت من أجل الانتعاش خلال القرن الثاني عشر، لكنها تلقت ضربة قاتلة خلال الحملة الصليبية الرابعة، عندما نُهبت القسطنطينية وحُلّت الإمبراطورية وانقسمت إلى ممالك بيزنطية يونانية ولاتينية متنافسة. رغم استعادة القسطنطينية في نهاية المطاف، وإعادة تأسيس الإمبراطورية عام 1261، ظلت بيزنطة واحدة من عدة دول متنافسة صغيرة في المنطقة خلال القرنين الأخيرين من وجودها. ضم العثمانيين أراضيها المتبقية تدريجيًا خلال القرن الخامس عشر. أدى سقوط القسطنطينية أمام الإمبراطورية العثمانية عام 1453 إلى إنهاء الإمبراطورية الرومانية.
rdf:langString La història de l'Imperi Romà d'Orient, conegut igualment com a Imperi Bizantí en la seva fase medieval, es remunta a la divisió definitiva de l'Imperi Romà en una meitat occidental i una altra d'oriental a la mort de l'emperador Teodosi I el Gran (r. 379–395). Aquests territoris només eren independents de facto. Els romans de l'època no consideraven que l'Imperi s'hagués dividit en dos estats diferents, sinó que simplement el veien com una única entitat política governada per dues corts imperials diferents per facilitar-ne l'administració. Al llarg del segle v, tant l'Imperi Romà d'Occident com el d'Orient patiren les invasions bàrbares, incloent-hi els atacs dels huns, però Orient es mantingué en peu quan Occident caigué el 476 i assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'imperi. Malgrat les seves freqüents guerres amb l'Imperi Sassànida, l'Imperi Romà d'Orient no abandonà les seves ambicions de recuperar el territori cedit a Occident, notablement sota Justinià I el Gran (r. 527–565), que reconquerí Àfrica, Itàlia i parts d'Hispània. Tanmateix, la majoria d'aquestes reconquestes foren efímeres. El 602 esclatà una nova guerra entre romans i sassànides, la més devastadora de totes, que també acabaria sent l'última. Tot i que els romans aconseguiren imposar-se el 628, després de 26 anys de conflicte, l'enorme cost humà i econòmic de la guerra deixà els dos imperis en una posició extremament vulnerable davant de la irrupció d'un nou actor en el tauler geopolític, l'expansió de l'islam, que acabà amb la destrucció total de l'Imperi Sassànida i la pèrdua del Llevant, Egipte i Àfrica per l'Imperi Romà d'Orient. Com a reacció a aquests canvis, Heracli (r. 610–641) refongué l'estructura militar i administrativa de l'imperi i establí el grec com a llengua oficial en detriment del llatí. Els dos segles següents foren un estira-i-arronsa amb els califats islàmics a Anatòlia, en el qual generalment els musulmans solien tenir un avantatge per la seva major capacitat demogràfica i econòmica i per intenses disputes religioses que inflamaven la societat romana. Mentrestant, a la frontera occidental, els llombards reduïen cada vegada més les possessions romanes a Itàlia i les incursions dels eslaus i els búlgars augmentaren la pressió sobre l'Imperi Romà d'Orient als Balcans. A més a més, el dia de Nadal del 800, el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador romà, acció que marcà l'inici d' entre el Sacre Imperi Romanogermànic i l'Imperi Romà d'Orient per l'herència de l'antiga Roma. Sota la dinastia macedònia (segles x i xi), l'Imperi tornà a expandir-se i florir durant el renaixement macedoni. Encara que Nicèfor II Focas i els seus successors, Joan I Tsimiscés i Basili II Bulgaròctonos, aconseguiren restaurar l'estabilitat de l'imperi i fins i tot resituar-lo com a primera potència d'Europa a finals del segle x i principis del segle xi, durant aquest període es consolidaren una sèrie de diferències religioses i polítiques entre l'Occident llatí i l'Orient grec que acabarien desembocant en el Gran Cisma del 1054 entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa. Els dos últims segles d'estabilitat s'acabaren amb la caiguda de gran part d'Anatòlia en mans dels turcs seljúcides després de la batalla de Manazkert (1071), que obrí la porta a l'assentament de la península pels turcs. A partir d'aquest moment, les relacions amb els estats cristians d'Occident (incloent-hi la Corona d'Aragó) i els esforços per mantenir els turcs a ratlla a Anatòlia dominaren les preocupacions romanes. El crit d'auxili d'Aleix I Comnè (r. 1081–1118) fou el factor desencadenant de les Croades a Terra Santa. A més a més de tenir un paper clau en les Croades, l'Imperi exercí una grandíssima influència cultural i política sobre Europa, l'Orient Pròxim i la conca del Mediterrani. Els emperadors Comnè tingueren un gran ascendent sobre els estats croats d'Ultramar. El contacte entre Constantinoble i l'Occident cristià «llatí», incloent-hi els estats croats, assolí el seu apogeu durant aquest període. Tanmateix, el derrocament de la dinastia Comnè i l'oportunisme dels croats desembocaren en el saqueig de Constantinoble per la Quarta Croada, que tenia com a destí inicial Egipte, i la partició dels territoris romans entre estats grecs i llatins en constant rivalitat. Malgrat que un dels seus estats successors, l'Imperi de Nicea, aconseguí recuperar Constantinoble i restablir l'Imperi Romà d'Orient el 1261, durant els dos últims segles de la seva història no fou més que un dels diversos estats petits que competien per imposar els seus interessos a la regió. Els otomans anaren conquerint els seus territoris restants en el transcurs de les guerres romano-otomanes dels segles xiv i xv. La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453 constituí el punt final de l'Imperi Romà d'Orient. El seu últim estat successor, l'Imperi de Trebisonda, fou conquerit pels otomans vuit anys més tard.
rdf:langString Η Ιστορία της Βυζαντινής Αυτοκρατορίας καλύπτει την ιστορία της Ανατολικής Ρωμαϊκής Αυτοκρατορίας από την ύστερη αρχαιότητα μέχρι και την Άλωση της Κωνσταντινούπολης από τους Οθωμανούς. Από τον 4ο έως και τον 6ο αιώνα έγιναν διάφορα γεγονότα που σημάδεψαν τη μεταβατική περίοδο κατά την οποία η Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία διαιρέθηκε σε ανατολική και δυτική. Το 285, ο αυτοκράτορας Διοκλητιανός (από 284 έως 305) διαίρεσε τη διοίκηση της αυτοκρατορίας στο ανατολικό και στο δυτικό ήμισυ. Μεταξύ του 324 και του 330, ο Κωνσταντίνος ο Α΄ (αυτοκράτορας από 306-337) μετέφερε την πρωτεύουσα της αυτοκρατορίας από τη Ρώμη στο Βυζάντιο, που έγινε αργότερα γνωστό ως Κωνσταντινούπουλη (‘’Η Πόλη του Κωνσταντίνου’’) και Νέα Ρώμη. Υπό τον Θεοδόσιο τον Α’ (αυτοκρ. από 379-395), ο χριστιανισμός έγινε επίσημη κρατική θρησκεία ενώ άλλες θρησκείες όπως ο ‘’Ρωμαϊκός Πολυθεϊσμός’’ απαγορεύτηκαν. Τέλος, υπό τον Ηράκλειο (αυτοκρ. 610-641), η διοίκηση κι ο στρατός της αυτοκρατορίας αναδιοργανώθηκαν και υιοθέτησαν την ελληνική ως επίσημη γλώσσα στη θέση της λατινικής γλώσσας. Αν και το Ρωμαϊκό κράτος παρέμεινε ως βάση και διατηρήθηκαν όλες οι ρωμαϊκές κρατικές παραδόσεις, οι σύγχρονοι ιστορικοί διακρίνουν το Βυζάντιο από την αρχαία Ρώμη στο βαθμό που αυτό άρχισε να προσανατολίζεται περισσότερο προς την ελληνική παρά προς την λατινική κουλτούρα και χαρακτηρίζεται περισσότερο από τον Ορθόδοξο Χριστιανισμό παρά από τον Ρωμαϊκό Πολυθεϊσμό. Η ιστορία της Βυζαντινής Αυτοκρατορίας τελειώνει με την Άλωση της Κωνσταντινούπολης το 1453.
rdf:langString This history of the Byzantine Empire covers the history of the Eastern Roman Empire from late antiquity until the Fall of Constantinople in 1453 AD. Several events from the 4th to 6th centuries mark the transitional period during which the Roman Empire's east and west divided. In 285, the emperor Diocletian (r. 284–305) partitioned the Roman Empire's administration into eastern and western halves. Between 324 and 330, Constantine I (r. 306–337) transferred the main capital from Rome to Byzantium, later known as Constantinople ("City of Constantine") and Nova Roma ("New Rome"). Under Theodosius I (r. 379–395), Christianity became the Empire's official state religion and others such as Roman polytheism were proscribed. And finally, under the reign of Heraclius (r. 610–641), the Empire's military and administration were restructured and adopted Greek for official use instead of Latin. Thus, although it continued the Roman state and maintained Roman state traditions, modern historians distinguish Byzantium from ancient Rome insofar as it was oriented towards Greek rather than Latin culture, and characterised by Orthodox Christianity rather than Roman polytheism. The borders of the Empire evolved significantly over its existence, as it went through several cycles of decline and recovery. During the reign of Justinian I (r. 527–565), the Empire reached its greatest extent after reconquering much of the historically Roman western Mediterranean coast, including north Africa, Italy, and Rome itself, which it held for two more centuries. During the reign of Maurice (r. 582–602), the Empire's eastern frontier was expanded and the north stabilised. However, his assassination caused a two-decade-long war with Sassanid Persia which exhausted the Empire's resources and contributed to major territorial losses during the Muslim conquests of the 7th century. In a matter of years the Empire lost its richest provinces, Egypt and Syria, to the Arabs. During the Macedonian dynasty (9th–11th centuries), the Empire again expanded and experienced a two-century long renaissance, which came to an end with the loss of much of Asia Minor to the Seljuk Turks after the Battle of Manzikert in 1071. This battle opened the way for the Turks to settle in Anatolia as a homeland. The final centuries of the Empire exhibited a general trend of decline. It struggled to recover during the 12th century, but was delivered a mortal blow during the Fourth Crusade, when Constantinople was sacked and the Empire dissolved and divided into competing Byzantine Greek and Latin realms. Despite the eventual recovery of Constantinople and re-establishment of the Empire in 1261, Byzantium remained only one of several small rival states in the area for the final two centuries of its existence. Its remaining territories were progressively annexed by the Ottomans over the 15th century. The Fall of Constantinople to the Ottoman Empire in 1453 finally ended the Roman Empire.
rdf:langString La historia del Imperio bizantino se extiende desde el siglo IV hasta 1453. A"Bizancio" es el nombre con el que se le conoce la mitad oriental y griega del Imperio romano que sobrevivió hasta 1453 (denominado «bizantino» por el historiador alemán Hieronymus Wolf en 1557), por lo que tiene sus orígenes en la misma fundación de Roma. La característica predominante de la historia bizantina es la excepcional longevidad del imperio, a pesar de haber enfrentado innumerables desafíos a lo largo de su existencia, como lo refleja la gran cantidad de asedios que sufrió su capital, Constantinopla. La creación de esta ciudad por Constantino en 330 constituyó un punto de partida en la etapa medieval del Imperio oriental, la cual fue seguido por la división en dos partes del Imperio romano en 395 por el emperador Teodosio I el Grande. En efecto, la ubicación de Constantinopla en la encrucijada entre Oriente y Occidente contribuyó, en gran medida, a la inmensa riqueza del Imperio. Esta riqueza junto con su gran prestigio lo hicieron un imperio respetado, pero también en uno muy codiciado. Además, la riqueza de fuentes históricas imperiales permite una visión global y detallada de la historia bizantina, aunque la imparcialidad de los historiadores, a menudo cercanos al poder, sea a veces cuestionable. Tras la caída del Imperio romano de Occidente, la parte oriental desarrolló rápidamente características que la hicieron única. George Ostrogorsky describe el Imperio bizantino como «la síntesis de la cultura helenística y de la religión cristiana con la forma romana de Estado». Esta evolución progresiva de un Imperio romano a un imperio más específico tuvo lugar en el curso del siglo VI, después de que Justiniano I hubiera intentado, con éxito variable, restaurar la universalidad del Imperio. Las conquistas árabes de Siria, Egipto y África del Norte, asociadas con las incursiones búlgaras en los Balcanes y lombardas en Italia, obligaron al Imperio a refundarse sobre nuevas bases. La historiografía moderna considera esta transición como un paso de la forma proto-bizantina (o paleo-bizantina) del Imperio a su forma meso-bizantina. Esta última etapa se prolongaría hasta 1204 y estuvo caracterizada por el período iconoclasta, que significó el conflicto entre los partidarios y adversarios de los iconos hasta mediados del siglo IX. Tal conflicto interno impidió que el imperio llevara a cabo una política exterior ofensiva; sin embargo, los emperadores lograron defender Constantinopla frente a los peligros externos, en particular, árabes. El éxito de los iconódulos y el establecimiento de la dinastía macedónica en 867 llevó al Imperio a un período de gloria, tanto en el plano cultural como en el territorial. Llegó a su apogeo cuando Basilio II derrotó a los búlgaros y dejó al imperio más extenso de lo que había sido desde Heraclio. No obstante, después de su muerte en 1025, los conflictos entre las noblezas civil y militar, junto con la aparición de nuevas amenazas, condujeron al imperio al borde de la ruina. La derrota de Manzikert contra los selyúcidas en 1071 tuvo como consecuencia la pérdida del Asia Menor y la llegada al poder de los Comneno en 1081. Estos últimos lograron restablecer el poderío imperial, aunque sin recuperar el conjunto de territorios perdidos, mientras que la animosidad entre el imperio y los europeos occidentales (latinos) se incrementó progresivamente con la aparición del fenómeno de las Cruzadas. Estas tensiones llevaron a la toma de Constantinopla en 1204 durante la Cuarta Cruzada y a la división del imperio en territorios latinos y griegos. Si bien el Imperio de Nicea fue capaz de recuperar Constantinopla en 1261 y restablecer el Imperio, los Paleólogos no pudieron hacer frente a los diversos desafíos que encontraron. Arruinado económicamente por las repúblicas italianas, debilitado interiormente por una aristocracia todopoderosa e incapaz de oponerse a la presión otomana, el Imperio finalmente terminó por caer en 1453, tras siglo y medio de lenta agonía. Esta debacle estuvo marcada por una profunda renovación cultural que permitió la propagación de su influencia por toda Europa, incluso cuando su territorio se había reducido irremediablemente.
rdf:langString L’histoire de l’Empire byzantin s’étend du IVe siècle à 1453. En tant qu’héritier de l’Empire romain, l’Empire romain d’Orient, nommé « Empire byzantin » par Jérôme Wolf en 1557, puise ses origines dans la fondation même de Rome. Dès lors, le caractère prédominant de l’histoire byzantine est l’exceptionnelle longévité de cet empire pourtant confronté à d’innombrables défis tout au long de son existence, comme en témoigne le grand nombre de sièges que dut subir sa capitale, Constantinople. La création de cette dernière par Constantin en 330 peut constituer un deuxième point de départ à l’histoire de l’Empire byzantin avec la division définitive de l’Empire romain en 395. En effet, l'emplacement de Constantinople au carrefour entre l'Orient et l'Occident contribua grandement à l'immense richesse de l'Empire byzantin. Cette richesse couplée à son très grand prestige firent de lui un empire respecté mais aussi très convoité. En outre, la richesse des sources historiques byzantines permet d'avoir un aperçu complet et détaillé de l'histoire byzantine, bien que l’impartialité des historiens, souvent proches du pouvoir, soit parfois contestable. Héritier de la Rome antique, l’Empire byzantin développa rapidement des caractéristiques qui lui furent propres. Georg Ostrogorsky décrit l'Empire byzantin comme « la synthèse de la culture hellénistique et de la religion chrétienne avec la forme romaine de l'État ». Cette évolution progressive d’un Empire romain à un empire plus spécifique se fit au cours du VIIe siècle après que l’empire eut avec des fortunes diverses essayé de restaurer l'universalité de l'Empire romain, à l'image de l’œuvre de Justinien Ier. Les conquêtes arabes de la Syrie, de l'Égypte et de l'Afrique du Nord associées aux pénétrations bulgares dans les Balkans et lombardes en Italie contraignirent l'Empire byzantin à se refonder sur de nouvelles bases. L'historiographie moderne retient parfois cette transition comme le passage de la forme proto-byzantine (ou paléo-byzantine) de l'empire à sa forme méso-byzantine. Cette dernière se prolongea jusqu'en 1204 et fut caractérisée dans un premier temps par la période iconoclaste qui vit s'affronter partisans et adversaires des images jusqu'au milieu du IXe siècle. Ce conflit interne empêcha l'empire de mener une politique extérieure offensive mais les empereurs parvinrent tout de même à défendre Constantinople contre les périls extérieurs, notamment arabes. Le succès des iconodoules et l'établissement de la dynastie macédonienne en 867 firent entrer l'Empire byzantin dans sa période glorieuse, tant sur le plan culturel que territorial. Cette œuvre fut à son apogée lorsque Basile II vainquit les Bulgares et laissa l'empire plus étendu qu'il ne l'avait jamais été depuis Héraclius. Toutefois, après sa mort en 1025, les conflits entre les noblesses civiles et militaires couplés à l'apparition de nouvelles menaces conduisirent l'empire au bord de la ruine. La défaite de Mantzikert contre les Seldjoukides en 1071 eut pour conséquence la perte de l'Asie mineure et l'arrivée au pouvoir des Comnène en 1081. Ces derniers réussirent à rétablir la puissance byzantine sans pour autant récupérer l'ensemble des territoires perdus, tandis que l'animosité entre les Byzantins et les Latins s'accrut progressivement avec l'apparition du phénomène des Croisades. Ces tensions aboutirent à la prise de Constantinople lors de la quatrième croisade en 1204 et à la division de l'empire entre territoires latins et grecs. Si l'empire de Nicée parvint à reprendre Constantinople en 1261 et à rétablir l'Empire byzantin, les Paléologues ne purent faire face aux nombreux défis qu'ils rencontrèrent. Ruiné économiquement par les républiques italiennes, affaibli intérieurement par une aristocratie toute puissante et incapable de s'opposer à la pression ottomane, l'Empire byzantin finit par tomber en 1453 après un siècle et demi d'une lente agonie. Toutefois, ce déclin fut marqué par un profond renouveau culturel qui permit à l'influence byzantine de rayonner partout en Europe alors même que son territoire s'amenuisait irrémédiablement.
rdf:langString La storia dell'impero bizantino copre quella dell'impero romano d'Oriente dalla tarda antichità alla caduta di Costantinopoli nel 1453. Diversi eventi dal IV al VI secolo segnarono il periodo transitorio durante il quale l'impero romano fu diviso in Oriente greco e Occidente latino. Nel 289, l'imperatore Diocleziano (284-305) partizionò l'amministrazione dell'Impero romano in due metà, Orientale e Occidentale. Tra il 324 e il 330, Costantino I (306–337) trasferì la capitale principale da Roma a Bisanzio, successivamente nota come Costantinopoli ("Città di Costantino") e Nova Roma. La prima fonte sulla "Nova Roma" in un documento ufficiale si trova nei canoni del primo concilio di Costantinopoli (381), dove è usata per giustificare la dichiarazione che la sede patriarcale di Costantinopoli era seconda soltanto a quella di Roma. Sotto Teodosio I (379–395), il cristianesimo divenne la religione di Stato dell'impero e le altre religioni romane politeiste vennero vietate. Infine, sotto il regno di Eraclio I (610-641), le strutture militare e amministrativa dell'Impero vennero modificate e adottata la lingua greca per l'uso ufficiale al posto di quella latina. Così, anche se continuò lo stato romano, mantenendo le antiche tradizioni, gli storici moderni distinguono Bisanzio da Roma nella misura in cui si orientò verso il greco piuttosto che alla cultura latina e fu caratterizzata dal cristianesimo ortodosso piuttosto che dal politeismo romano. I confini dell'Impero mutarono in modo significativo nel corso della sua esistenza, passando attraverso diversi cicli di declino e di recupero. Durante il regno di Giustiniano I, l'Impero raggiunse la sua massima estensione dopo aver riconquistato gran parte delle coste occidentali del Mediterraneo storicamente romane, tra cui il Nord Africa, l'Italia e Roma stessa, che mantenne per altri due secoli. Durante il regno di Maurizio (582-602), la frontiera orientale dell'Impero venne ampliata e il nord stabilizzato. Tuttavia, il suo assassinio provocò una guerra della durata di oltre due decenni contro la Persia sasanide, che esaurì le risorse dell'Impero e contribuì a gravi perdite territoriali durante le conquiste musulmane del VII secolo. Nel giro di pochi anni l'Impero perse le sue province più ricche, l'Egitto e la Siria, passate agli arabi. Durante la dinastia dei Macedoni (X-XI secolo), l'Impero conobbe un lungo periodo di ampliamento durato due secoli, che si concluse con la perdita di gran parte dell'Asia Minore andata ai turchi selgiuchidi dopo la Battaglia di Manzicerta del 1071. Questa battaglia aprì la strada ai turchi per il loro stabilirsi in Anatolia. I secoli finali dell'Impero mostrarono una tendenza generale al declino. Riuscì a recuperare nel corso del XII secolo, ma subì un colpo mortale durante la quarta crociata, quando Costantinopoli fu saccheggiata e l'Impero sciolto e diviso tra i competitori, in greco-bizantino e regni latini. Nonostante il recupero di Costantinopoli e il ristabilimento dell'impero nel 1261, sotto i Paleologi, Bisanzio rimase solo uno dei tanti piccoli stati rivali della zona negli ultimi due secoli della sua esistenza, ridotto da impero multinazionale a semplice stato greco di rango minore. I suoi territori rimanenti vennero progressivamente annessi dagli ottomani nel corso del XV secolo. La caduta di Costantinopoli per mano dell'Impero ottomano, nel 1453, mise fine definitivamente all'Impero romano d'Oriente.
rdf:langString История Византи́и насчитывает более 1000 лет. Византия существовала с 395 по 1453 год.(Основная статья: Византия)
xsd:integer 2
xsd:nonNegativeInteger 138094

data from the linked data cloud