Histoplasmosis

rdf:langString Histoplasmosi

rdf:langString La histoplasmosi és una micosi sistèmica, coneguda també com a malaltia de les cavernes, caracteritzada per lesions necrogranulomatoses, que afecta carnívors, equins i humans per la infecció amb una de les tres subespècies del fong dimòrfic . No es tracta d'una malaltia contagiosa que es pugui transmetre entre persones o animals. La seva manifestació en persones immunocompetents sol ser asimptomàtica. Pot cursar amb quadres semblants als d'una pneumònia amb febre, tos i distrès respiratori. En un 20% aproximadament dels pacients s'arriba a produir una sèpsia causant de xoc amb hipotensió extrema, fallada renal o multiorgànica i coagulació intravascular disseminada. Fou descoberta pel bacteriòleg Samuel Darling (1906) al fer les autòpsies de tres malalts morts al Canal de Panamà. Darling va pensar que el seu agent etiològic era un protozou i així el va tipificar a les seves publicacions d'entre 1906 i 1909. El primer en sospitar la naturalesa fúngica de la histoplasmosi fou el metge brasiler Da Rocha Lima (1912). Vint anys més tard, De Monbreum confirmà el fet en cultius de mostres clíniques. El mateix investigador va demostrar poc després el dimorfisme del fong, observant que H. capsulatum creix a 28 °C i en medis comuns com un miceli filamentós, mentre que en agar-sang a 37 °C (a temperatura corporal) ho fa en forma de llevat. L'any 1949, Emmons aconseguí aïllar els H. capsulatum al sòl, identificant així la font d'infecció més important. Christie i Peterson (1945-1946), varen publicar diversos treballs sobre la histoplasmosi pulmonar després d'estudiar molts malalts amb focus de calcificació, Mantoux-negatius i que reaccionaven fortament a la histoplasmina. H. capsulatum var. farciminosum fou considerat taxonòmicament un criptococ des que el metge americà Richard P. Strong l'identificà a les Filipines com un paràsit equí (1906), fins que al 1985 va ser inclòs dins del gènere Histoplasma. H. capsulatum té de 5 a 7 cromosomes. Les tècniques de biologia molecular han identificat 8 clades, presents a diferents parts del món. Dos són nord-americans, dos sud-americans, un australià, un indonesi, un africà i un eurasiàtic. Les diferències genètiques tenen implicacions clíniques. La seqüenciació genòmica de diversos clades de H. capsulatum indica que el patogen està compost de -com a mínim- quatre espècies críptiques amb diversos graus de virulència. H. capsulatum disposa d'uns enzims especials, anomenats manosiltransferases (un tipus de glucosiltransferases), que li permeten canviar de forma i adaptar-se a la temperatura corporal dels mamífers. Aproximadament, la meitat de la població mundial viu en zones on el fong és potencialment endèmic. Histoplasma és un gènere de microorganismes molt antic i s'ha traçat l'origen de l'extensió planetària de la seva forma ancestral en l'Eocè inicial, coincidint un període d'intens escalfament global. Un tema de gran interès pels especialistes és la forma com determinats quiròpters, per exemple l'Artibeus hirsutus, poden ajudar a la especiació i dispersió dels histoplasmes, i -conseqüentment- a augmentar la seva capacitat infecciosa en el món actual. La gravetat de la infecció depèn molt del nombre de conidis que entren a l'organisme. El comportament del fong davant dels mecanismes d'immunitat cel·lular és semblant al de Mycobacterium tuberculosis i té la propietat de formar "càpsules inactives" de microorganismes viables capaços de reproduir-se si s'altera el sistema immunitari de l'hoste. H. capsulatum és un dels pocs patògens amb dimorfisme termal que té un estil de vida quasi exclusivament intracel·lular. Altres fongs poden viure dins de diverses cèl·lules fagocitàries, incloent els macròfags alveolars, els leucòcits polimorfonuclears i les cèl·lules dendrítiques, però habitualment desenvolupen estratègies per escapar d'aquest tipus d'hoste en pocs dies. Per contra, els llevats d'H. capsulatum després de ser fagocitats tendeixen a quedar-se molt temps a l'interior dels macròfags i a proliferar intracel·lularment en grans quantitats, fent-los servir a la vegada d'hoste i de vector per disseminar la infecció de forma silent.