Great Trek

rdf:langString Gran Trek

rdf:langString Gran Trek va ser un moviment migratori que va conduir a multitud de bòers que vivien en els territoris orientals de la Colònia del Cap de Bona Esperança fins a territoris de l'interior d'Àfrica situats al nord-est del riu Orange. També es coneix com a Gran Marxa o Gran Viatge dificultós (Groot Trek en afrikaans, ‘Gran Migració'). Es calcula que entre 1835 i 1843 entre dotze i quinze mil afrikàners van prendre part en aquesta migració. La colonització britànica de la Colònia del Cap va portar a molts bòers a decidir-se a emigrar més enllà dels confins de la colònia britànica del Cap, que venien marcats pels rius Orange i Groot Visrivier. Així, des de 1835 fins a 1845, uns 15.000 bòers van abandonar les seves llars i es van dirigir cap al desconegut, a la recerca de noves terres. Les primeres partides es van dirigir cap al riu Orange, on el 1837 es va produir una escissió. Alguns d'ells liderats per Hendrik Potgieter es van dirigir cap als territoris despoblats del Nord, mentre que una altra partida d'ells, dirigida per Piet Retief, va marxar cap a l'est, cap a Natal, amb la intenció de constituir una nova república que disposés de ports marítims. No obstant això, a Natal els bòers es van trobar amb un formidable oponent: la nació dels zulus. Aquest poble de llengua bantu havia tingut una enorme expansió sota el lideratge del rei Shaka, al que la posteritat sobrenomenaria "el Napoleó Negre". Les campanyes de Shaka havien provocat un enorme torrent migratori conegut com a mfecane, la principal conseqüència del qual va ser la mort d'uns dos milions de bantus i la migració forçosa de sengles. Davant d'aquest panorama, els bòers van decidir arribar a una solució pacífica amb els nadius. Piet Retief i alguns acompanyants es van dirigir a parlamentar amb el successor de Shaka, Dingane, per negociar amb ell l'adquisició de terrenys de pasturatge i de conreu. Després d'algunes negociacions, els zulus i els bòers van arribar a un acord pel qual se cedia a aquests últims algunes de les comarques de Natal, a canvi que recuperessin el bestiar que una facció enemiga dels zulus havia robat al rei. No obstant això, quan Piet Retief i els seus companys van entrar en el kraal o campament zulu de Dingane per celebrar el tractat, van ser atacats a traïció per aquest i els seus guerrers: A l'ordre de Acabin amb els bruixots!, els zulus es van abalançar sobre els bòers, que havien entrat desarmats, i els van portar al vessant d'un pujol, on els hi va empalar i se'ls va aixafar el crani. Posteriorment, els zulus van atacar la caravana –ja indefensa– de Retief, i van matar a totes les dones i els nens. El lloc on va ocórrer aquesta tragèdia seria batejat posteriorment pels afrikàners amb el nom de Weenen ('plorar', en llengua neerlandesa). Quan van arribar les notícies del fatídic succés, la resta dels bòers presents a Natal van decidir venjar a Piet Retief i van nomenar com a líder a Andries Pretorius, un experimentat comandant natural de Graaf-Reinet i descendent d'un dels primers colons holandesos del Cap. Un petit exèrcit de 450 homes, dirigit per Pretorius, va travessar el riu Buffalo amb l'objectiu de dur a terme una acció punitiva. No obstant això, aviat es van veure envoltats per una força de 12.000 zulus i sense possibilitat de fugida. En aquest moment, els bòers, guiats pel pastor Sarel Cilliers, van realitzar un jurament solemne en la virtut del qual, si Déu els concedia la victòria, ells i els seus descendents honrarien en el futur l'aniversari de la batalla com si fos un sàbat. Quan es va acostar el moment de la lluita, Pretorius va ordenar als seus homes agrupar en cercle les seves carretes i atrinxerar-se darrere d'elles. Aquesta tàctica, coneguda amb el nom de laeger i que havia estat emprada ja pels afrikàners des de finals del segle XVIII, els va proporcionar als trekkers una manifesta superioritat tàctica: Els zulus no van aconseguir acostar-se a la fortalesa de Pretorius i van ser fàcil presa de les armes de foc dels defensors. En el que es coneixeria com la batalla del Riu Sagnant (Bloedrivier), els bòers van infligir una greu derrota als zulus, que van perdre més de 3.000 homes. Dècades després, el 16 de desembre de 1838 va passar a ser conegut com el Dia del Jurament, i el seu aniversari va ser declarat festiu a les repúbliques del Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange. Pertot arreu van començar a proliferar els homenatges als trekkers, i el seu record es va convertir en un potencial polític de primer ordre, sobretot després de la derrota definitiva en la Segona Guerra dels Boers a les mans dels britànics. El centenari del Gran Trek va ser celebrat el 1938 amb magnificència, i va servir d'esperó per al creixement electoral del Partit Nacional, que encarnava el sector més nacionalista de l'electorat afrikàner. El seu secretari general, el futur primer ministre Daniel Malan, va afirmar durant les celebracions que la terra on va tenir lloc el combat tenia un caràcter sagrat. La matança de Weenen i la subsegüent victòria en el Bloedrivier van deixar una petjada indeleble en la memòria col·lectiva del poble bòer: no hi cabia cap treva en la lluita per la supervivència a l'Àfrica Austral, i la més mínima cessió en aquest punt podia resultar fatal. Per aquest motiu, quan més d'un segle després van començar a aprovar-se les primeres sancions internacionals contra Sud-àfrica, la reacció col·lectiva dels afrikàners fos atrinxerar-se darrere de les carretes i tancar files darrera dels seus primers ministres Hendrik Verwoerd i Pieter Botha, amb la ferma voluntat de resistir fins al final.