Estonian National Independence Party

rdf:langString Partit de la Independència Nacional Estoniana

rdf:langString El Partit de la Independència Nacional Estoniana (estonià Eesti Rahvusliku Sõltumatuse Partei, ERSP) fou un partit polític estonià actiu entre 1988 i 1995. La idea de fundar un partit independentista estonià havia sorgit el novembre de 1987, i aprofitaren el caliu de la perestroika per a sortir a la llum. El gener de 1988 convocà a Moscou després d'una conferència de premsa en la qual hi participaren , Ervi Orula, i , i que fou publicada al Washington Post, al New York Times i al Chicago Tribune. L'agost d'aquell mateix any el partit fou fundat oficialment a . El seu òrgan era el diari Heynoku A diferència del Front Popular d'Estònia, no sols farà reivindicacions econòmiques sinó també nacionals: reclama protecció a la llengua estoniana, la rehabilitació de la història no oficial, i respecte tant als drets humans com al medi ambient. El 24 de març de 1989 va convocar amb la (Eesti Muinsuskaitse Selts, EMS) una manifestació de 5.000 persones davant el monument a l'escriptor en l'aniversari de la independència, i hi apareixerà hissada per primer cop la bandera tricolor estoniana. Per això, el 16 de juny Vaartnou i Nomm, així com Hubert Jakobs, fundador del grup defensor dels drets humans Carta 87, seran expulsats de l'URSS, mentre que Abonen fugirà a Suècia i Orula a Austràlia. El lideratge del partit restarà en mans de , qui havia estat deportada el 1949-1954 i desterrada del 1983 al 1987 a Sibèria, i d'Andi Meister. Convocaren una manifestació a l'estadi Kalev de Tallinn amb 150.000 persones exigint la dimissió de , secretari general del Partit Comunista d'Estònia. Després, però, anaren a remolc del Front Popular d'Estònia. Participà en el Congrés d'Estònia de 1990 amb un centenar de ponents, i fou força actiu en els Comitès de Ciutadans. Un cop independent Estònia, es presentaren a les eleccions legislatives estonianes de 1992 i van obetnir 40.260 vots (8,79%) i 10 escons. Participaran en la coalició de govern de l'Aliança Patriòtica (Isamaa), on serà ministre d'interior. Ambdós partits es presentaran plegats a les eleccions legislatives de 1995, però només van obtenir 42.493 vots (7,86%) i 8 escons. Després d'aquest resultat, ambos partits es fusionaren el desembre de 1995 en la Unió Pro Pàtria.