Edison Denisov

rdf:langString Edisson Deníssov

rdf:langString Edisson Vassílievitx Deníssov rus: Эдисо́н Васи́льевич Дени́сов (Tomsk, Sibèria, 1929 – París, novembre del 1996) fou un compositor rus. Primer va estudiar matemàtiques a la Universitat de Tomsk. El 1951 es traslladà a Moscou on assumí els estudis musicals al Conservatori d'aquesta ciutat amb Vissarion Xebalín, estudià composició, orquestració amb , anàlisi amb i piano amb , que acabà el 1956. En els anys seixanta, Deníssov es dedicà a un estudi en profunditat de la labor de la "clàssica" de compositors del segle XX (Stravinski, Bartók, la Segona Escola de Viena) i de l'art occidental contemporani (Boulez, Stockhausen i Lutoslawski). Aquest període correspon a la seva recerca vers un estil personal què, amb el temps, estava començant a afirmar-se en vocal i instrumental de peces. De gran importància pel seu desenvolupament posterior demostrant ser la peça vocal de cambra Le soleil des Incas, estrenada el 1964 per a Leningrad (avui Sant Petersburg) i, posteriorment, realitzat per , Pierre Boulez i altres directors per tot Europa i Amèrica, aquest treball marcà la fita de sortida pel compositor de llur estil personal. En la dècada següent, Deníssov es concentrà en obres per a grans conjunts i escrigué la majoria dels seus concerts, molts dels quals foren encàrrecs pels preeminents solistes occidentals, (flautista), (oboè), (clarinet) i el saxofonista . L'estrena mundial del Concert per a violí fou donat a Milà per Gidon Kremer. La rigorosa organització de l'estructura musical que va ser una característica de la producció de Deníssov en la dècada dels seixanta, donà pas gradualment a una flexible i lliure ús de les més variades tècniques de composició i processos, dictat pel caràcter general de cada obra. Per a Deníssov, la dècada dels vuitanta correspongué al període de la maduresa, i la lírica d'una naturalesa molt vocal, i determinada per una sèrie de característiques entonacions, en particular, sobre la base de motius segon i terceres parts. Això resta escrit, que sovint recorda l'heterofonia de les cançons populars russes, caracteritzades per ritmes molt diversificats i amb nombroses dificultats pels artistes intèrprets i executants. Finalment, es tractava d'un art dramàtic que implica un desenvolupament progressiu dels materials i els episodis que important culminació. Fou durant aquests anys que el compositor escrigué llurs obres més notables: l'òpera , estrenada el 1981 en l'Opéra-Comique de París, l'òpera de cambra Quatre jeunes filles (Quatre jovenetes), basada en una obra de teatre de Pablo Picasso, el ballet de la Confessió, basat en la novel·la d'Alfred de Musset, i un Rèquiem. Durant aquest període, el compositor s'inspirà en els grans temes vinculats a l'existència i la religió. El seu treball ara expressat en una espècie de simbolisme a treves de la melodia, l'harmonia, el ritme i timbres. Aquest estil continuà en la dècada dels noranta. Deníssov rebé dues comandes de les Ensamble Inter Contemporain en el seu desè aniversari, l'altra de Daniel Barenboim per celebrar el vintè. Aniversari de l'Orquestra de París. Per aquesta ocasió Deníssov compongué la seva Primera Simfonia, que Barenboim estrenà en la sala Pleyel el 1988 i realitza tres vegades a Chicago el 1991. Deníssov també escriví per una sèrie de films i partitures de música incidental durant les quasi tres dècades que col·laborà amb , director del Teatre Taganka a Moscou, posades en producció a Rússia i per tot Europa. Des del 1959, havia ensenyat l'anàlisi de formes musicals i orquestració en el Conservatori de Moscou i, a partir de 1992, la composició. El 1990, es feu càrrec de la direcció a Moscou de l'Associació de Música Contemporània. El 1990-91, fou convidat per Pierre Boulez per treballar en l'IRCAM (Institut Experimental de Música de París). Deníssov va ser membre corresponent de l'Acadèmia de Belles Arts i les Lletres de la Baviera i de Berlín. El 1986, va ser nomenat membre Oficial de l'Acadèmia de les Arts i les Lletres del Ministeri francès de Cultura i va rebre el Gran Prix de la Ciutat de París el 1993. En aquesta ciutat morí després d'una llarga malaltia el 1996.