Cardiac arrest

rdf:langString Aturada cardiorespiratòria

rdf:langString Asistòlia

rdf:langString En medicina, asistòlia és un estat en què no existeix activitat elèctrica cardíaca, incloent la inexistència de contraccions del miocardi i la inexistència de flux de sang de sortida del cor. L'asistòlia és una de les condicions necessàries perquè un metge certifiqui la mort. Quan un pacient pateix asistòlia, el tractament d'elecció és la injecció d'adrenalina i atropina (també s'utilitza vasopressina) i les compressions toràciques. En asistòlia, el cor no respon a la desfibril·lació, atès que ja està despolaritzat. Mentre el cor roman en asistòlia, no arriba flux sanguini al cervell; fins i tot si es practiquen massatges toràcics o (s'obre el tòrax i el cor es comprimeix manualment), el flux que arriba al cervell és insuficient. Si després de l'aplicació de mesures farmacològiques i de compressió el cor no respon, es pot considerar que el pacient ha mort. Fins i tot en el cas que el ritme sinusal (ritme normal del cor) aparegués, si l'asistòlia ha durat quinze minuts o més, el cervell haurà estat privat d'oxigen el temps suficient per a causar mort cerebral.

rdf:langString L'aturada cardíaca és quan el cor deixa de bategar de manera sobtada i inesperada. En aturar-se el cor, també s'atura la respiració immediatament després, o abans (causa generalment respiratòria de l'aturada cardíaca), per això es parla també d'aturada cardiorespiratòria. És una emergència mèdica que, sense intervenció mèdica immediata, provocarà una mort cardíaca sobtada en qüestió de minuts. Es necessiten reanimació cardiopulmonar (RCP) i possiblement desfibril·lació fins que es pugui proporcionar un tractament addicional. L'aturada cardíaca provoca una pèrdua de la consciència ràpida i la respiració pot ser anormal o absent. Tot i que l'aturada cardíaca pot ser causada per un atac de cor o una insuficiència cardíaca, en el 15 al 25% dels casos hi ha una causa no cardíaca. Algunes persones poden experimentar dolor al pit, dificultat per respirar, nàusees, ritme cardíac elevat i mareig immediatament abans d'entrar en una aturada cardíaca. La causa més comuna d'aturada cardíaca és un problema cardíac subjacent com la malaltia de l'artèria coronària que disminueix la quantitat de sang oxigenada que subministra el múscul cardíac. Això, al seu torn, danya l'estructura del múscul, que pot alterar la seva funció. Aquests canvis poden, amb el pas del temps, causar fibril·lació ventricular, que sovint precedeix l'aturada cardíaca. Les causes menys freqüents inclouen pèrdua de sang important, falta d'oxigen, potassi molt baix, lesions elèctriques, insuficiència cardíaca, arrítmies cardíaques hereditàries i exercici físic intens. L'aturada cardíaca es diagnostica per la incapacitat de trobar el pols. La RCP i la desfibril·lació poden revertir una aturada cardíaca, donant lloc al retorn de la circulació espontània, però sense aquesta intervenció, resultarà fatal. En alguns casos, l'aturada cardíaca és un resultat previst de malalties greus on s'espera la mort. El tractament de l'aturada cardíaca inclou la RCP immediata i, si hi ha un ritme de descàrrega, la desfibril·lació. S'han establert dos protocols per a la RCP: suport vital bàsic i suport vital cardíac avançat. Si es restableix el pols, la gestió dirigida de la temperatura pot millorar els resultats. A més, l'equip assistencial pot iniciar mesures per protegir el pacient de lesions cerebrals i preservar la funció cerebral. En l'atenció posterior a la reanimació, es pot considerar un desfibril·lador cardíac implantable per reduir la possibilitat de mort per recurrència. Als Estats Units un 61% experimenten una aturada cardíaca fora d'un entorn hospitalari, mentre que un 39% es produeixen dins d'un hospital. L'aturada cardíaca es fa més freqüent amb l'edat i afecta més sovint els homes que les dones. El percentatge de persones que sobreviuen a una aturada cardíaca extrahospitalària amb tractament pels serveis mèdics d'emergència és d'aproximadament el 8%. Tanmateix, els mitjans de ficció als Estats Units sovint han mostrat que la taxa de supervivència immediata de l'aturada cardíaca excessivament alta. Això pot contribuir a les expectatives mal informades dels esforços de reanimació del públic en general. Aquestes representacions també poden contribuir al desig d'un pacient o dels responsables mèdics de prendre mesures agressives. No obstant això, s'ha demostrat que molts dels malalts crítics són menys propensos a triar la reanimació quan se'ls dona informació precisa sobre les seves limitacions. En cas que la reanimació cardiopulmonar tingui èxit, la recuperació completa no està garantida, ja que molts supervivents experimenten una sèrie de discapacitats, inclosa la paràlisi parcial; convulsions; dificultat per caminar, parlar o memòria; consciència limitada; o estat vegetatiu persistent i mort cerebral.