Archlute

http://dbpedia.org/resource/Archlute an entity of type: Thing

The archlute (Spanish: archilaúd, Italian: arciliuto, German: Erzlaute) is a European plucked string instrument developed around 1600 as a compromise between the very large theorbo, the size and re-entrant tuning of which made for difficulties in the performance of solo music, and the Renaissance tenor lute, which lacked the bass range of the theorbo. Essentially a tenor lute with the theorbo's neck-extension, the archlute lacks the power in the tenor and the bass that the theorbo's large body and typically greater string length provide. rdf:langString
アーチリュート(英 Archlute, 仏 Arciliuto, 伊 Arciliuto)はリュート族の撥弦楽器。ヨーロッパのバロック期、通奏低音楽器およびソロ楽器として使用された。類似の楽器でリュート・アティオルバート(伊 Liuto Attiorbato)と呼ばれるものもある。 rdf:langString
Архилютня — струнний музичний інструмент, різновид лютні та родоначальник теорби. Від звичайної лютні інструмент відрізнявся довшою шиєю та кількістю струн — до 33. rdf:langString
L'arxillaüt és un instrument musical de corda polsada que prové del llaüt, igual que la tiorba i la cítara. Té el seu origen a Itàlia a finals del segle xvi i va sorgir de la necessitat dels intèrprets vocals de sentir-se recolzats per sons més greus en l'acompanyament. Consta de tretze o catorze cordes i la seva estructura és semblant a la d'un llaüt però amb el mànec o pal més allargat per posar-hi un segon claviller amb la finalitat de fixar una sèrie de cordes més llargues per a produir sons greus. L'afinació d'aquestes es determina i s'adequa a la tonalitat de l'obra que s'interpreta. El seu aspecte és molt semblant al de la tiorba, encara que el cos de l'arxillaüt és més petit i les dues primeres cordes estan afinades com les del llaüt i no una octava més greu com passa amb la tiorba rdf:langString
Το αρχιλαούτο είναι χορδόφωνο νυκτό μουσικό όργανο, το οποίο εντάσσεται στην οικογένεια του λαούτου και η χρήση του οποίου άνθισε κατά την Ευρωπαϊκή Αναγέννηση (περ. 1600). Η επινόησή του τέθηκε στα πλαίσια του συγκερασμού δύο συγγενών οργάνων, αφενός της θεόρβης -η οποία λόγω μεγέθους δυσχέραινε την κατά μόνας (σόλο) εκτέλεση- και αφετέρου του , το οποίο από κατασκευής δεν ήταν ικανοποιητικό στη χαμηλόφωνη περιοχή. Συμπερασματικά, το αρχιλαούτο είναι ένα τενόρο αναγεννησιακό λαούτο με μια επέκταση ταστιέρας, παρόμοια (αλλά μικρότερη) με αυτή της θεόρβης. Διαθέτει 14 χορδές με χόρδισμα παρόμοιο μ' αυτό του λαούτου (βλ. διάγραμμα παρακάτω) και χρησιμοποιούνταν κυρίως για σολιστικό ρεπερτόριο, καθώς ο ρόλος του νυκτού στο συνεχές βάσιμο εκπληρώνεται κυρίως από την ηχητικά πιο πλούσια θεόρβη. rdf:langString
El archilaúd es un instrumento musical de cuerda pulsada que proviene del laúd, al igual que la tiorba y la cítara. Tuvo su origen en Italia a finales del siglo XVI y surgió de la necesidad de los intérpretes vocales de sentirse apoyados por sonidos más graves. En Inglaterra se lo utilizaba como alternativa de la tiorba, a finales del siglo XVII. rdf:langString
Erzlaute, genannt auch (italienisch) Arciliuto, ist der Oberbegriff für historische westeuropäische Lauteninstrumente, deren gemeinsames Merkmal ein an dem in Längsrichtung verlängerten Hals angebrachter zweiter Wirbelkasten ist. Dieser zweite Wirbelkasten dient zur Aufnahme von tiefer klingenden Bordunsaiten, die beim Spielen nicht verkürzt werden und neben den über dem Griffbrett befindlichen Saiten verlaufen. rdf:langString
L'archiluth est un instrument à cordes pincées européen qui a été conçu dans les années 1600 comme une sorte de compromis entre le très grand et volumineux théorbe, dont la taille et l'accord rentrant rendaient difficiles l'exécution d'un répertoire solo, et le luth renaissance ténor, auquel manquaient les longues cordes graves du théorbe. L'archiluth est utilisé dans les opéras de Haendel ; Giulio Cesare (1724) possède des parties de continuo avec les mentions de arciliuto et tiorba (archiluth et théorbe). Peut-être un seul musicien jouait-il alternativement des deux instruments. rdf:langString
L'arciliuto o liutone è uno strumento musicale cordofono di grosse dimensioni, derivato dal liuto e caratterizzato dalla presenza, a fianco delle normali corde da premere, di alcune corde di bordone, molto più lunghe e più gravi. I modelli risalenti fino al 1620 avevano tipicamente undici coppie di corde, delle quali sei o sette tastate. Nell'opera Intavolatura di liuto (1623) il compositore bolognese Alessandro Piccinini attribuisce a sé stesso la paternità dello strumento. La tiorba invece era caratterizzata da due caviglieri sovrapposti. rdf:langString
De aartsluit (Italiaans: arciliuto) is een grote luit, voorzien van een tweede kraag of schroefhouder, waaraan 6 tot 8 extra bassnaren zijn bevestigd die, omdat ze niet over de toets lopen, niet kunnen worden verkort, maar alleen kunnen worden getokkeld. De mensuur van de melodiesnaren van de zogenaamde arciliuto bedraagt ongeveer 67 cm. Die van de bassnaren ongeveer 140 cm of soms meer. Dit instrument werd gestemd als een gewone renaissanceluit vanuit g'. De harpgitaar is een moderne afgeleide van de aartsluit. rdf:langString
Архилютня — разновидность лютни, общий термин для обозначения лютней с дополнительной колковой коробкой на отдельной безладовой шейке (либо продолжении основной шейки). Имеет меньший размер, чем теорба, за счёт чего первые 1—2 струны настраивают не на октаву ниже, а в продолжение основным. Использовалась как солирующий инструмент, а также для basso continuo. rdf:langString
rdf:langString Archlute
rdf:langString Arxillaüt
rdf:langString Erzlaute
rdf:langString Αρχιλαούτο
rdf:langString Archilaúd
rdf:langString Arciliuto
rdf:langString Archiluth
rdf:langString アーチリュート
rdf:langString Aartsluit
rdf:langString Архилютня
rdf:langString Архилютня
rdf:langString Archlute
xsd:integer 2821730
xsd:integer 1115118666
rdf:langString Archlute by Matteo Sellas, 17th Century
rdf:langString *Necked bowl lutes *String instruments
xsd:integer 100
rdf:langString
rdf:langString Archlute
rdf:langString L'arxillaüt és un instrument musical de corda polsada que prové del llaüt, igual que la tiorba i la cítara. Té el seu origen a Itàlia a finals del segle xvi i va sorgir de la necessitat dels intèrprets vocals de sentir-se recolzats per sons més greus en l'acompanyament. Consta de tretze o catorze cordes i la seva estructura és semblant a la d'un llaüt però amb el mànec o pal més allargat per posar-hi un segon claviller amb la finalitat de fixar una sèrie de cordes més llargues per a produir sons greus. L'afinació d'aquestes es determina i s'adequa a la tonalitat de l'obra que s'interpreta. El seu aspecte és molt semblant al de la tiorba, encara que el cos de l'arxillaüt és més petit i les dues primeres cordes estan afinades com les del llaüt i no una octava més greu com passa amb la tiorba. Al llarg del segle xvii va augmentar la preferència per l'ús d'aquest instrument davant del llaüt, i fins i tot de la tiorba, perquè va millorar el seu so amb l'addició de cordes més sonores, en lloc de les cordes fixes més curtes que tenia en un principi. L'arxillaüt es va utilitzar com a instrument solista i com acompanyant realitzant el baix continu. A Anglaterra s'utilitzava com a alternativa de la tiorba a finals del segle xvii.
rdf:langString Το αρχιλαούτο είναι χορδόφωνο νυκτό μουσικό όργανο, το οποίο εντάσσεται στην οικογένεια του λαούτου και η χρήση του οποίου άνθισε κατά την Ευρωπαϊκή Αναγέννηση (περ. 1600). Η επινόησή του τέθηκε στα πλαίσια του συγκερασμού δύο συγγενών οργάνων, αφενός της θεόρβης -η οποία λόγω μεγέθους δυσχέραινε την κατά μόνας (σόλο) εκτέλεση- και αφετέρου του , το οποίο από κατασκευής δεν ήταν ικανοποιητικό στη χαμηλόφωνη περιοχή. Συμπερασματικά, το αρχιλαούτο είναι ένα τενόρο αναγεννησιακό λαούτο με μια επέκταση ταστιέρας, παρόμοια (αλλά μικρότερη) με αυτή της θεόρβης. Διαθέτει 14 χορδές με χόρδισμα παρόμοιο μ' αυτό του λαούτου (βλ. διάγραμμα παρακάτω) και χρησιμοποιούνταν κυρίως για σολιστικό ρεπερτόριο, καθώς ο ρόλος του νυκτού στο συνεχές βάσιμο εκπληρώνεται κυρίως από την ηχητικά πιο πλούσια θεόρβη. Εντούτοις, υπάρχει ένα μεγάλο μέρος του ρεπερτορίου όπου εμφανίζεται το αρχιλαούτο σε συνοδευτικό ρόλο, αποδίδοντάς του το ρόλο του οργανικού μπάσου, πολλές φορές μάλιστα καλούμενο να συμπληρώσει το μουσικό του μέρος με συγχορδίες. Στην πραγματικότητα, οι περισσότεροι εκτελεστές της εποχής μπορούσαν να παίξουν τόσο το ένα όσο και το άλλο όργανο, κάτι που προκύπτει και από τα οργανογράμματα (instrumentarium) σε παρτιτούρες της εποχής· τυπικά παραδείγματα αυτής της πρακτικής είναι η όπερα Ιούλιος Καίσαρ (1724) του Χαίντελ, όπου στο μέρος του κοντίνουο αναγράφει arciliuto ο tiorba (αρχιλαούτο ή θεόρβη), αλλά και οι τριοσονάτες 1 και 3 του Αρκάντζελο Κορέλλι, όπου το ανάλογο οργανικό μέρος αναγράφει violone o arciliuto ( ή αρχιλαούτο). Όσον αφορά στο σολιστικό του ρεπερτόριο πάντως, η μουσική καταγράφεται με το συμβολογραφικό σύστημα γνωστό ως .
rdf:langString The archlute (Spanish: archilaúd, Italian: arciliuto, German: Erzlaute) is a European plucked string instrument developed around 1600 as a compromise between the very large theorbo, the size and re-entrant tuning of which made for difficulties in the performance of solo music, and the Renaissance tenor lute, which lacked the bass range of the theorbo. Essentially a tenor lute with the theorbo's neck-extension, the archlute lacks the power in the tenor and the bass that the theorbo's large body and typically greater string length provide.
rdf:langString El archilaúd es un instrumento musical de cuerda pulsada que proviene del laúd, al igual que la tiorba y la cítara. Tuvo su origen en Italia a finales del siglo XVI y surgió de la necesidad de los intérpretes vocales de sentirse apoyados por sonidos más graves. Consta de trece o catorce cuerdas y su estructura es parecida a la de un laúd pero con el mango o mástil más alargado para poner un segundo clavijero con el fin de poder colocar una serie de cuerdas más largas para producir sonidos graves. La afinación de éstas es fija y se adecúa a la tonalidad de la obra que se interpreta. Su aspecto es muy parecido al de la tiorba, aunque el cuerpo del archilaúd es más pequeño y las dos primeras cuerdas están afinadas como las del laúd y no una octava más baja como ocurre con la tiorba. A lo largo del siglo XVII aumentó la preferencia por el uso de este instrumento frente al laúd e incluso a la tiorba porque mejoró el sonido con la adición de cuerdas más sonoras, en lugar de las cuerdas fijas más cortas que tuvo en un principio. El archilaúd se utilizó como instrumento solista y como acompañante realizando el bajo continuo. En Inglaterra se lo utilizaba como alternativa de la tiorba, a finales del siglo XVII.
rdf:langString Erzlaute, genannt auch (italienisch) Arciliuto, ist der Oberbegriff für historische westeuropäische Lauteninstrumente, deren gemeinsames Merkmal ein an dem in Längsrichtung verlängerten Hals angebrachter zweiter Wirbelkasten ist. Dieser zweite Wirbelkasten dient zur Aufnahme von tiefer klingenden Bordunsaiten, die beim Spielen nicht verkürzt werden und neben den über dem Griffbrett befindlichen Saiten verlaufen. Der Oberbegriff entstand erst im 18. Jahrhundert und damit deutlich später als die entsprechenden Instrumente. Der deutsche Begriff „Erzlaute“ wurde 1732 durch Johann Gottfried Walther als Übersetzung von italienisch arciliuto eingeführt. Er fasst Basslauten unterschiedlicher Besaitung, Stimmung und Funktion zusammen: Barocklauten wie die auch arciliuto genannte italienische Barocklaute, der Liuto attiorbato oder die Deutsche Barocklaute mit Schwanenhals, aber auch Chitarrone, Theorbe oder Angélique. Erzlauten kamen, nachdem Alessandro Piccinini durch Christofano Heberle 1594 in Padua ein solches Instrument hat bauen lassen, in Italien in Mode und waren wegen ihres tieferen und volleren Klangs im Orchester und zur Gesangsbegleitung bis ins 18. Jahrhundert beliebt. Die ukrainische Torban besitzt außer der für Erzlauten typischen Saitenanordnung eine Gruppe von kurzen Diskantsaiten, die über die Korpusdecke verlaufen. Der Schahrud ist ein Anfang des 10. Jahrhunderts im zentralasiatischen Samarkand eingeführtes orientalisches Saiteninstrument, das nur von Zeichnungen bekannt ist, nach denen es vorsichtig als Erzlaute klassifiziert wird.
rdf:langString L'archiluth est un instrument à cordes pincées européen qui a été conçu dans les années 1600 comme une sorte de compromis entre le très grand et volumineux théorbe, dont la taille et l'accord rentrant rendaient difficiles l'exécution d'un répertoire solo, et le luth renaissance ténor, auquel manquaient les longues cordes graves du théorbe. Il s'agit donc d'un luth ténor auquel est ajoutée une extension du manche comparable à celle d'un théorbe, qui ne possède toutefois pas la puissance qu'a le théorbe dans le registre médium et grave grâce à ses cordes de grande longueur et sa caisse de résonance volumineuse. La principale différence entre l'archiluth et le luth baroque de l'Europe du nord est le nombre de cordes et l'accord. Là où le luth baroque a de 11 à 13 chœurs, l'archiluth en a généralement 14 et, alors que le luth baroque est accordé selon un accord en ré mineur, l'archiluth reprend l'accord du luth renaissance, avec des quartes justes entourant une tierce pour les six premiers chœurs. L'archiluth est fréquemment utilisé comme instrument soliste pendant les trois premiers quarts du XVIIe siècle, mais rarement mentionné comme instrument de continuo pendant cette même période, l'instrument de la famille des luths choisi de préférence pour ce rôle étant le théorbe. Comme les lignes de basse du continuo étaient composées avec des tempos plus rapides et dans une tessiture plus aiguë à la fin du XVIIe siècle, l'archiluth commença à éclipser le théorbe comme instrument principal du continuo. Il manquait au théorbe les notes les plus aiguës et la pratique de plus en plus répandue de doubler la partie de basse par un instrument à archet (violoncelle ou viole de gambe) rendait le manque de son du registre médium et basse de l'archiluth moins important. Le théorbe a été fréquemment utilisé comme instrument mélodique de basse dans les sonates en trio du début du baroque et l'archiluth a également été employé de cette manière comme dans les célèbres sonates en trio opus 1 et 3 de Corelli qui ont des parties mentionnant violone o arciliuto et une partie de continuo pour orgue, version simplifiée de celle pour violone o arciliuto. La partie de violone o arciliuto contient autant d'indications de chiffrage que celle pour orgue, ce qui laisse supposer que l'archiluth réalisait la basse continue chaque fois que c'était possible. L'archiluth est utilisé dans les opéras de Haendel ; Giulio Cesare (1724) possède des parties de continuo avec les mentions de arciliuto et tiorba (archiluth et théorbe). Peut-être un seul musicien jouait-il alternativement des deux instruments. La musique solo pour archiluth est généralement notée en tablature.
rdf:langString L'arciliuto o liutone è uno strumento musicale cordofono di grosse dimensioni, derivato dal liuto e caratterizzato dalla presenza, a fianco delle normali corde da premere, di alcune corde di bordone, molto più lunghe e più gravi. I modelli risalenti fino al 1620 avevano tipicamente undici coppie di corde, delle quali sei o sette tastate. Nell'opera Intavolatura di liuto (1623) il compositore bolognese Alessandro Piccinini attribuisce a sé stesso la paternità dello strumento. Il suo utilizzo era generalmente limitato, nelle esecuzioni cameristiche, all'accompagnamento nei complessi strumentali e del canto solista, anche se non mancano nella letteratura musicale, dei brani solisti. Più in generale, per arciliuto, si intesero tutti quei tentativi svolti sul liuto tradizionale allo scopo di aumentarne l'estensione, grazie all'aggiunta di corde fuori dal manico. Nacquero, in questo modo, tre tipi di liuti estesi che rientrano nella categoria degli arciliuti: il chitarrone, la tiorba e il . Il liuto attiorbato era un tradizionale liuto con un progettato con un capotasto prolungato all'esterno per ospitare le corde anche fuori dal , corde che necessitavano una accordatura su misura per ogni brano. Il chitarrone era un liuto con un manico estremamente prolungato, la cassa ampliata e due caviglieri nel manico, dei quali, quello in basso raccoglieva le corde tastate, mentre in quello in alto si raccoglievano le corde uscenti dal manico. La tiorba invece era caratterizzata da due caviglieri sovrapposti.
rdf:langString アーチリュート(英 Archlute, 仏 Arciliuto, 伊 Arciliuto)はリュート族の撥弦楽器。ヨーロッパのバロック期、通奏低音楽器およびソロ楽器として使用された。類似の楽器でリュート・アティオルバート(伊 Liuto Attiorbato)と呼ばれるものもある。
rdf:langString De aartsluit (Italiaans: arciliuto) is een grote luit, voorzien van een tweede kraag of schroefhouder, waaraan 6 tot 8 extra bassnaren zijn bevestigd die, omdat ze niet over de toets lopen, niet kunnen worden verkort, maar alleen kunnen worden getokkeld. De mensuur van de melodiesnaren van de zogenaamde arciliuto bedraagt ongeveer 67 cm. Die van de bassnaren ongeveer 140 cm of soms meer. Dit instrument werd gestemd als een gewone renaissanceluit vanuit g'. Tot het type van de aartsluit behoren onder andere de teorbe (chitarrone) en liuto attiorbato. De aartsluit werd waarschijnlijk uitgevonden door of door in de 16e eeuw. Zij werd zowel voor solomuziek als in concertstukken gebruikt als begeleidingsinstrument. Belangrijkste verschil tussen een aartsluit en een liuto attiorbato is dat de laatste over het algemeen wordt uitgevoerd met dubbele bassnaren. De aartsluit heeft alleen de korte snaren dubbel uitgevoerd zoals bij een renaissanceluit.In de late barok bleef dit luittype het belangrijkste begeleidingsinstrument, terwijl in de rest van Europa de steeds meer gebruikt werd. Georg Friedrich Händel (1685-1759) heeft in bepaalde partituren nog dit instrument voorgeschreven. De aartsluit is tot in de tweede helft van de 18e eeuw in gebruik gebleven in Italië. De harpgitaar is een moderne afgeleide van de aartsluit.
rdf:langString Архилютня — струнний музичний інструмент, різновид лютні та родоначальник теорби. Від звичайної лютні інструмент відрізнявся довшою шиєю та кількістю струн — до 33.
rdf:langString Архилютня — разновидность лютни, общий термин для обозначения лютней с дополнительной колковой коробкой на отдельной безладовой шейке (либо продолжении основной шейки). Имеет меньший размер, чем теорба, за счёт чего первые 1—2 струны настраивают не на октаву ниже, а в продолжение основным. Использовалась как солирующий инструмент, а также для basso continuo. Термин итал. arciliuto появился в Италии до 1590 года, однако неясно, что именно он обозначал; известно лишь, что этот инструмент был в каком-то отношении «увеличен», вероятно, в длину. К 1620-м годам у некоторых архилютен появилась вторая колковая коробка по аналогии с теорбой, они стали называться итал. liuto attiorbato. Наибольшей популярностью пользовалась в Риме. Архилютня оставалась популярна до конца XVIII века. За пределами Италии и Германии архилютни не получили широкого распространения, хотя они упоминаются во французских источниках и непродолжительное время были популярны в Англии около 1700 года.
xsd:nonNegativeInteger 5107

data from the linked data cloud