Alhucemas Islands

rdf:langString Illes Alhucemas

rdf:langString Penyal d'Alhucemas

rdf:langString Les illes Alhucemas constitueixen un conjunt de tres illots situats en la , enfront de la costa mediterrània del Marroc. Es tracta del penyal d'Alhucemas i els illots de Tierra i Mar. Estan situades a uns 155 km a l'est de Ceuta i a uns 100 km a l'oest de Melilla. Les illes de Mar i Tierra estan situades al sud-oest del penyal i a una distància de 800 i 900 metres, respectivament. La superfície total de les illes és d'uns 0,06 km². Les tres illes són de grandària similar; el Penyal no arriba a les 2 hectàrees. La major altura del conjunt l'arriba també al Penyal, amb una cota de 27 metres sobre el nivell del mar. L'illa de Mar no supera els 4 metres d'altura mentre que l'illa de Tierra arriba als 11 metres. Les illes van ser ocupades temporalment per Espanya en 1560, sense consolidar-se. Foren ocupades definitivament el 28 d'agost de 1673 per una esquadra dirigida pel amb la finalitat d'actuar contra els corsaris . Els tres illots es consideren sota sobirania espanyola. Les illes de Mar i Tierra es troben deshabitades (la primera era el cementiri del penyal). En el penyal es troba una guarnició espanyola.

rdf:langString El penyal d'Alhucemas és una illa espanyola a la costa africana, a la entre els caps Quilates i Morro Viejo (segons els noms espanyols) a uns 800 metres de les platges de Sfiha i Souani. Forma part del conjunt anomenat illes Alhucemas, que inclou també dos petits illots més propers a la costa, illa de la Mar i illa de Terra (Tierra). La seva superfície és d'1,5 hectàrees i la màxima altura és 27 metres. La distància màxima (ESE a ONO) és de 175 metres i la major amplada és de 83 metres. Hi havia antigament un far de sisena classe. Els amazics l'anomenen Hayerat n Nekor. Els romans anomenaren les illes Ad sex insulae. El 1560 el sultà Muley Abdallah al-Galib Billah va cedir les illes Alhucemas a Felip II per fer-les servir de base en la lluita contra els turcs, però no hi va haver una ocupació permanent. El penyal fou posteriorment utilitzat com a base de pirates, fins que fou ocupat per una esquadra espanyola formada pels vaixells San Agustín i Sant Carlos, i dirigida pel príncep de Montesacro, el 28 d'agost de 1673. El 1838 els presoners polítics absolutistes al penyal es van revoltar i arrossegant a una part de la guarnició, van proclamar a En Carles; 280 homes van embarcar en dos vaixells mercants i van poder arribar a Oran on foren detinguts pels francesos i enviats a Toulon, retornat a Espanya l'equip militar. El 1902 França va reconèixer la sobirania espanyola sobre el penyal. El 1921 fou atacat per Abd el-Krim. El penyal va arribar a tenir una població de més de 350 habitants incloent la guarnició i les famílies (320 a començaments del segle xx). Tenia 32 cases, 4 quarters, parc d'artilleria, hospital i les fortificacions, i fins a la conferència d'Algesires (1906) fou colònia penitenciaria.