Theatrical adaptation

rdf:langString Adaptació teatral

rdf:langString Una adaptació teatral és la conversió d’un text no dramàtic en un text dramàtic o en materials per a una posada en escena eventual en qualsevol dels llenguatges escènics possibles. Per a Patrice Pavis, hom pot parlar també de dramatització sense oblidar mai, però, que es tracta de procediments que, amb la seva especificitat, són aplicables a terrenys com el de la dansa i, fins i tot, el circ. Altres manifestacions espectaculars, com ara l’òpera, han estat i són un camp propici per a adaptacions, adés de textos narratius, adés —i amb molta freqüència— de textos dramàtics. Com a exemples nostrats hi ha òperes com ara Canigó, d’Antoni Massana (1934), amb llibret de Josep Carner sobre l’obra homònima de Jacint Verdaguer, o La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador (1943), amb llibret de Manuel Segarra a partir del relat Tombatossals, de Josep Pasqual i Tirado. Hi ha, a més, una important gamma de possibilitats acollida sota el concepte adaptació. Per exemple, el mateix Pavis indica que la traducció no seria sinó una forma d’adaptació, ja que el traductor, més enllà de la simple transposició del text dramàtic d’una llengua a una altra, acostuma a introduir-hi variacions de tipus cultural, social, etc., per acostar el text resultant als receptors potencials. De forma semblant, el treball dramatúrgic fet sobre un text per facilitar una posada en escena concreta no seria sinó una adaptació, més o menys intensa segons l'enfocament que el director atorga al seu muntatge. Tot i això, el terme se sol reservar per a les dramatúrgies de textos no dramàtics, majoritàriament narratius. Es tracta d’una pràctica molt sovintejada tot al llarg de la història del teatre, ja que una gran part dels textos dramàtics tenen arrels en relats transmesos per la tradició (adaptacions de mites i llegendes, per exemple) o en obres d’autors coneguts. I no hi manca tampoc la confluència de totes dues possibilitats en un mateix text (Arnau de Rodolf Sirera, 1984). Cal afegir-hi que els materials poden ser de tipus literari o no: el teatre històric ha emprat tradicionalment no tan sols històries clàssiques (un gènere narratiu, al capdavall), com s’esdevé en les tragèdies sobre la història d’Anglaterra escrites per Shakespeare, sinó també materials històrics en sentit estricte, en què el que més es valora és la interpretació o l'exposició del passat (En Companys, Josep Maria Muñoz i Pujol, 1981), encara que aquesta sigui entesa més aviat com una narració (la història com a relat), com a Quatre històries d’amor per a la reina Germana (Manuel Molins, 1981).