Suebi

rdf:langString Sueus

rdf:langString Els sueus (suevi, Σοῆβοι o Σουῆβοι) són un dels pobles germànics originaris de la mar Bàltica. El seu nom derivaria de swiban, que vol dir 'moviment irregular', pel costum dels sueus de traslladar-se d'un lloc a l'altre sense arribar a fixar poblacions estables; altres teories diuen que el nom era celta o eslau. És possible que el nom els fos aplicat perquè no eren purs germànics, sinó barrejats amb eslaus i per això foren vistos com a diferents pels altres pobles germànics. Els romans els coneixien d'ençà almenys el 123 aC. Les notícies primitives d'aquest poble són confuses. Sembla que era el nom d'un conjunt de pobles germànics format per diferents tribus, entre les quals hi havia els sèmnons, longobards i angles. Cèsar (finals del segle I aC) els situava a la dreta del Rin, al país de Baden, quan el seu rei era Ariovist, assignant-los dos-cents mil combatents, xifra probablement exagerada (200.000 persones seria el nombre total d'integrants de la nació sueva), ja que Cèsar segurament pretenia augmentar la seva glòria per haver-los derrotats. Ariovist havia marxat a la Gàl·lia cap al 71 aC en ajut de la tribu gal·la dels sèquans (establerta al costat del Sena), en la seva guerra contra els hedus, i després es va establir al país, percebent tribut dels eduans, però exigint la cessió de terres als seus aliats sèquans; els dos pobles gals es van reconciliar, però van ser derrotats en la Batalla de Magetobriga pels sueus, per la qual cosa els gals van demanar ajuda a Roma, que va concedir la seva protecció als edus i a altres tribus, però es va abstenir d'intervenir militarment contra Ariovist per poder destinar les tropes a combatre contra els helvecis. Cèsar va derrotar aquests darrers, i va acudir per combatre contra Ariovist, al qual va derrotar, i va expulsar els sueus més enllà del Rin. Una part dels sueus, que van formar les tribus dels vangíons ('els falsos'), els nèmetes, i els tribocs (o tribocis o triboques), van quedar a l'esquerra del Rin (ocupant les terres de Worms, Spira i Estrasburg, respectivament) i es van sotmetre a Roma, i perderen al cap de dos segles el seu caràcter germànic en celtitzar-se i romanitzar-se. Tàcit dona noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'imperi (segle I) i indica que van emigrar en dos grups: l'un que es va traslladar a Bohèmia i un altre a la regió de l'Elba (de fet, entre l'Elba i l'Oder). Tàcit dona a la mar Bàltica el nom de Suebicum Mare (encara que també l'anomena com Oceanus Germanicus), la qual cosa fa pensar que ocupaven la costa bàltica des de l'Elba. Als pobles sueus en conjunt, se'ls dona la denominació d’herminions o hermions (pel seu ancestre mitològic Irmí o Irminus). El seu país, l'esmenta com a Suèvia (derivat després a Suàbia), i vivien en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar. Estrabó els situa entre el Rin i l'Elba, amb alguns grups que havien arribat al nord de l'Elba (com els hermandurs i els longobards), i els qualifica com el poble germànic més important, indicant que els ubis van ser expulsats per ells (probablement, per la tribu dels longobards sorgida dels sueus) de les seves terres entre el Rin i l'Elba, i van haver d'assentar-se en territori romà. Es creu que els longobards, quades, hermundurs, semnons, cats i d'altres incloent-hi els marcomans i els nertereans podien ser tribus esqueixades del tronc dels sueus. La capital dels sueus és fixada a la fortalesa de Buiaenum, a la selva herciniana. Mentre que els sueus de Cèsar eren un grup relativament petit, els de Tàcit i Estrabó eren grups molt grans i segurament abraçaven més pobles dins el grup. Segurament el rei marcomà Marobod o Marbod (Marobodus) va comptar amb l'aliança de diversos grups sueus en la seva lluita contra Roma. Cap a mitjans del segle primer dC, el rei sueu Bannuis, hostil a Roma, va ser enderrocat per les tribus orientals dels lugis (del grup que després va ser anomenat vàndal), aliades als hermundurs, que estaven en bones relacions amb Roma. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar-hi una política hostil. Claudi Ptolemeu considerava inclosos en els sueus els longobards, semnons i els angles de la regió de Magdeburg, esqueixats dels angles de l'antic . Quan els romans van conèixer millor Germània, el nom de sueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom. En temps de Domicià, s'esmenta ja els sueus a la regió del Danubi, i Trajà va lluitar contra ells en la campanya de Dàcia, sense arribar a sotmetre'ls. Amb Marc Aureli, els sueus tornen a ser citats, en ocasió de les lluites contra els marcomans. Aquestos sueus més moderns vivien a Suàbia i eren un conjunt de pobles germànics que van agafar l'antic nom. Van ser aliats generalment dels alamans i dels burgundis. Un dels personatges més destacats en fou Ricimer, que va tenir en les seves mans l'Imperi romà occidental. Durant el segle III, el seu nom gairebé no és esmentat, i avançat el segle IV se'ls van unir una part dels quades, pertanyents a uns dels grups afins, que van reforçar el poble, i en l'any 406 es van unir als vàndals i alans i van penetrar en l'imperi. Els sueus van donar el seu nom a la regió alemanya de Suàbia. Van migrar cap a la península Ibèrica, on el 409 es van assentar en un territori que comprèn les actuals Galícia, nord de Portugal, província de Lleó i Astúries. L'Imperi Romà va tolerar aquesta invasió a canvi de tributs i aviat els sueus van formar un regne independent, amb les seves lleis i fins i tot la seva moneda. El 449, els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueu Requiari i van atacar Turiaso (Tarassona), on es trobaven els foederatis amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac, i amb Requiari s'encaminaren contra Ilerda i Caesaraugusta, i foren derrotats en la , i Braga, la seva capital, fou saquejada. Va haver-hi diversos enfrontaments amb els visigots fins que, finalment, van ser derrotats el 584 i el regne fou eliminat i incorporat al Regne de Toledo.