Sentencia Arbitral de Guadalupe

rdf:langString Sentència de Guadalupe

rdf:langString La Sentència de Guadalupe o Sentència Arbitral de Guadalupe és una disposició adoptada per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues Guerres dels remences. Les negociacions per la redacció de la Sentència foren molt dures i en alguns moments perillà que arribessin a bon terme. Sembla que el mateix monarca tingué una intervenció directa i molt eficaç, almenys en el terreny econòmic. Finalment, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe que possibilitava la fi dels mals usos a canvi d'un pagament (no tan sols en el mal ús remença), i resolia un conflicte entre senyors i pagesos que havia durat més de quatre segles. A canvi d'un pagament de 60 sous per mas s'abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals, tot i que de quantitats irrisòries, més per a marcar de qui era qui tenia el domini directe que no pas per a benefici econòmic. Així doncs, l'abolició del sistema feudal pel qual lluitaven els pagesos, es va transformar tan sols en la possibilitat de redimir-se dels mals usos, les "consuetuds iniqües" tal com la gent d'aleshores ho anomenava. Firmaren per la part remença el seu capità, Francesc de Verntallat, i 18 síndics, entre ells Llorenç Espígol de Sant Feliu de Pallerols. Tot i així, la repressió també existí: s'obligà que tots els castells que els pagesos havien guanyat als senyors fossin retornats i s'exigí als pagesos que paguessin 6.000 lliures en concepte d'indemnització dels senyors. Si bé és cert que Ferran II redimí alguns detinguts, a d'altres els confiscà els béns o els esterilitzà la terra, o directament els feu executar. La sentència suposà l'inici d'una nova etapa pel camp català: la de la lliure contractació emfitèutica, que havia de produir la prosperitat del camp de Catalunya. Els pagesos catalans varen posseir ja al segle xv, una llibertat personal que a la resta de la península Ibèrica i d'Europa, en molts casos, no aconseguirien fins al segle xviii i xix.