Portico of Glory

rdf:langString Pòrtic de la Glòria

rdf:langString El Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago de Compostel·la és un pòrtic romànic realitzat pel Mestre Mateo i el seu taller encarregat pel rei de Galícia i Lleó Ferran II, entre 1168 i 1188. La primera data es registra en el document signat per Ferran II el 23 de febrer de 1168, en el qual dona Mateo un sou per a tota la vida de dos marcs de plata per any pel seu treball en la construcció de la basílica de Sant Jaume (document conservat al Museu de la Catedral). La segona data s'ha registrat a la llinda com a indicació de la seva finalització. Per a sostenir el porxo, el mestre Mateo va dissenyar una cripta nova que salva el desnivell entre el pis de les naus i el de la plaça de l'església, avui Praza do Obradoiro. L'1 abril de 1188 van col·locar les llindes del pòrtic com s'indica en el registre esmentat. No obstant això, la finalització del conjunt es va retardar fins a l'any 1211 en què el temple va ser consagrat en presència del rei Alfons IX. El pòrtic actual no és realment el resultat de l'obra del Mestre Mateo, ja que algunes de les seves figures van ser retirades per construir l'actual façana de la Catedral ("do Obradoiro") al segle xviii i es conserven al Museu Catedralici. Tampoc és un treball íntegrament seu, ja que els experts distingeixen la mà de quatre escultors diferents, almenys. L'obra original va ser policromada, com era habitual en la imatgeria religiosa del romànic, pintat de blanc, negre, vermell, blau i pa d'or, i estan documentades diverses restauracions de la pintura als segles XV i XVI, així com una que va realitzar el 1651, any en què realitzà els braços, les cames i les galtes dels sants de 130 ducats. Amb el temps, aquesta policromia va desaparèixer gairebé per complet fins a quedar reduïda a trossos escampats en diferents figures. Els diversos treballs de restauració a què ha estat sotmès el pòrtic, realitzada sobretot a partir de 2009, va descobrir pintures afegides després de la seva creació, així com aquelles àrees on la pintura era l'original, però que estaven completament ocultes per l'acumulació de pols. La pèrdua de pintura s'ha atribuït als treballs realitzats el 1866 per l'italià Domenico Brucciani encarregats pel Museu Britànic per a fer una còpia en guix de l'obra, una operació que va malmetre unes pintures que havien resistit durant segles. No sembla, però, que aquesta fos la causa (o, si més no, no va ser significativa), ni tampoc hi ha res a la documentació de l'època que justifiqui aquesta teoria, i sembla més probable que la pèrdua de la pintura es degui als efectes combinats de la humitat, esmicolament de la superfície de la pedra i l'acumulació de pols en les figures. Des de l'any 2006 s'ha posat en marxa un projecte de restauració per conservar part de la seva policromia espatllada.