Osteomyelitis

rdf:langString Osteomielitis

rdf:langString Osteomielitis (deriva del grec: osteon, que significa os myelo- que significa medul·la, i -itis que significa inflamació, o OM) és una infecció i inflamació de l'os o de la medul·la òssia. El nom fou encunyat pel metge francès Auguste Nélaton (1807-1873), l'any 1844. Es pot classificar basant-se en l'organisme que la causa (bacteris piogènics o no piogènics -micobacteris o micoplasmes-, virus, fongs o alguns paràsits) i la ruta, durada i localització anatòmica de la infecció. Els casos d'osteomielitis secundària a tuberculosi disseminada han augmentat en les darreres dècades, a causa de les grans migracions de persones i dels estats d'immunodepressió derivats de les infeccions per VIH. El Mycobacterium tuberculosis acostuma a afectar les vèrtebres toràciques o toracolumbars (malaltia de Pott). Quan la infecció es presenta fora de la columna, forma abscessos freds -sovint amb càseum al seu interior- a costelles, estèrnum, pelvis o tíbies, que poden semblar tumors. És coneguda l'alta incidència d'ostomielitis en persones amb anèmia falciforme. Les causes són diverses: focus de necrosi òssia isquèmica, fallida del sistema del complement o hipoesplenisme. Es especial, la reducció de la llum dels petits vasos intestinals comporta l'aparició de múltiples zones d'infart isquèmic al budell que faciliten la disseminació de diferents serotipus de Salmonella enterica (Salmonella typhimurium, Salmonella enteritidis, Salmonella choleraesuis i Salmonella paratyphi B). També s'han descrit en aquests malalts casos d'osteomielitis per Staphylococcus aureus i bacils entèrics Gram-negatius. S'ha observat algun cas d'osteomielitis diferida per Salmonella Stanley (un subtipus de salmonel·la present a vegades als cacauets) en malalts de talassèmia. L'osteomielitis per Salmonella és poc freqüent en persones prèviament sanes, sigui deguda a espècies tifoides o no tifoides. Mesos o anys després de patir febre tifoide poden sorgir focus osteomielítics, en especial a les vèrtebres i els ossos llargs. En algunes ocasions, l'origen es relacionable amb procediments d'implant de materials protèsics ortopèdics.No és infreqüent que el focus originari sigui una infecció bucodental. El metge suís Carl Garré descrigué l'any 1893 una forma particular d'osteomielitis esclerosant (anomenada també osteomielitis crònica amb periostitis proliferativa o periostitis ossificans), als maxil·lars de nens i adolescents, relacionada amb infeccions odontogèniques i càries. Excepcionalment, aquest tipus d'osteomielitis afecta les zones metafisàries dels ossos llargs d'adults. L'osteomielitis crònica multifocal recurrent (OCMR, anomenada també osteítis crònica no bacteriana) és una malaltia autoinflamatòria que cursa amb brots d'inflamació òssia sense evidència de positivitat microbiològica. Si les lesions són múltiples, acostumen a ser simètriques i situades a les metàfisis (zona intermèdia dels ossos llargs); si bé es poden presentar a les vèrtebres, a les clavícules o a la pelvis. S'ha descrit algun cas d'OCMR a la mandíbula d'adolescents associada a piodèrmia gangrenosa, una malaltia de naturalesa autoimmune. Amb tot, la major part de casos d'osteomielitis es deu a traumatismes de tipologia molt diversa. Les fractures obertes (exposades de fora a dins o de dins a fora), les fractures per projectils o explosions i les ferides penetrants contigües a l'os poden fàcilment cursar amb osteomielitis. Sovint, el procés es complica per una sobreinfecció causada per gèrmens resistents als antibiòtics. De vegades, en osteomielitis cròniques que cursen amb fístules o ulceracions s'originen neoplàsies malignes de diferents tipus histopatològics, especialment carcinomes de cèl·lules escatoses. El mecanisme de malignització no es coneix del tot, si bé es creu que té relació amb un estat inflamatori de molt llarga durada (uns 50 anys de mitjana).