Law of Guarantees
http://dbpedia.org/resource/Law_of_Guarantees an entity of type: Thing
La Llei de garanties papals (en italià: Legge delle Guarentigie) va ser una norma legal emesa pel Regne d'Italia, el 13 de maig de 1871, per tal de regular les relacions polítiques entre l'estat italià i la Santa Seu. La causa immediata per a l'emissió d'aquesta llei va ser que després de la reeixida presa de Roma per les tropes del Regio Esercito, els antics Estats Pontificis havien estat extingits de facto i incorporats plenament al Regne d'Itàlia, perdent el papat el seu poder polític efectiu.
rdf:langString
Das Gesetz des Italienischen Staates über die Vorrechte des Papstes und des Heiligen Stuhls und über das Verhältnis des Staates zur Kirche (kurz: Gesetz der Garantien oder Garantiegesetz) ist eine historische Rechtsquelle Italiens. In ihr ist das Territorium der Vatikanstadt geregelt.
rdf:langString
The Law of Guarantees (Italian: Legge delle guarentigie), sometimes also called the Law of Papal Guarantees, was the name given to the law passed by the senate and chamber of the Italian parliament, 13 May, 1871, concerning the prerogatives of the Holy See, and the relations between State and Church in the Kingdom of Italy. It guaranteed sovereign prerogatives to the Roman Pontiff, who had been deprived of the territory of the papal states. The popes refused to accept the law, as it was enacted by a foreign government and could therefore be revoked at will, leaving the popes without a full claim to sovereign status. In response, the popes declared themselves prisoners of the Vatican. The ensuing Roman Question was not resolved until the Lateran Pacts of 1929.
rdf:langString
La legge delle guarentigie è un provvedimento legislativo del Regno d'Italia, promulgato il 13 maggio 1871, che regolò i rapporti tra Stato italiano e Santa Sede fino al 1929, quando furono conclusi i Patti Lateranensi.
rdf:langString
Закон про гарантії (іноді також називають Законом про папські гарантії[1] (італ. Legge delle Guarentigie), — це назва закону, прийнятого сенатом і палатою італійського парламенту 13 травня 1871 року щодо прерогатив для Святого Престолу, а також відносини між державою і Церквою в Італійському королівстві. Вона гарантувала суверенні прерогативи римському понтифіку, який був позбавлений території папських держав. Папи відмовилися прийняти закон, оскільки він був прийнятий іноземним урядом і тому міг бути скасований за бажанням, залишаючи пап без повних претензій на суверенний статус. У відповідь папи оголосили себе в'язнями Ватикану. Подальше римське питання не було вирішено до прийняття Латеранських пактів 1929 року.
rdf:langString
Закон о гарантиях, иногда также называемый Законом о папских гарантиях (итал. Legge delle Guarentigie) — закон, принятый сенатом и палатой итальянского парламента 13 мая 1871 года о прерогативах Святого Престола и отношениях между государством и церковью в Королевстве Италия. Он гарантировал суверенные прерогативы римскому понтифику, лишённому территории папского государства. Папы отказались принять закон, поскольку он был принят иностранным правительством и, следовательно, мог быть отменён по желанию, в результате чего папы не имели полного права на суверенный статус. В ответ папы объявили себя узниками Ватикана. Последующий за этим римский вопрос не был решен до Латеранских соглашений 1929 года.
rdf:langString
La Ley de Garantías Papales (en italiano Legge delle Guarentigie) fue una norma legal emitida por el Reino de Italia, el 13 de mayo de 1871, con el fin de regular las relaciones políticas entre el estado italiano y la Santa Sede. La causa inmediata para la emisión de esta ley fue que tras la exitosa toma de Roma por las tropas del Regio Esercito, los antiguos Estados Pontificios habían sido extinguidos de facto e incorporados plenamente al Reino de Italia, perdiendo el Papado su poder político efectivo.
rdf:langString
Undang-Undang Jaminan (bahasa Italia: Legge delle Guarentigie) adalah istilah yang mengacu kepada undang-undang yang disahkan oleh Parlemen Italia pada 13 Mei 1871 terkait dengan prerogratif Takhta Suci dan hubungan antara negara dengan gereja di Kerajaan Italia. Undang-undang ini menjamin hak-hak Paus yang telah kehilangan kendali atas wilayah Negara Gereja. Hak-hak tersebut meliputi inviolabilitas Sri Paus, kekebalan dari yurisdiksi pengadilan Italia, perlindungan kepidanaan dari hinaan publik, serta kebebasan korespondensi dan ibadah. Undang-undang ini juga mengakui hak Paus untuk menerima utusan dari luar negeri, dan utusan-utusan ini memiliki kekebalan diplomatik. Selain itu, undang-undang ini menganugerahkan 3,225 juta lira Italia dan memberikan hak kepada Paus untuk menggunakan Ista
rdf:langString
La loi des Garanties, de son intitulé complet loi des Garanties sur les prérogatives du Souverain pontife et du Saint-Siège et sur les relations de l'État avec l'Église est une loi italienne promulguée le 13 mai 1871 cherchant à résoudre la « question romaine », née de la disparition des États pontificaux survenue un an auparavant.
rdf:langString
Após a ocupação dos Estados Pontifícios em 1870, foi criada a Lei de Garantias que concedia determinadas honras e privilégios ao Papa, similares as usufruídas pelo rei da Itália, incluindo o direito de enviar e receber embaixadores que teriam imunidade diplomática completa, como se o papa ainda tivesse o poder temporal como governante de um Estado. O papado teria, assim, sido objeto de uma lei que o parlamento italiano poderia modificar ou revogar a qualquer momento. A lei foi aprovada pelo Senado e pela Câmara do Parlamento italiano em 13 de maio de 1871.
rdf:langString
Ustawa gwarancyjna (wł. La legge delle guarentigie) − akt prawny wydany przez króla Włoch Wiktora Emanuela II po zajęciu Państwa Kościelnego przez wojska włoskie 20 września 1870 roku. Ustawa nadawała papieżowi godność i przywileje równe głowie państwa, w tym przyjmowanie i ustanawianie ambasadorów o pełnym immunitecie dyplomatycznym oraz przyznawała mu dotację w wysokości 3 225 000 lirów rocznie i wolne od podatków korzystanie z budynków Watykanu, Lateranu i z Villi Castel-Gandolfo.
rdf:langString
Garantilagen är den 13 maj 1871 utfärdade lag (it. Legge sulle prerogative del summo pontifice), varigenom italienska staten efter Roms erövring sökte reglera påvens nya ställning inom det italienska samhället samt ange grunddragen för förhållandet mellan stat och kyrka i Italien. Lagen upphävdes sedan Lateranfördraget slutits 11 februari 1929. Garantilagen förkastades formligen av påven Pius IX genom encyklikan av 15 maj 1871 och hade inte folkrättslig karaktär, utan var en inre italiensk lagstiftningsakt.
rdf:langString
rdf:langString
Llei de garanties papals
rdf:langString
Gesetz der Garantien
rdf:langString
Ley de garantías papales
rdf:langString
Undang-Undang Jaminan
rdf:langString
Loi des Garanties
rdf:langString
Law of Guarantees
rdf:langString
Legge delle guarentigie
rdf:langString
Ustawa gwarancyjna
rdf:langString
Lei de Garantias
rdf:langString
Закон о гарантиях
rdf:langString
Garantilagen
rdf:langString
Закон про гарантії
xsd:integer
58048362
xsd:integer
1113423277
rdf:langString
Umberto Benigni
rdf:langString
Law of Guarantees
rdf:langString
Non Expedit
rdf:langString
La Llei de garanties papals (en italià: Legge delle Guarentigie) va ser una norma legal emesa pel Regne d'Italia, el 13 de maig de 1871, per tal de regular les relacions polítiques entre l'estat italià i la Santa Seu. La causa immediata per a l'emissió d'aquesta llei va ser que després de la reeixida presa de Roma per les tropes del Regio Esercito, els antics Estats Pontificis havien estat extingits de facto i incorporats plenament al Regne d'Itàlia, perdent el papat el seu poder polític efectiu.
rdf:langString
Das Gesetz des Italienischen Staates über die Vorrechte des Papstes und des Heiligen Stuhls und über das Verhältnis des Staates zur Kirche (kurz: Gesetz der Garantien oder Garantiegesetz) ist eine historische Rechtsquelle Italiens. In ihr ist das Territorium der Vatikanstadt geregelt.
rdf:langString
La Ley de Garantías Papales (en italiano Legge delle Guarentigie) fue una norma legal emitida por el Reino de Italia, el 13 de mayo de 1871, con el fin de regular las relaciones políticas entre el estado italiano y la Santa Sede. La causa inmediata para la emisión de esta ley fue que tras la exitosa toma de Roma por las tropas del Regio Esercito, los antiguos Estados Pontificios habían sido extinguidos de facto e incorporados plenamente al Reino de Italia, perdiendo el Papado su poder político efectivo. El gobierno italiano había establecido la capital del Reino de Italia en la misma ciudad de Roma y allí fueron trasladadas las entidades administrativas oficiales, mientras que el pontífice Pío IX se declaraba "prisionero en el Vaticano" rechazando que el Estado Italiano le impusiera normas legales pese a haber sido jefe de estado que por la milenaria tradición papal, no podía establecerse en otro sitio que no fuera la ciudad de Roma. No obstante, los políticos italianos llevaron adelante la idea de establecer "garantías especiales" en beneficio del Papado para evitar que Pío IX y sus sucesores quedasen en posición de dependencia o subordinación hacia el Estado Italiano. La "Ley de Garantías" establecía así que el Papado conservaba el derecho de recibir embajadores foráneos y designar diplomáticos, mantener un cuerpo armado a su servicio (la Guardia Suiza), y se fijaba un régimen de extraterritorialidad para las residencias papales, asimilándolos al nivel de las embajadas extranjeras. También se disponía la inviolabilidad de la persona del pontífice, junto con derecho a recibir honores de jefe de estado, y el otorgamiento de un presupuesto al Papado por parte del Reino de Italia, equivalente a 3,225,000 liras anuales. Finalmente, se aseguraba libertad de reunión al clero católico, y se eximía a los obispos de cualquier juramento de lealtad al Rey de Italia. Pío IX rechazó las condiciones por cuanto éstas consistían en una oferta unilateral, y además estaban plasmadas en una ley aprobada por el parlamento italiano, la cual podía en cualquier momento ser abolida por éste. El hecho que las "Garantías" pudieran ser alteradas por una decisión del parlamento italiano causaron un fuerte rechazo en el Papado, al no fijarse estas condiciones por un "acuerdo entre pares" como reclamaba Pío IX. De hecho las "Garantías" consideraban al pontífice como un súbdito italiano, con lo cual el Papa consideró que perdería su independencia política. Las relaciones entre Italia y el Papado quedaron muy maltrechas en tanto ambas partes mostraban intransigencia en sus posiciones. Los sucesivos gobiernos italianos rehusaron considerar al Papado como "sujeto de derecho internacional", mientras que auspiciaban la costumbre de denominar Via Vente Settembre a todas las calles que cruzaban la catedral de cada ciudad italiana, para recordar al clero católico el triunfo de la Casa de Saboya sobre el Papado. Por su parte los pontífices rechazaron apariciones públicas en Roma o salir del Palacio Apostólico, al extremo de realizar las principales ceremonias dentro de la Capilla Sixtina y rehusar otorgar bendiciones en la plaza de San Pedro (este evento sólo se realizaba en un balcón interior del palacio). Inclusive en 1874 el Papado prohibió a los católicos italianos participar activamente en la vida política, como protesta ante la situación. Las malas relaciones entre la Santa Sede e Italia se mantuvieron hasta que en 1929 fueron celebrados los Pactos de Letrán, que dieron origen a la Ciudad del Vaticano.
rdf:langString
The Law of Guarantees (Italian: Legge delle guarentigie), sometimes also called the Law of Papal Guarantees, was the name given to the law passed by the senate and chamber of the Italian parliament, 13 May, 1871, concerning the prerogatives of the Holy See, and the relations between State and Church in the Kingdom of Italy. It guaranteed sovereign prerogatives to the Roman Pontiff, who had been deprived of the territory of the papal states. The popes refused to accept the law, as it was enacted by a foreign government and could therefore be revoked at will, leaving the popes without a full claim to sovereign status. In response, the popes declared themselves prisoners of the Vatican. The ensuing Roman Question was not resolved until the Lateran Pacts of 1929.
rdf:langString
La loi des Garanties, de son intitulé complet loi des Garanties sur les prérogatives du Souverain pontife et du Saint-Siège et sur les relations de l'État avec l'Église est une loi italienne promulguée le 13 mai 1871 cherchant à résoudre la « question romaine », née de la disparition des États pontificaux survenue un an auparavant. La loi accorde au pape un certain nombre d'avantages : l'inviolabilité de sa personne, son immunité de juridiction devant les tribunaux italiens, sa protection pénale contre les injures publiques, la liberté de correspondance ou encore de célébration du culte. Elle lui reconnaît également le droit aux honneurs souverains, ainsi que le droit de légation actif et passif, c'est-à-dire la capacité d'envoyer et de recevoir des ambassadeurs reconnus comme tels, et jouissant à ce titre de l'immunité diplomatique. Elle lui octroie aussi une rente de 3,225 millions de lires. Enfin, elle lui donne la jouissance des palais du Vatican, du Latran et de Castel Gandolfo. De par la nature du texte législatif, l'Italie considère qu'il s'agit ici de ses affaires intérieures : c'est une loi, donc un acte unilatéral, et non un traité négocié d'égal à égal avec une puissance étrangère. En conséquence, l'État italien ne reconnait au pape aucune souveraineté sur les territoires qu'il occupe. De ce fait, le Vatican ne bénéficie d'aucun statut d'extraterritorialité au regard de la loi italienne : les tribunaux nationaux sont déclarés compétents pour les délits qui y seraient commis, y compris dans la basilique Saint-Pierre, à qui la jurisprudence récuse tout droit d'asile. Aux termes de la loi, le pape se trouve donc dans une situation inédite et ambiguë, que le juriste Joël-Benoît d'Onorio rapproche de celui d'un protectorat colonial. Le 15 mai, Pie IX refuse la loi des Garanties par l'encyclique Ubi nos et se considère comme « prisonnier au Vatican ». La question romaine ne sera définitivement réglée que 58 ans plus tard par les accords du Latran (1929).
rdf:langString
Undang-Undang Jaminan (bahasa Italia: Legge delle Guarentigie) adalah istilah yang mengacu kepada undang-undang yang disahkan oleh Parlemen Italia pada 13 Mei 1871 terkait dengan prerogratif Takhta Suci dan hubungan antara negara dengan gereja di Kerajaan Italia. Undang-undang ini menjamin hak-hak Paus yang telah kehilangan kendali atas wilayah Negara Gereja. Hak-hak tersebut meliputi inviolabilitas Sri Paus, kekebalan dari yurisdiksi pengadilan Italia, perlindungan kepidanaan dari hinaan publik, serta kebebasan korespondensi dan ibadah. Undang-undang ini juga mengakui hak Paus untuk menerima utusan dari luar negeri, dan utusan-utusan ini memiliki kekebalan diplomatik. Selain itu, undang-undang ini menganugerahkan 3,225 juta lira Italia dan memberikan hak kepada Paus untuk menggunakan Istana Vatikan, Istana Lateran, dan Castel Gandolfo. Mengingat instrumen ini adalah sebuah undang-undang nasional dan bukan perjanjian internasional, dari sudut pandang Italia undang-undang ini mengatur urusan dalam negeri Italia dan sama sekali tidak mengakui kedaulatan Paus. Oleh sebab itu, undang-undang ini tidak mengakui Vatikan sebagai wilayah ekstrateritorial, sehingga pengadilan Italia memiliki wewenang atas tindak pidana yang dilakukan di wilayah Vatikan, termasuk Basilika Santo Petrus. Paus Pius IX menolak menerima undang-undang ini; dari sudut pandang Paus, undang-undang ini disahkan oleh pemerintah asing dan dapat dikesampingkan. Pius IX kemudian menyatakan diri sebagai "". Permasalahan terkait status Takhta Suci baru diselesaikan oleh Perjanjian Lateran pada tahun 1929.
rdf:langString
La legge delle guarentigie è un provvedimento legislativo del Regno d'Italia, promulgato il 13 maggio 1871, che regolò i rapporti tra Stato italiano e Santa Sede fino al 1929, quando furono conclusi i Patti Lateranensi.
rdf:langString
Após a ocupação dos Estados Pontifícios em 1870, foi criada a Lei de Garantias que concedia determinadas honras e privilégios ao Papa, similares as usufruídas pelo rei da Itália, incluindo o direito de enviar e receber embaixadores que teriam imunidade diplomática completa, como se o papa ainda tivesse o poder temporal como governante de um Estado. O papado teria, assim, sido objeto de uma lei que o parlamento italiano poderia modificar ou revogar a qualquer momento. A lei foi aprovada pelo Senado e pela Câmara do Parlamento italiano em 13 de maio de 1871. O Papa Pio IX e seus sucessores se recusaram a reconhecer o direito do rei italiano de reinar sobre o que havia sido anteriormente os Estados Pontifícios, ou o direito do governo italiano de decidir suas prerrogativas e fazer leis para ele. O papa considerou-se um "Prisioneiro no Vaticano", recusando-se a pôr os pés fora dos muros do Vaticano e, assim, colocar-se sob a proteção das forças da lei e da ordem da Itália, até que o Tratado de Latrão de 1929 resolveu a chamada "Questão Romana", estabelecendo a Cidade do Vaticano como um Estado independente e o pagamento de uma compensação à Santa Sé pela perda dos Estados Pontifícios.
rdf:langString
Ustawa gwarancyjna (wł. La legge delle guarentigie) − akt prawny wydany przez króla Włoch Wiktora Emanuela II po zajęciu Państwa Kościelnego przez wojska włoskie 20 września 1870 roku. Ustawa nadawała papieżowi godność i przywileje równe głowie państwa, w tym przyjmowanie i ustanawianie ambasadorów o pełnym immunitecie dyplomatycznym oraz przyznawała mu dotację w wysokości 3 225 000 lirów rocznie i wolne od podatków korzystanie z budynków Watykanu, Lateranu i z Villi Castel-Gandolfo. Dokument i zawarte w nim prawa został odrzucony przez papieża Piusa IX, który był wrogi włoskiemu ruchowi narodowemu oraz kwestionował prawo Włoch do sprawowania suwerennej władzy nad Rzymem i jego okolicami. W efekcie nieosiągnięcia porozumienia papież uznał się za więźnia Watykanu, politykę tę kontynuowali także jego następcy. Ta tzw. kwestia rzymska została rozwiązana dwustronnym traktatem papiesko-włoskim z 11 lutego 1929, określanym jako traktaty laterańskie.
rdf:langString
Garantilagen är den 13 maj 1871 utfärdade lag (it. Legge sulle prerogative del summo pontifice), varigenom italienska staten efter Roms erövring sökte reglera påvens nya ställning inom det italienska samhället samt ange grunddragen för förhållandet mellan stat och kyrka i Italien. Lagen upphävdes sedan Lateranfördraget slutits 11 februari 1929. Garantilagen förkastades formligen av påven Pius IX genom encyklikan av 15 maj 1871 och hade inte folkrättslig karaktär, utan var en inre italiensk lagstiftningsakt. Enligt denna lag erkändes påvens personliga okränkbarhet och straffrihet; i fråga om hedersbetygelser tillerkändes honom samma förmåner, som gavs honom av utländska katolska suveräner, varjämte han hade rätt att hålla egen livvakt. Exterritoriell ställning garanterades åt de påvliga palatsen (Vatikanen, Lateranen och ). Ingen italiensk tjänsteman fick där utan påvligt bemyndigande intränga, och liknande undantagsställning garanterades även uppehållsorterna för konklav och allmänt kyrkomöte (ekumeniskt koncilium). De påvliga palatsen, museerna och biblioteken var enligt lagen skattefria, och påven hade kostnadsfri post- och telegrafförbindelse med alla katolska biskopar, utländska regeringar o.s.v., varjämte på italienska statens bekostnad en telegrafstation med påvliga tjänstemän upprättades i Vatikanen. Brev och telegram till och från påven åtnjöt vid befordran samma företrädesrättigheter som kungens och italienska myndigheters skrivelser. Påven hade också rätt att utsända och emotta diplomatiska sändebud, vilka i allt var likställda med de utländska sändebud, som ackrediterats vid italienska hovet. Åt påven anslog lagen dessutom ett fast och oförytterligt årsanslag på 3 225 000 lire. Utom dessa bestämmelser, vilka avsåg att lugna utländska katolikers bekymmer för påvens ställning under den nya regimen, innehöll lagen även en rad bestämmelser, delvis förverkligande det Cavourska programmet "Fri kyrka i fri stat"; kungen avstod bl.a. från sin utnämningsrätt till vissa kyrkliga ämbeten, och den kyrkliga domsrätten erkändes i andliga och disciplinära mål. Även i fall då påven protesterade mot garantilagen och vägrade att ta emot årsanslaget, följdes lagen från den italienska statens sida i allt väsentligt. Årsanslaget bokfördes som italienska statens skuld till den heliga stolen, dock med preskription efter fem år, så att påven vid en eventuell försoning endast kunde lyfta högst fem års anslag med därtill kommen ränta.
rdf:langString
Закон про гарантії (іноді також називають Законом про папські гарантії[1] (італ. Legge delle Guarentigie), — це назва закону, прийнятого сенатом і палатою італійського парламенту 13 травня 1871 року щодо прерогатив для Святого Престолу, а також відносини між державою і Церквою в Італійському королівстві. Вона гарантувала суверенні прерогативи римському понтифіку, який був позбавлений території папських держав. Папи відмовилися прийняти закон, оскільки він був прийнятий іноземним урядом і тому міг бути скасований за бажанням, залишаючи пап без повних претензій на суверенний статус. У відповідь папи оголосили себе в'язнями Ватикану. Подальше римське питання не було вирішено до прийняття Латеранських пактів 1929 року.
rdf:langString
Закон о гарантиях, иногда также называемый Законом о папских гарантиях (итал. Legge delle Guarentigie) — закон, принятый сенатом и палатой итальянского парламента 13 мая 1871 года о прерогативах Святого Престола и отношениях между государством и церковью в Королевстве Италия. Он гарантировал суверенные прерогативы римскому понтифику, лишённому территории папского государства. Папы отказались принять закон, поскольку он был принят иностранным правительством и, следовательно, мог быть отменён по желанию, в результате чего папы не имели полного права на суверенный статус. В ответ папы объявили себя узниками Ватикана. Последующий за этим римский вопрос не был решен до Латеранских соглашений 1929 года.
xsd:nonNegativeInteger
19763
