Lautaro

rdf:langString Lautaro

rdf:langString Lautaro (Tirúa, Xile, ca. 1535 – Peteroa, Xile, 29 d'abril del 1557) fou un cap dels araucans que va destacar en la seva resistència als espanyols. Entre els espanyols era conegut amb el nom d'Alonso, encara que els seus compatriotes l'anomenaven Lautaro. Alguns historiadors, sense gran fonament, diuen que degué anomenar-se Leutaru o Leuteru, convertit en Lautaro pels espanyols per ser aquesta veu més fàcil de pronunciar. Això es basa en el fet que els indis xilens solien prendre el nom del lloc on vivien o d'algunes de les qualitats de l'individu, animal o objecte al qual creien assemblar-se, i en la llengua primitiva de Xile hi havia el verb leutum, que significava escometre, envestir i perseguir a l'enemic, i l'adjectiu leuten, el significat dels quals era el de diligent, audaç, emprenedor; i, com es veu, aquestes qualitats corresponien perfectament al cèlebre cabdill. En una de les corregudes del conquistador Pedro de Valdivia probablement al voltant de 1550, feu presoner Lautaro, reservant-lo per al seu servei particular i encomanant-li tenir cura dels seus cavalls. Durant els anys d'esclavitud, Lautaro es dedicà a estudiar els espanyols, i no fou perdut, per cert, el temps que passà al costat de Valdivia. Quan el 1553 s'assabentà que els seus compatriotes s'havien revoltat contra l'invasor, fugí, va córrer vers ells i, segons tots els indicis, ja prengué part en el combat en què els araucans aconseguiren destruir el fort de . Poc temps després, i en una assemblea en què s'havia de discutir i acordar el pla de guerra a seguir contra els espanyols, Lautro es rebel·là als seus com l'únic guerrer capaç de portar-los a la victòria. Els digué que els espanyols no eren invencibles, ja que si bé tenien armes més poderoses que les dels indis i coratjosos cavalls que centuplicaven les seves forces, els homes i els cavalls restaven sotmesos, com els indis, a la fatiga. Lautaro escollí com a teatre de la batalla una serra envoltada en part pel riu , en els quals boscos podien amagar-se els cossos més nombrosos dels seus guerrers destinats a sorprendre els espanyols. Aquests el l'1 de gener de 1554, acabdillats per Valdivia, atacaren als indígenes; al principi del combat la cavalleria espanyola desbaratà fàcilment als dos primers cossos enemics, però com que aquests es renovaven sense parar, segons el pla ideat, arribà el moment en què les hosts de Valdivia sucumbiren a la força del nombre. La derrota dels espanyols fou completa, ja que els pocs que no moriren en la lluita foren fets presoners, comptant-ne entre aquests últims el mateix Valdivia. (Historia del Mundo en la Edad Moderna, Barcelona, 1914).