Io (moon)

rdf:langString Io (satèl·lit)

rdf:langString Io (Júpiter I) és el més interior dels quatre satèl·lits galileans del planeta Júpiter. És el tercer satèl·lit més gran del planeta i el quart de tot el sistema solar, el que té la major densitat i és l'objecte més sec conegut del sistema. Fou descobert el 1610 i batejat en honor de la nimfa mitològica Io, una sacerdotessa d'Hera que es convertí en una de les amants de Zeus. Els seus més de 400 volcans actius fan de Io l'objecte amb major activitat volcànica del sistema solar. Aquesta activitat geològica extrema es deu a l'escalfament de marea que causa la fricció generada a l'interior d'Io, estirat entre Júpiter i els altres satèl·lits galileans (Europa, Ganimedes i Cal·listo). Alguns volcans produeixen columnes eruptives de sofre i diòxid de sofre que arriben fins a 500 km per sobre la superfície. La superfície d'Io també està dotada amb un centenar llarg de muntanyes formades per la forta compressió a la base de la seva escorça de silici; alguns d'aquests cims són més elevats que el Mont Everest terrestre. A diferència de la majoria de satèl·lits del sistema solar exterior, que estan majoritàriament composts per gel, Io està format principalment per roca de silicat, que envolta un nucli de ferro fos o sulfur de ferro. La major part de la superfície d'Io està composta per planures extenses recobertes de sofre i diòxid de sofre solidificat. El vulcanisme d'Io és responsable de molts dels seus trets únics. Les seves columnes eruptives i rius de lava produeixen canvis susceptibles a la superfície i acoloreixen la superfície en diversos tons subtils de groc, vermell, blanc, negre i verd, generalment per mor dels al·lòtrops i composts del sofre. Diversos rius de lava extensos, alguns de més de 500 km de longitud, també marquen la superfície. Els materials produïts per aquest vulcanisme generen l'atmosfera prima i irregular d'Io i la vasta magnetosfera de Júpiter. Les ejeccions volcàniques d'Io també produeixen un gran torus de gas al voltant de Júpiter. És característic les potents corrents elèctriques que hi ha entre aquest satèl·lit i Júpiter. Estan provocades pel camp magnètic del planeta. Io va tenir un paper important en el desenvolupament de l'astronomia els segles xvii i XVIII. Fou descobert el gener de 1610 per Galileo Galilei, juntament amb els altres satèl·lits galileans. Aquesta descoberta propicià l'adopció del model copernicà del sistema solar, el desenvolupament de les lleis de Kepler i la primera mesura de la velocitat de la llum. Des de la Terra, Io era un simple punt de llum fins al pas del segle xix al xx, quan esdevengué possible observar amb resolució els trets de la seva superfície, per exemple la regió polar vermell fosc i la regió equatorial brillant. El 1979, les dues sondes Voyager revelaren que Io era un món geològicament actiu amb nombrosos aspectes volcànics, grans muntanyes i una superfície jove sense cràters obvis. La sonda Galileo sobrevolà Io de prop diverses vegades durant els anys 90 i a principis de mil·lenni i obtingué dades sobre l'estructura interna del satèl·lit i sobre la composició de la seva superfície. Aquestes sondes també mostraren la relació entre Io i la magnetosfera de Júpiter i l'existència d'un cinturó radioactiu d'alta energia centrat a l'òrbita d'Io. Io rep aproximadament 36 sieverts (3.600 rem) de radiació ionitzant diàriament. Les sondes Cassini-Huygens i New Horizons han fet observacions posteriors, el 2000 i el 2007 respectivament, així com amb telescopis des de la Terra i amb el telescopi espacial Hubble.