History of Brazil

rdf:langString Història del Brasil

rdf:langString La història del Brasil comença amb l'arribada dels primers humans a Amèrica de Sud fa almenys 22.000 anys. A finals de segle xv, quan es va subscriure el Tractat de Tordesillas, tota l'àrea avui coneguda com el Brasil estava habitada per tribus seminòmades que subsistien de la caça, pesca, recol·lecció i agricultura. El 26 de gener de 1500, el navegant i explorador al servei de la Corona de Castella Vicente Yáñez Pinzón va arribar al , a Pernambuco, i, el 22 d'abril del mateix any, Pedro Alvares Cabral, capità d'una expedició portuguesa en ruta cap a les Índies, va arribar a Porto Seguro, en Bahia, convertint a la regió en colònia del Regne de Portugal. * En la Pedra Furada, situada al parc nacional de la Serra de la Capibara, es van trobar restes d'ocupació humana que daten de al menys 22 mil anys. * Vista del , el lloc del descobriment del Brasil per Vicente Yáñez Pinzón Trenta anys després, la Corona portuguesa va posar en pràctica una política de colonització de la terra acabada de descobrir que es va organitzar a través de la distribució de les capitanies hereditàries a membres de la noblesa, però aquest sistema va fracassar, ja que només les capitanies de (o Nova Lusitânia) i de van prosperar. El país va ser gradualment poblat per portuguesos que buscaven escapar de la pobresa, i per nobles qui se'ls van concedir privilegis colonials. En 1548 es va crear l' (Estado do Brasil), amb la consegüent instal·lació d'un govern general, i a l'any següent es va fundar la primera seu colonial, Salvador. L'economia de la colònia, iniciada amb l'explotació del pal brasil (un gran arbre (Caesalpinia echinata) que va donar el seu nom al Brasil, el tronc del qual conté una preuada tintura vermella) i els bescanvis entre els colons i els índígenes, va passar gradualment a estar dominada des de mitjans de segle xvi pel cultiu de la canya de sucre a causa de l'alta demanda de sucre a Europa, crescuda en plantacions anomenades «engenho» al llarg de la costa nord-est (amb l'ús de , inicialment indígena i després africana) que va tenir a Pernambuco el seu principal centre productor, regió que va arribar a assolir el lloc de major i més rica àrea de producció de sucre del món. * El Mapa de Juan de la Cosa (1500), la carta nàutica més antiga en la qual està representada Amèrica de Sud, s'ha confeccionat després del descobriment del Brasil pel mariner càntabre. Durant els primers dos segles de període colonial, altres potències europees, atretes pels grans recursos naturals i les terres inhabitades, van intentar establir colònies en diverses parts de l'avui territori brasiler, desafiant la butlla papal i el tractat de Tordesillas. Els colons francesos van tractar d'establir-se en l'actual Rio de Janeiro (de 1555 a 1567, en l'anomenada France Antarctique o França Antàrtica), i en l'actual São Luís (de 1612 a 1614, en l'anomenada France Équinoxiale o ). La finalment frustrada intrusió neerlandesa al Brasil va ser de més llarga durada i més problemàtica per a Portugal. Els corsaris neerlandesos van començar per saquejar la costa: van saquejar Bahia en 1604, i fins i tot van capturar temporalment la capital, Salvador. De 1630 a 1654, els neerlandesos es van establir de forma permanent al nord-est i van controlar una llarga franja de la costa més accessible des d'Europa, però, sense endinsar-se en l'interior. Però els colons de la Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals estaven en constant estat de setge, tot i la presència a Recife de com a governador. Després de diversos anys de guerra oberta, els neerlandesos es van retirar formalment en 1661. Poca influència ètnica o cultural francesa o neerlandesa van quedar d'aquests intents de colonització A finals de segle xvii es van descobrir, a través dels bandeirantes, importants jaciments d'or a l'interior del Brasil que van ser determinants per al seu poblament i que puntuen l'inici de l'anomenat Ciclo do Ouro, període que marca l'ascens de la , desmembrada de la , en l'economia colonial. En 1763, la capital de Brasil va ser transferida a Rio de Janeiro. Durant el segle xviii van tenir lloc algunes rebel·lions contra el poder colonial que van ser durament reprimides, sent la primera d'elles la en 1720. Van seguir a final de segle la Inconfidência Mineira (conspiració minera) el 1789 (en què va destacar Tiradentes) i la (1798), dos grans moviments marcats ja per la intenció de proclamar la independència i, amb el segon reivindicant l'abolició de l'esclavitud. En 1808, amb el , fugint de la possible submissió a França, conseqüència de la Guerra del Francès entaulada entre les tropes portugueses i les de Napoleó Bonaparte, el príncep-regent Dom João de Bragança, fill de la reina Dona Maria I i, va de la llavors colònia, va permetre el funcionament de fàbriques i va fundar el . En 1815, el llavors va ser elevat a la condició de , unit als de Portugal i l'Algarve, amb el nom oficial del Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve, acumulat donya Maria I de Portugal les tres corones. El 7 de setembre de 1822, Dom Pedro de Alcântara va proclamar la independència del Brasil en relació amb el Regne Unit de Portugal, el Brasil i l'Algarve, i va fundar l'Imperi del Brasil, sent coronat emperador com Dom Pedro I i tenint com a capital a Rio de Janeiro. Va regnar fins a 1831, quan va abdicar i la Corona brasilera va passar al seu fill, Dom Pedro de Alcântara (fill), que tenia tot just cinc anys. Als catorze anys, el 1840, Pedro de Alcántara (fill) va assolir la majoria d'edat declarada, i va ser coronat emperador a l'any següent com a Dom Pedro II. El 1888, la seva filla, la princesa Isabel, va signar el decret que va extingir l', conegut com a . El 15 de novembre de 1889 va tenir lloc la proclamació de la República mitjançant un cop militar de mariscal Deodoro da Fonseca, donant inici a l'anomenada República Velha, que va durar fins al 1930 amb l'arribada de Getúlio Vargas al poder (des de llavors, el Brasil ha estat nominalment una república democràtica, excepte en tres períodes de dictadura expressa: 1930-1934, 1937-1945 i 1964-1985). A partir d'aquest moment, destaquen en la història brasilera la industrialització de país; seva participació en la Segona Guerra Mundial al bàndol dels Aliats; la transferència de la capital federal des de Rio de Janeiro a Brasília; i el cop militar de 1964, quan el general Castelo Branco va assumir la Presidència. La dictadura militar (1964-1985), amb el pretext de combatre la subversió i la corrupció, va suprimir drets constitucionals, va perseguir i censurar als mitjans de comunicació, va dissoldre partits polítics i va crear el bipartidarisme. Després de la fi del règim militar, els diputats federals i senadors es van reunir a l'any 1988 en Assemblea Nacional Constituent i van promulgar la nova Constitució, que va ampliar els drets individuals. El país es va tornar a democratitzar, va avançar econòmicament i es va incorporar cada vegada més a l'escenari internacional. Brasil és, des dels 1970 fins a l'actualitat (2019), la major economia de Sud-amèrica, la sisena del món i el cinquè país més poblat. També forma part dels anomenats BRIC (Brasil, Rússia, l'Índia, la República Popular de la Xina (en anglès, China) i Sud-àfrica).