Guaycuru peoples
http://dbpedia.org/resource/Guaycuru_peoples an entity of type: Thing
Guaycuru (Guaicurú, Guaycurú) – grupa plemion indiańskich, w okresie prekolumbijskim zamieszkująca licznie region Gran Chaco oraz terytoria dolnego biegu Parany i Urugwaju. W przeszłości rybacy i myśliwi, polujący na pancerniki, legwany i tapiry. Bitni wojownicy – z czaszek wrogów wykonywali naczynia używane podczas plemiennych uroczystości. Obecnie w liczbie około 25 tys. żyją głównie w regionie Gran Chaco, zajmując się myślistwem i uprawą ziemi.
rdf:langString
Guaycurús (també guaicurús o guaykurús) són un conjunt de pobles indígenes d'origen pàmpid-patagònic que habita a la regió del Gran Chaco, a l'Argentina, Bolívia, Paraguai i Brasil. D'aquesta família formen part els pobles mocoví, toba, pilagá i . En el passat també va incloure als ja extints abipons, i . A mitjan segle xviii els jesuïtes van crear diverses missions per a ells, entre elles: San Javier, Concepción, San Fernando, San Ignasio de Ledesma, San Juan de Nepomuceno, Rosario de Timbó i San Pedro. Després de la dissolució d'aquesta ordre, la missió va ser continuada pels franciscans.
rdf:langString
Guaycuru or Guaykuru is a generic term for several ethnic groups indigenous to the Gran Chaco region of South America, speaking related Guaicuruan languages. In the 16th century, the time of first contact with Spanish explorers and colonists, the Guaycuru people lived in the present-day countries of Argentina (north of Santa Fe Province), Paraguay, Bolivia, and Brazil (south of Corumbá).
rdf:langString
Guaycurú ist eine Sammelbezeichnung für eine Gruppe eng verwandter indigener Völker, die heute auf dem Territorium der südamerikanischen Staaten Argentinien und Paraguay leben. Die Bezeichnung stammt aus dem Guaraní, da Sprecher dieser Sprache damit ihre Hauptkonkurrenten in ihrem Siedlungsgebiet bezeichneten. Die beiden größten Gruppen der Guaycurú-Familie sind die Toba und die Mocovíes. Man schätzt die Anzahl insgesamt auf etwa 100.000, genaue Daten dazu gibt es nur für Argentinien, wo 12.345 Mocovíes, 3.948 Pilagá und 62.047 Toba leben. Die Gruppe der Guachi gilt seit 1870 als verschollen.
rdf:langString
Guaicurúes, guaycurúes o guaykurúes son los nombres que recibe un conjunto de pueblos indígenas de origen pámpido-patagónico que habita la región del Gran Chaco, en Argentina, Bolivia, Paraguay y Brasil. De esta familia forman parte los mocovíes, tobas, pilagás y caduveos. En el pasado también incluyó a los ya extintos abipones, mbayaes y payaguaes. Las distintas lenguas guaicurúes habladas son muy afines entre sí. Son altos y de fuerte constitución física, con piernas robustas y anchas espaldas. Excelentes cazadores y recolectores.
rdf:langString
Les Guaycurús sont une famille de peuples amérindiens d'origine patagonienne qui habitent la region du Gran Chaco en Argentine, mais on les rencontre également en Bolivie, au Paraguay et au Brésil. Font partie de cette famille, les peuples Mocoví, Toba, Pilagá et Caduveo. Jadis on incluait également dans ce groupe les Abipones aujourd'hui éteints, les Mbayás et les Payaguás. Historiquement, ils sont d'excellents chasseurs.
rdf:langString
O termo guaicurus remete aos grupos indígenas cujas línguas pertencem à família linguística guaicuru. Eram famosos por serem uma tribo guerreira que se utilizavam de cavalos para as caçadas e ataques. Migraram para o território brasileiro, na região dos estados de Mato Grosso do Sul e Goiás, fugindo da colonização na região do norte do Paraguai. Trata-se de um termo originalmente pejorativo que resulta da conjunção das seguintes palavras em língua guarani: Nesse contexto, pode-se traduzir essa denominação como: gente malvada e com a pele suja.
rdf:langString
Гуайкуру — группа индейских народов в нескольких странах Южной Америки (Аргентине, Парагвае, Боливии, Бразилии, Уругвае), говорящих на языках одноимённой семьи. Включают в себя тоба, пилага, мокови, а также почти вымерших мбая (единственной сохранившейся группой этого этноса являются кадивеу) и вымерших к началу XIX века абипонов и эвебе.
rdf:langString
rdf:langString
Guaycurú
rdf:langString
Guaycurú
rdf:langString
Guaicurúes
rdf:langString
Guaycuru peoples
rdf:langString
Guaycurú
rdf:langString
Guaycuru
rdf:langString
Guaicurus
rdf:langString
Гуайкуру (народ)
rdf:langString
Guaycuru
xsd:integer
2689347
xsd:integer
1084575666
rdf:langString
Debret's depiction of the Guaycuru cavalry during an attack
rdf:langString
Guaycuru
rdf:langString
,,,
rdf:langString
Guaycurús (també guaicurús o guaykurús) són un conjunt de pobles indígenes d'origen pàmpid-patagònic que habita a la regió del Gran Chaco, a l'Argentina, Bolívia, Paraguai i Brasil. D'aquesta família formen part els pobles mocoví, toba, pilagá i . En el passat també va incloure als ja extints abipons, i . El nom de guaycurú va tenir el seu origen en l'apel·latiu ofensiu donat pels guaranís a una part dels mbayá del Paraguai, que després es va ampliar a tot el conjunt, encara avui entre els parlants de guaraní la paraula guaykurú té un significat que es tradueix aproximadament per "bàrbar" o "salvatge". S'estimaven en 150.000 en arribar els castellans. A l'arribada dels espanyols, els pobles guaycurús estaven concentrats a la regió a l'oest del riu Paraguai entre els rius Bermejo i Pilcomayo (actual província de Formosa) i en menor mesura en les àrees adjacents a aquests rius. En el seu moment de màxima extensió habitaven en els territoris entre Corumba al Mato Grosso del Sud (Brasil) al nord, passant pel Chaco Boreal, i fins a la ciutat de Santa Fe (Argentina) al sud, i des del riu Paraguai fins als contraforts andins del departament de Tarija a Bolívia, incloent les províncies argentines de Formosa, Chaco, part oriental de Salta, nord de Santiago del Estero i nord de Santa Fe. La incorporació del cavall va donar impuls a la seva expansió territorial. A aquests pobles del Chaco Oriental, els espanyols els van donar el nom de frentons (frentones, en guaraní: toba) pel costum molt comú entre ells de rapar-se la part anterior del cap, donant la impressió d'un front més àmplia dels normal. Són alts i de forta constitució física, amb cames robustes i amples esquenes. Excel·lents caçadors i recol·lectors. A mitjan segle xviii els jesuïtes van crear diverses missions per a ells, entre elles: San Javier, Concepción, San Fernando, San Ignasio de Ledesma, San Juan de Nepomuceno, Rosario de Timbó i San Pedro. Després de la dissolució d'aquesta ordre, la missió va ser continuada pels franciscans. Malgrat l'origen insultant de la paraula guaycurú entre els guaranís, després els antropòlegs de principis de segle XX i sobretot els lingüistes han mantingut aquest terme per classificar els pàmpids del Chaco i septentrionals. Les diferents llengües guaycurús parlades són molt afins entre si. Mason en 1950 va realitzar la següent classificació dels guaycurú:
* Guaykurú
* Septentrional
* Mbayá-guaycurú
* Occidental
* (cadiguegodí o kadiwéu)
* guetia-degodí (guetiadebo)
* Oriental
* apacachodegodeguí (mbayá mirim)
* lichagotegodí (icachodeguo?)
* eyibogodegí
* gotoco-gegodegí (ocoteguebo?)
*
* (Llengua)
* Nord
* sarigué (cadigué)
* Sud
* magach (agacé)
* siacuás
* tacumbú
* Frentons
* Central
* Toba (Tocovit)
* Toba/Qom
* toba guazú (takshik)
* komlék
* toba michi (miri)
*
* lanyagachek
* mogosma
* chirokina
* natica
* Pilagá
*
*
* Sud
* Abipons (Callagá)
* Mapenuss (ya[a]ukanigá)
* Mepene
* Gulgaissen (kilvasa)
* Mocoví (mbocobí) Els tobes es distribueixen al llarg dels rius Bermejo i Pilcomayo en l'Argentina, però també hi ha petits grups a Paraguai i Bolívia. Els mocovís i abipons se situen al nord de Santa Fe, nord-oest de Santiago del Estero i al Chaco. Els pilagues habiten el centre de Formosa. Els abipones es van dividir en 3 grups: rikahé (gent de camp), nakaigeeterhé (gent del bosc) i jaaukanigá o yaaukanigá (gent de l'aigua). Els toba (en la seva llengua: Kom o qom, correctament qo'm) es divideixen en: tobes-mini (petits tobes), al Chaco paraguaià; i tobes-guazú (grans tobes), a l'Argentina. Altres parcialitats tobes van ser els takshik, lañagashik i els shiuwik. Els cocolots i els aguilots esmentats per les cròniques espanyoles semblen haver estat divisions dels tobes. Els anomenats en guaraní: mbayá i els payagues (payaguás) habiten en l'actual territori paraguaià. Es considera als actuals kadiweu o caduveo del Mato Grosso a Brasil com els descendents actuals dels mbayá. L'obra més completa sobre la història política, ètnica i cultural dels pobles guaycurús es troba plasmada en els cinc toms de la Historia Sagrada del Pueblo Qom en el País Chaqueño del professor argentí, nascut a la ciutat de Santa Fe, Flavio Dalostto, qui el 2010 va publicar els volums I i II de l'obra acompanyats per sengles mapes.
rdf:langString
Guaycurú ist eine Sammelbezeichnung für eine Gruppe eng verwandter indigener Völker, die heute auf dem Territorium der südamerikanischen Staaten Argentinien und Paraguay leben. Die Bezeichnung stammt aus dem Guaraní, da Sprecher dieser Sprache damit ihre Hauptkonkurrenten in ihrem Siedlungsgebiet bezeichneten. Die beiden größten Gruppen der Guaycurú-Familie sind die Toba und die Mocovíes. Man schätzt die Anzahl insgesamt auf etwa 100.000, genaue Daten dazu gibt es nur für Argentinien, wo 12.345 Mocovíes, 3.948 Pilagá und 62.047 Toba leben. Die Gruppe der Guachi gilt seit 1870 als verschollen. Die Guaycurú stammen ursprünglich aus Patagonien und Feuerland und gehören zu der Volksgruppe Pampeano-Patagónico, sie sind daher u. a. mit den Het und Tehuelche verwandt. Sie wanderten vermutlich zwischen dem 13. und 16. Jahrhundert jedoch nach Norden und damit in ihr heutiges Siedlungsgebiet. Dort gerieten sie in den Konflikt zu den Guaraní. Die Lebensweise der Guaycurú ist geprägt durch Halbnomadentum. Sie waren ähnlich wie die Guaraní Jäger und Sammler, die nur im geringen Maße tropische Landwirtschaft und Viehzucht betrieben. Heute lebt ein Großteil von ihnen noch nach der traditionellen Lebensweise, fast alle beherrschen noch ihre ursprüngliche Sprache.
rdf:langString
Guaycuru or Guaykuru is a generic term for several ethnic groups indigenous to the Gran Chaco region of South America, speaking related Guaicuruan languages. In the 16th century, the time of first contact with Spanish explorers and colonists, the Guaycuru people lived in the present-day countries of Argentina (north of Santa Fe Province), Paraguay, Bolivia, and Brazil (south of Corumbá). The name is written guaycurú or guaicurú in Spanish (plural guaycurúes or guaicurúes), and guaicuru in Portuguese (plural guaicurus). It was originally an offensive epithet given to the Mbayá people of Paraguay by the Guarani, meaning "savage" or "barbarian", which later was extended to the whole group. It has also been used in the past to include other peoples of the Chaco region, but is now restricted to those speaking a Guaicuruan language. First encountered by the Spanish in the 16th century, the Guaycuru peoples strongly resisted Spanish control and the efforts of Catholic missionaries to Christianize them. They were not fully pacified until the early 20th century.
rdf:langString
Guaicurúes, guaycurúes o guaykurúes son los nombres que recibe un conjunto de pueblos indígenas de origen pámpido-patagónico que habita la región del Gran Chaco, en Argentina, Bolivia, Paraguay y Brasil. De esta familia forman parte los mocovíes, tobas, pilagás y caduveos. En el pasado también incluyó a los ya extintos abipones, mbayaes y payaguaes. Las distintas lenguas guaicurúes habladas son muy afines entre sí. El nombre de guaicurúes tuvo su origen en el apelativo ofensivo dado por los guaraníes a una parte de los mbayaes del Paraguay, que después se amplió a todo el conjunto. Aún hoy entre los guaraní-parlantes la palabra guaykurú tiene un significado que se traduce aproximadamente por "bárbaro" o "salvaje". Se estimaban en 150 000 al llegar los españoles. Pese al origen insultante de la palabra "guaicurú" entre los guaraníes, luego los antropólogos de principios del siglo XX y sobre todo los lingüistas han mantenido este término para clasificar a los pámpidos chaquenses y septentrionales. A estos pueblos del Chaco Oriental, los españoles les dieron el nombre de frentones (en guaraní: toba) por la costumbre muy común entre ellos de raparse la parte anterior de la cabeza, dando la impresión de una frente más amplia de lo normal. Son altos y de fuerte constitución física, con piernas robustas y anchas espaldas. Excelentes cazadores y recolectores.
rdf:langString
Les Guaycurús sont une famille de peuples amérindiens d'origine patagonienne qui habitent la region du Gran Chaco en Argentine, mais on les rencontre également en Bolivie, au Paraguay et au Brésil. Font partie de cette famille, les peuples Mocoví, Toba, Pilagá et Caduveo. Jadis on incluait également dans ce groupe les Abipones aujourd'hui éteints, les Mbayás et les Payaguás. Le nom de Guaycurús a son origine dans l'appellation péjorative de guaykurú donnée par les Guaranís à une partie des Mbayás du Paraguay, appellation qui ultérieurement s'est étendue à toute la famille et qui signifie approximativement sauvage, barbare. Physiquement, comme la majorité des Amérindiens pampides, ils sont de taille élevée (1,80 mètre pour les hommes) et robustes, ils ont le nez aquilin et la peau foncée. Leur constitution est forte, avec des jambes musclées et de larges épaules. Historiquement, ils sont d'excellents chasseurs.
rdf:langString
Guaycuru (Guaicurú, Guaycurú) – grupa plemion indiańskich, w okresie prekolumbijskim zamieszkująca licznie region Gran Chaco oraz terytoria dolnego biegu Parany i Urugwaju. W przeszłości rybacy i myśliwi, polujący na pancerniki, legwany i tapiry. Bitni wojownicy – z czaszek wrogów wykonywali naczynia używane podczas plemiennych uroczystości. Obecnie w liczbie około 25 tys. żyją głównie w regionie Gran Chaco, zajmując się myślistwem i uprawą ziemi.
rdf:langString
O termo guaicurus remete aos grupos indígenas cujas línguas pertencem à família linguística guaicuru. Eram famosos por serem uma tribo guerreira que se utilizavam de cavalos para as caçadas e ataques. Migraram para o território brasileiro, na região dos estados de Mato Grosso do Sul e Goiás, fugindo da colonização na região do norte do Paraguai. A denominação "guaicuru" era utilizada originalmente pelos nativos da etnia guarani para referir-se a um grupo étnico rival que habitava a margem ocidental do curso médio do Rio Paraguai entre a foz dos rios Pilcomayo e . Na época da conquista hispânica, essa denominação também foi utilizada para referir-se a outros grupos de nativo que habitavam o curso superior do Rio Paraguai. Trata-se de um termo originalmente pejorativo que resulta da conjunção das seguintes palavras em língua guarani: 1.
* "Guá": partícula significa gente, habitante, nativo; 2.
* "Aí": quer dizer malvado, falso, traidor; e 3.
* "Curú": que significa "sarna", portanto "icurú" significa cheio de sarnas ou com a pele suja. Nesse contexto, pode-se traduzir essa denominação como: gente malvada e com a pele suja. No século XVI, os nativos dessa etnia habitavam a região do Chaco, divididos em dois núcleos: um mais ao sul (Guaicurús), localizado na margem ocidental do Rio Paraguai, nas proximidades de onde, atualmente, está localizada a cidade de Assunção e outro núcleo mais ao norte (Mbayá), também na margem ocidental do Alto Paraguai. A denominação "Mbayá" tem várias interpretações, tais como: "esteira de bambus", gente que vive entre os "pajonales" (vegetação da região); referência a um tipo de palha que era utilizada em suas habitações; gordos; hercúleos ou gigantescos. Esse grupo mais ao norte se autodenominava como "Eyiguayeguis", que significa: "gente que vive entre as palmeiras do tipo 'eyiguá'" (boicaiúva). Muitas vezes, aliavam-se com os os paiaguás, pois necessitavam da canoa para atravessar o Rio Paraguai e da certeza que não haveria conflitos com estes, para que pudessem atacar os campos cultivados pelos guaranis em épocas de colheita. Antes do período colonial eram nômades que tinham uma economia baseada na caça, pesca e coleta. A agricultura somente surgiu com a maior estabilidade dos assentamentos a partir do século XIX. A criação de rebanhos equinos e bovinos foi desenvolvida no período colonial, com destaque para a criação de cavalos que passou a ser um dos elementos característicos desse grupo étnico que pode ser caracterizado como uma sociedade equestre. A partir de meados do século XVII, começaram a ocupar também a margem oriental do rio Paraguai, na região correspondente a região do Pantanal que, no século XVIII, seria a principal área de ocupação por essa etnia. No final do Século XIX, o território habitado pelo grupo concentrava-se em áreas que atualmente pertencem ao estado de Mato Grosso do Sul. Aliados dos paiaguás contra um inimigo comum, os exímios cavaleiros guaicurus ofereceram grande resistência à povoação do Pantanal Sul-matogrossense. Um tratado de paz em 1791 os declarou súbditos da Coroa Portuguesa. Dentre os remanescentes atuais de uma das antigas tribos Mbayá-Guaicurú, podem-se citar os cadiuéus da , no sul do estado de Mato Grosso do Sul.
rdf:langString
Гуайкуру — группа индейских народов в нескольких странах Южной Америки (Аргентине, Парагвае, Боливии, Бразилии, Уругвае), говорящих на языках одноимённой семьи. Включают в себя тоба, пилага, мокови, а также почти вымерших мбая (единственной сохранившейся группой этого этноса являются кадивеу) и вымерших к началу XIX века абипонов и эвебе. В XVII веке большинство народов гауайкуру переняло у испанских колонизаторов искусство верховой езды и использование огнестрельного оружия, начавших применяться ими как для охоты, так и для сражений. Вплоть до начала XX века некоторые группы гуайкуру, в особенности проживавшие в регионе Гран-Чако на севере Аргентины, оказывали ожесточённое сопротивление белым колонизаторам; при этом отдельные племена не образовывали какой-либо цельной общности и часто воевали между собой.
xsd:nonNegativeInteger
13907
