Gordion

rdf:langString Gòrdion

rdf:langString Gòrdion (del grec Gordion, també coneguda com a Gordió o Gòrdium, en turc Gordiyon) era la capital de l'antic Regne de Frígia. Era una ciutat de Bitínia (llavors més estesa que posteriorment), una mica al nord del riu Sangari. Era a la via reial entre Lídia i Babilònia, prop del lloc on aquesta travessava el riu Sangari. Correspon a l'actual jaciment de , a la província turca d'Ankara, a uns 96 km al sud-oest de la ciutat d'Ankara i al districte de . El nucli de Gòrdion, compost per la ciutadella, la ciutat baixa i una fortalesa (Küçük Hüyük), se situava a la riba oriental del riu Sangari (turc: Sakarya; grec: Σαγγάριος, Sangàrios), que discorre des d'Anatòlia central fins al mar Negre, encara que posteriorment van sorgir extensos suburbis a l'altra riba. El nom de l'emplaçament es relaciona amb Gòrdios I, un dels primers reis de Frígia. Els nivells més antics daten del bronze mitjà (c. 1500 aC). Entre els segles XII i X aC els frigis, provinents de Tràcia, es van establir a l'Anatòlia central, encara que no hi ha proves d'un Regne de Frígia fins al segle viii aC. Gòrdion va assolir l'esplendor sota el rei Mides III (segles VIII-VII aC), el qual es creu que va refundar la ciutat. Cap al final del seu regnat, Frígia va patir invasions dels pobles cimmeris, els quals devien ser els responsables de la destrucció de Gòrdion. Els reis de Frígia van construir als voltants de Gòrdion grans tombes: eren unes cambres de fusta cobertes d'un munt de terra formant un turó artificial, normalment anomenat "túmul" dels quals queden uns 80, que han estat excavats. El més gran de tots, conegut originàriament com la "tomba de Mides" (encara que actualment es creu que va pertànyer a un rei anterior), té uns 300 m de diàmetre i 47 d'alçada. Les fortificacions de la ciutat són del segle viii aC i era important al segle vii aC. Un palau es va construir a la ciutadella al sud de la qual hi havia la ciutat baixa; a l'altre costat del Sangari hi havia un suburbi. En temps del rei Mides III es va produir la primera invasió dels cimmeris (vers 710 aC), que fou rebutjada amb ajut de Sargon II d'Assíria; a la segona invasió (vers el ) Mides fou derrotat i es va suïcidar. L'arqueologia presenta rastres de la destrucció de Gòrdion, però sembla que fou posterior als atacs cimmeris. Després d'un període de confusió es va establir el Regne de Lídia amb Giges (vers 680-644 aC). Un rei de Lídia, Aliates II (vers 600-560 aC), va construir una fortalesa en un turó proper a la ciutadella. Lídia fou annexionada pel rei de Pèrsia Cir II el Gran i el darrer rei Cresos hi va morir (547 aC); una guarnició persa es va establir a Gòrdion, ciutat que fou inclosa a la satrapia de Frígia de la qual Gòrdion va esdevenir capital i seu d'una guarnició militar permanent. La seva importància estratègica es basava en el control de l'encreuament del riu Sangari. Per Gòrdion passava almenys una branca del camí reial persa que unia Sardes amb Susa. El 334 aC va ser conquerida per l'exèrcit d'Alexandre el Gran: els perses foren expulsats pel macedoni Parmeni el 334 aC i a l'hivern hi va arribar Alexandre el Gran, el qual va protagonitzar el famós episodi del tall amb l'espasa del nus gordià, un nus que ningú era capaç de desfer, i del qual estava profetitzat que qui el desfés conqueriria Àsia. El nus es trobava a l'acròpoli, que havia estat el palau dels reis de Frígia. Després de la mort d'Alexandre, Gòrdion fou domini d'Antígon i després va formar part de l'Imperi Selèucida, de Galàcia, del Regne de Pèrgam i, finalment, de l'Imperi Romà (189 aC). Durant el període romà la ciutat original va ser abandonada, i va sobreviure només l'assentament del costat occidental del Sangari. En temps d'Estrabó era un llogaret sense importància. Al començament de l'imperi, sota August, fou restaurada i anomenada Juliòpolis (llatí Juliopolis). Durant el període romà d'Orient, en temps de Justinià, va patir la inundació del riu Scopas i va quedar en part destruïda, però l'emperador la va reconstruir.