Galley

rdf:langString Galera

rdf:langString Trirrem

rdf:langString La trirrem (en grec τριήρης, plural τριήρεις) era una nau de guerra inventada probablement al segle VII aC. El seu nom deriva de les tres fileres de remers que hi havia a cada costat del vaixell. En el desenvolupament de l'art naval a l'edat antiga, la invenció de la trirrem, atribuïda tradicionalment als corintis, té una importància equivalent a la que, a principis del segle xx, es va operar amb la creació de l'anomenat «vaixell monocalibre» o «cuirassat». No és que s'apliqués a la tècnica de construcció naval un invent revolucionari, ni que tinguessin lloc canvis significatius en la manera de combatre de les flotes en el Mediterrani, sinó que es pot dir que amb la trirrem la tècnica naval va assolir un dels seus moments culminants. La construcció i el manteniment de les forces navals a l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de mantenir la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació al mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic. Les trirrems estaven dotades d'un esperó per envestir les naus enemigues, que s'enfonsava a la fusta de la base i les enfonsava. Aquest abordatge es complementava amb l'atac frontal dels guerrers que viatjaven a bord de la nau. Bussejadors podien aturar les trirrems amb estaques enfonsades o creant vies d'aigua però el més comú era el combat directe entre diverses embarcacions. Les trirrems van ser usades pels grecs i posteriorment van ser adaptades a l'estil de guerra romà. Quan els enginyers navals van voler incrementar la potència i la rapidesa del vaixell proveït d'un únic banc de remers, van idear repartir-los en dos, els de el nivell inferior remarien a través d'obertures laterals en la carena, els de el nivell superior per sobre de la . Per afegir un tercer nivell de bancs faltava lloc dins del buc, i augmentant les seves dimensions s'obtindria un vaixell molt més profund, molt més pesat i molt més lent, per la qual cosa perdria els avantatges esperats del tercer nivell de remers. Entre 550 i 525 a. C. es va trobar la solució: es va afegir una plataforma exterior (parexeiresía: «dispositiu auxiliar per als rems»), projectada lateralment més enllà de la obra morta. S'aconseguia així lloc per a un tercer banc de remers sense modificar profundament la línia general del buc. La construcció i manteniment de les forces navals en l'Atenes clàssica, amb l'objectiu de conservar la supremacia naval i d'aquesta manera obtenir el control de la navegació en el mar Egeu, va implicar la creació d'un enorme mecanisme financer i logístic. Gran part de la vida econòmica i social en Atenes estava dirigida al manteniment de la escuadra, que al seu moment d'apogeu va arribar a totalitzar unes 300 naus. La trirrem va aparèixer en un context en el qual a poc a poc la tàctica del combat naval havia evolucionat lentament, passant de la lluita a l'abordatge a l'ús de l'esperó. Aquest canvi és significatiu al moment en què, per combatre amb l'esperó, el factor clau no és l'ensinistrament dels hoplites per al combat cos a cos, sinó l'habilitat de maniobrar i la velocitat per buscar una posició favorable en la manera d'envestir i inutilitzar les naus enemigues. L'arma per excel·lència de les trirrems a la Grècia clàssica era, doncs, l'esperó o també anomenat rostrum, i aquella marina que més i millor va perfeccionar l'ensinistrament dels tripulants i les característiques de les naus va ser la que va obtenir el domini del mar.

rdf:langString Una galera és qualsevol tipus de vaixell impulsat principalment mitjançant rems, tot i que moltes galeres també tenien veles per aprofitar el vent. Les galeres eren molt maniobrables i especialment aptes per a operacions amfíbies al Mediterrani, car el seu baix calat les feia fàcil aproximar-se a les platges i desembarcar tropa i càrrega. Les galeres foren el principal tipus de vaixell de guerra en el Mediterrani des de l'època clàssica fins al desenvolupament de vaixells amb armes de foc, en els segles xv i xvi. Les galeres foren utilitzades en les batalles de l'antiga Grècia i dels imperis Persa i Romà (on una condemna era precisament servir a galeres durant un període). Després de la caiguda de l'Imperi Romà, l'ús de les galeres va anar de baixa, però l'Imperi Romà d'Orient i d'altres potències en mantingueren l'ús. Comparades amb els galions de mida mitjana, que tenien de dotze a vint canons de més calibre i abast, eren d'estructura fràgil poc resistent al foc enemic, disposant de cinc canons a proa. El combat era a distància de tret de mosquet o pistola i a l'abordatge, la baixa estructura de les galeres era sobrepassada per les altes bordes dels galions, mentre que la seva tripulació disparava des de les cobertes, més altes. En l'època medieval, foren importants sobretot, les galeres catalanes de la corona d'Aragó. així com les galeres de les repúbliques marítimes italianes (República de Pisa, República de Gènova, República de Venècia, República de Lucca). Les galeres de l'Església Catòlica, les de l'orde del Temple, les de l'orde de Malta, les d'Amalfi i altres formaven, en conjunt, un nombre important d'unitats. La Batalla de Lepant (1571) fou una de les més grans batalles navals amb galeres. Més endavant, van perdre importància a partir del segle xv, i desaparegueren completament amb la propulsió a vapor.