Fall of the Western Roman Empire

rdf:langString Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

rdf:langString La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476 i la seva posterior dissolució el 480. Ròmul Augústul, sovint considerat erròniament l'últim emperador romà d'Occident, fou deposat el 476 pel capitost germànic Odoacre. El seu predecessor, Juli Nepot, es mantingué com a emperador de iure fins al seu assassinat el 480 amb el suport de l'Imperi Romà d'Orient. Malgrat que el poder real es trobava en mans d'Odoacre, formalment governava Itàlia en nom i representació de Nepot, ficció que Odoacre respectà escrupulosament fins a la mort de Nepot per no despertar la ira de l'emperador romà d'Orient, Zenó. Cap al segle iv, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia. El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el Gran a finals del segle iv, consolidava encara més aquesta unitat. Tanmateix, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços. Alguns símptomes d'aquesta decadència eren: * La corrupció dels alts càrrecs de l'administració, * La passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions, * El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans, * La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo, * Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals, * Un greu descens demogràfic. L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament. A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus limes o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, en la Batalla d'Adrianòpolis, en va ser un seriós avís. El seu successor Teodosi I el Gran (379-395) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un renaixement teodosià. Tanmateix, quan va morir, tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar. Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Flavi Honori l'Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'última exhalació de Roma es va produir quan els visigots es van revoltar el 395. Liderats per Alaric I, van intentar prendre Constantinoble, però van ser repel·lits i en el seu lloc van saquejar gran part de Tràcia, al nord de Grècia. El 402, van assetjar Mediolanum, la capital de l'emperador romà Honori, defensada per tropes godes romanes. L'arribada del romà Estilicó i el seu exèrcit va forçar Alaric a trencar el setge i traslladar-se cap a Hasta (l'Asti actualment), a l'oest d'Itàlia, on Estilicó el va atacar en la Batalla de Pollentia, i capturà el campament d'Alaric. Estilicó li va oferir tornar els presoners a canvi dels quals els visigots tornarien a Il·liria, però en arribar a Verona, Alaric va aturar la seva retirada. Estilicó va tornar a atacar-lo en la Batalla de Verona i de nou va derrotar Alaric, obligant-lo a retirar-se d'Itàlia. El 405, els ostrogots van envair Itàlia, però van ser derrotats. Tanmateix, en el 406, un nombre de tribus sense precedents es va aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia per travessar en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en el saqueig de Moguntiacum i el , envaint completament la Gàl·lia. Malgrat aquest greu perill, o potser a causa d'ell, l'exèrcit romà va continuar sofrint usurpacions, en una de les quals va morir Estilicó, el principal defensor de Roma en aquest període. Roma fou saquejada pels visigots l'any 410 i els vàndals el 455. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Romà d'Orient, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.