Buccin
http://dbpedia.org/resource/Buccin an entity of type: Thing
Buccin je speciální druh pozounu, jehož roztrub má tvar hadí nebo dračí hlavy. Oblíbený byl zejména ve vojenských kapelách ve Francii v první polovině 19. století. Zvuk nástroje se pohybuje mezi jemným lesním rohem a mohutným pozounem. Nástroj je díky snižci chromatizován, ale vzhledem ke spíše umělecké než praktické konstrukci nástroje je obtížné určit přesný rozsah – ten se přibližuje tenorovému pozounu, zhruba od velkého F do g1, ale může se pochopitelně lišit.
rdf:langString
El buccén és un trombó visualment diferent popularitzat en les bandes militars a França entre 1810-1845, que posteriorment va caure en l'oblit. No s'ha de confondre amb un altre instrument del mateix nom, que va reviure a França el 1791 i el model de l'antiga buccina romana que podria realitzar només tres notes diferents. No tothom està d'acord sobre la forma de pronunciar el nom de l'instrument.
rdf:langString
The buccin, or buccin à tête de serpent, is a visually distinctive trombone popularized in military bands in France between 1810 and 1845 which subsequently faded into obscurity. It should not be confused with another instrument also called "buccin", revived in France in 1791 and modeled after the ancient Roman buccina which could deliver only four distinct notes.
rdf:langString
rdf:langString
Buccin
rdf:langString
Buccén (trombó)
rdf:langString
Buccin
rdf:langString
Buccin
xsd:integer
4605601
xsd:integer
1100108794
rdf:langString
Myers, Arnold. 2001. "Buccin ". The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. London: Macmillan.
rdf:langString
brass
rdf:langString
Buccin in the musical instrument collection of the Landesmuseum Württemberg, Stuttgart
rdf:langString
rdf:langString
August 2019
rdf:langString
F2 to B4
rdf:langString
Place and publisher needed, and shouldn't the second edition be cited instead?
rdf:langString
El buccén és un trombó visualment diferent popularitzat en les bandes militars a França entre 1810-1845, que posteriorment va caure en l'oblit. No s'ha de confondre amb un altre instrument del mateix nom, que va reviure a França el 1791 i el model de l'antiga buccina romana que podria realitzar només tres notes diferents. No tothom està d'acord sobre la forma de pronunciar el nom de l'instrument. El Grove Dictionary of Music and Musicians dedica dues frases al buccén: "una forma de trombó amb una terminació a la campana on sobresurt un cap de drac serp estilitzada, sovint amb una llengüeta metàl·lica batent". Hector Berlioz va escriure per a buccén al Kyrie i del seva de 1824". Tanmateix, al mateix Grove també podem trobar-hi referències a través de les biografies dels principals constructors, com ara Jean August Guichard. La data exacta de la invenció de la buccén no s'ha documentat i, a banda de la de Berlioz, hi ha poca informació de la supervivència de música escrita per a ell. No obstant això, sí que sabem que el buccén es va popularitzar en les bandes militars a França entre 1810-1845. Les desfilades, festivals a l'aire lliure i les celebracions cíviques eren una part important de la vida cultural francesa a partir de l'època de la Revolució Francesa (1789), que va continuar la major part del segle xix. L'atractiu visual de membres de la banda uniformats, tocant instruments amb caps zoomorfes, era indiscutible i els fabricants es van afanyar a subministrar més i més exòtics dissenys. La campana del buccén estava sovint atrevidament pintada de vermell, verd i or, i la llengua de metall que sobresurt inclosa per molts fabricants podia batre mentre es marxava i tocava l'instrument. El so del buccén s'assembla a una mescla entre un trombó i una trompa. En volums suaus té un so molt càlid i delicat perquè la campana està feta d'estany o llautó molt prim. Però també és capaç d'interpretrar d'un fortíssim extrem. Quan la fou fundada el 1972, es va escollir el buccén pel seu logo, a partir d'un instrument propietat del New England Conservatory of Music a Boston. Lió (França) sembla haver estat un centre de fabricació de buccens, actualment en exhibició a París (Dubois i Couturier) i Boston (Tabard). La fotografia de sota mostra un buccén fet per un constructor català, que es conserva al Museu de la Música de Barcelona. Altres buccéns fets per Guichard (París) s'exhibeixen a Edimburg i Brussel·les i el Museu Metropolità d'Art de Nova York compta amb una extensa col·lecció de buccens fets a França, Itàlia i Bèlgica. John Webb, un fabricant anglès, ha reproduït modernament buccens, un dels quals pot ésser escoltat en la interpretació de Ben Peck de Berlioz Historical Brass al "Les Mots de Berlioz" de Clifford Bevan del CD El Món du Serpent. Stephen Wick va tocar el buccén en el primer enregistrament de la Messe de Berlioz dirigida per .
rdf:langString
Buccin je speciální druh pozounu, jehož roztrub má tvar hadí nebo dračí hlavy. Oblíbený byl zejména ve vojenských kapelách ve Francii v první polovině 19. století. Zvuk nástroje se pohybuje mezi jemným lesním rohem a mohutným pozounem. Nástroj je díky snižci chromatizován, ale vzhledem ke spíše umělecké než praktické konstrukci nástroje je obtížné určit přesný rozsah – ten se přibližuje tenorovému pozounu, zhruba od velkého F do g1, ale může se pochopitelně lišit.
rdf:langString
The buccin, or buccin à tête de serpent, is a visually distinctive trombone popularized in military bands in France between 1810 and 1845 which subsequently faded into obscurity. It should not be confused with another instrument also called "buccin", revived in France in 1791 and modeled after the ancient Roman buccina which could deliver only four distinct notes. In the New Grove Dictionary of Music and Musicians, Arnold Myers devotes but two sentences to this type of buccin: "A form of trombone with a bell terminating in a stylized serpent's or dragon's head, often with a metal tongue, free to flap, protruding. Berlioz scored for buccin in the Kyrie and 'Resurrexit' of his Messe solennelle of 1824." The exact date of the invention of the buccin has not been documented and apart from Berlioz's Messe, there is little in the way of surviving music for it. Yet we do know that the buccin was popularized in military bands in France between 1810 and 1845. Parades, outdoor festivals and civic celebrations were an important part of French cultural life from the time of the Revolution (1789) through most of the 19th century. The visual appeal of band members in uniform playing instruments with zoomorphic heads (in addition to the buccin, serpents, bass horns, bassoons and Russian bassoons—a form of upright serpent—all were made with decorative bells) was indisputable and manufacturers were quick to supply more and more exotic designs. The buccin bell was often vividly painted red, green and gold and the protruding metal tongue included by many makers would flap while marching and playing. The sound of the buccin is something of a cross between a trombone and a French horn. At soft volumes it has a very warm, delicate sound because the bell is made of hammered tin or very thin brass. But it is also capable of an extreme fortissimo. Not everyone agrees on how to pronounce the name of the instrument, with variants including "boo-san", "bue-san", "boo-seen", "buk-kin" and "buck-sin". There are more than 60 buccins in museums throughout the United States and Europe.[[[Wikipedia:Citing_sources|page needed]]]_2-0" class="reference">. When the International Trombone Association was founded in 1972, it chose the buccin for its logo, after an instrument owned by New England Conservatory of Music in Boston. Lyon (France) seems to have been a center of buccin manufacturing with buccins made there currently on display in Paris (Dubois & Couturier) and Boston (Tabard). The photo above shows Douglas Yeo with a buccin made by another Lyon maker, François Sautermeister (c. 1830) that was restored in 2004 (and a new slide made after historical models) by James Becker of Osmun Music. Beautiful buccins by Guichard (Paris) are on display in Edinburgh and Brussels and the Metropolitan Museum of Art in New York has an extensive collection of buccins made in France, Italy and Belgium. John Webb, an English maker, has made modern reproduction buccins, one of which may be heard played by Ben Peck of Berlioz Historical Brass on Clifford Bevan's "Les Mots de Berlioz" on the CD Le Monde du Serpent. Stephen Wick played buccin on the premier recording of Berlioz's Messe under John Eliot Gardiner.
xsd:double
423.22
rdf:langString
Sliding aerophone sounded by lip vibration
xsd:nonNegativeInteger
5727
