Black Death

rdf:langString Pesta Negra

rdf:langString La Pesta Negra fou una pandèmia, molt probablement de pesta, que possiblement s'originà el 1346 al nord de la Xina i, a través de Síria, s'estengué successivament per Anatòlia i Tràcia fins a arribar a Grècia, Egipte i els Balcans. El 1347 arribà a Sicília i des d'allà passà a Gènova; el 1348 havia infectat Suïssa (excepte els Grisons) i tota la península Itàlica, on només el territori del Ducat de Milà en fou parcialment estalviat. Des de Suïssa s'estengué a França i la península Ibèrica i el 1349 arribà a les Illes Britàniques. El 1353, després d'haver infectat tot Europa, els focus de la malaltia es reduïren fins a desaparèixer. Segons estudis moderns, la Pesta Negra matà com a mínim un terç de la població del continent, és a dir, gairebé 20 milions de persones. El juny de 2022 es publicà a la revista Nature els resultats de la investigació d'un equip multidiscilplinari internacional format per investigadors dels instituts Max Planck d'Antropologia Evolutiva i de Ciència de la Història Humana, a Alemanya, i de la Universitat de Stirling, al Regne Unit que, desafiant la teoria tradicional de l'origen xinès de la pandèmia, situen els orígens d'aquesta en l'actual Kirguizistan. Gairebé tots els estudiosos estan d'acord que la Pesta Negra era una infecció provocada per Yersinia pestis, un bacteri aïllat el 1894, que generalment es transmet de les rates als éssers humans a través de les puces. Sense tractament adequat (que no existia al segle xiv), la malaltia té una taxa de mortalitat que va des d'un 50% fins a gairebé el 100% segons la forma que prengui: bubònica, septicèmica o pneumònica. A més de les seves conseqüències devastadores sobre la demografia del continent, la Pesta Negra tingué un fort impacte sobre la societat d'aquella època. A la cerca d'explicacions i remeis, algunes poblacions arribaren a culpar-ne els jueus, que foren l'objecte de persecucions i massacres. Molta gent atribuí l'epidèmia a la voluntat de Déu, fet que contribuí al naixement de diversos moviments religiosos, entre els quals destaquen els flagel·lants. La pesta també influí significativament en la cultura. En el seu Decameró, Giovanni Boccaccio utilitzà joves florentins que havien fugit de la ciutat empestada com a narradors. La «Dansa de la Mort» fou un tema recurrent en les representacions artístiques del segle següent. Fins i tot després del final de la gran epidèmia, la pesta continuà assotant la població europea amb una menor intensitat i una freqüència gairebé constant al llarg dels segles posteriors.