Ban (medieval)
http://dbpedia.org/resource/Ban_(medieval) an entity of type: Thing
Heerbann (früher auch Heermannie, mhd. herban, ahd. heriban; mittellateinisch heribannus, französisch arrière-ban) war in der Reichsheeresverfassung des Heiligen Römischen Reiches das Aufgebot aller waffenfähigen freien Grundbesitzer zur Heerfahrt, d. h. zu einem Reichskrieg. Der ursprünglichen Wortbedeutung nach (ahd. bannan „gebieten“ oder „verbieten“, eigentlich „sprechen“) war der Heerbann ein „Aufruf“ des Königs oder Herzogs zum Kriegsdienst; siehe auch Königsbann.
rdf:langString
Per banno (in latino bannum), nel diritto feudale, si intende il potere esercitato dal detentore di una sovranità (regno o feudo che sia) sui propri sudditi. Esso consisteva nel diritto d'imporre corvées ai sudditi, di riscuotere le tasse, di intraprendere azioni di guerra e, più in generale, di potersi far riconoscere come signore legittimo di un territorio. Da qui nasce la dicitura di signoria bannale (o banale) riferita al regime di feudalità. Lo stesso diritto è conosciuto anche come bannalità (che deriva dalla parola francese Banal).
rdf:langString
De ban of banrecht (Latijn bannum of bannus) was het recht van de koning om te verbieden, te bevelen en te straffen. Het betrof de essentie van de macht van de Merovingische en latere Frankische koningen. Vanaf de late negende eeuw werd dit recht geüsurpeerd door lagere vorsten als hertogen, markgraven en graven. Aan het einde van de tiende eeuw herhaalde dit zich op een lager niveau en kwam de reële macht op veel plaatsen in handen van lokale machthebbers als vice-comites, vicarii en capitanei. De creatie van lokale banheerlijkheden of seigneuries wordt wel de banale revolutie genoemd.
rdf:langString
Un ban era el poder que tenien els reis germànics d'obligar i de castigar. En l'època carolíngia, es considerava que qualsevol delicte havia d'ésser castigat pel ban reial. Aquest poder el tenien, per delegació, els diferents funcionaris locals, com, per exemple, els comtes. Al segle x, aquests comtes s'apropiaren, de fet, del poder que abans tenia el rei. Cap a l'any 1000, alguns veguers comtals, els castlans, els antics fidels reials i els senyors eclesiàstics immunes també s'apropiaren del ban. A l'inici del segle xi, hi hagué la desintegració del poder públic, fet que va portar que un gran nombre de senyors s'apropiessin del ban i de la jurisdicció. Les càrregues que pesaven sobre els pagesos que vivien en una senyoria banal, podien tenir un origen militar (obres al castell o albergues
rdf:langString
In the Middle Ages, the ban (Latin bannus or bannum, German Bann) or banality (French banalité) was originally the power to command men in war and evolved into the general authority to order and to punish. As such, it was the basis for the raising of armies and the exercise of justice. The word is of Germanic origin and first appears in fifth-century law codes. Under the Franks it was a royal prerogative, but could be delegated and, from the tenth century, was frequently usurped by lesser nobles.
rdf:langString
El ban (en latín: bannus o bannum), también conocido como poder de ban o poder de mando, fue una institución político-territorial existente en la actual Francia durante la Edad media, que en parte sobrevivió durante la Edad moderna hasta su abolición definitiva en la Revolución Francesa. Es un antecedente del concepto moderno de soberanía territorial en los Estados-Nación.
rdf:langString
Au Moyen Âge, le ban (latin bannus ou bannum, allemand Bann) ou banalité est à l'origine le pouvoir de commander les hommes à la guerre avant de désigner l'autorité générale d'ordonner et de punir. En tant que tel, il est à la base de la levée des armées et de l'exercice de la justice. Le mot est d'origine germanique et apparait pour la première fois dans des codes de lois du Ve siècle. Sous les Francs, il s'agit d'une prérogative royale et d'un pouvoir public mais elle peut être déléguée et, à partir du Xe siècle, elle est fréquemment usurpée par la petite noblesse. Le ban châtelain devient le pouvoir des seigneurs laïques de contraindre, commander et punir, avec une extension dans le domaine économique (les sujets peuvent être contraint d'utiliser, moyennant redevance, des moulins, press
rdf:langString
rdf:langString
Ban (dret)
rdf:langString
Heerbann
rdf:langString
Ban (medieval)
rdf:langString
Ban (Edad Media)
rdf:langString
Ban (Moyen Âge)
rdf:langString
Banno
rdf:langString
Bannum
xsd:integer
20743504
xsd:integer
1092173608
rdf:langString
Un ban era el poder que tenien els reis germànics d'obligar i de castigar. En l'època carolíngia, es considerava que qualsevol delicte havia d'ésser castigat pel ban reial. Aquest poder el tenien, per delegació, els diferents funcionaris locals, com, per exemple, els comtes. Al segle x, aquests comtes s'apropiaren, de fet, del poder que abans tenia el rei. Cap a l'any 1000, alguns veguers comtals, els castlans, els antics fidels reials i els senyors eclesiàstics immunes també s'apropiaren del ban. A l'inici del segle xi, hi hagué la desintegració del poder públic, fet que va portar que un gran nombre de senyors s'apropiessin del ban i de la jurisdicció. Les càrregues que pesaven sobre els pagesos que vivien en una senyoria banal, podien tenir un origen militar (obres al castell o albergues), econòmic (lleudes), fiscal (censos i monopolis) o bé judicial. S'hi afegiren altres càrregues arbitràries (forces, , talles). La senyoria banal, segons Pierre Bonnassie, fou la base material sobre la qual es construí l'edifici feudal. El ban també era, a l'edat mitjana, la pena pecuniària que havien de pagar tots aquells que infringien una llei.
rdf:langString
Heerbann (früher auch Heermannie, mhd. herban, ahd. heriban; mittellateinisch heribannus, französisch arrière-ban) war in der Reichsheeresverfassung des Heiligen Römischen Reiches das Aufgebot aller waffenfähigen freien Grundbesitzer zur Heerfahrt, d. h. zu einem Reichskrieg. Der ursprünglichen Wortbedeutung nach (ahd. bannan „gebieten“ oder „verbieten“, eigentlich „sprechen“) war der Heerbann ein „Aufruf“ des Königs oder Herzogs zum Kriegsdienst; siehe auch Königsbann.
rdf:langString
In the Middle Ages, the ban (Latin bannus or bannum, German Bann) or banality (French banalité) was originally the power to command men in war and evolved into the general authority to order and to punish. As such, it was the basis for the raising of armies and the exercise of justice. The word is of Germanic origin and first appears in fifth-century law codes. Under the Franks it was a royal prerogative, but could be delegated and, from the tenth century, was frequently usurped by lesser nobles. The adjective "banal" or "bannal" describes things pertaining to the ban. Its modern sense of "commonplace" (even "trite") derives from the fact that tenants were frequently required to use common mills, presses, ovens, etc. for the benefit of their lord exercising his banal rights.
rdf:langString
El ban (en latín: bannus o bannum), también conocido como poder de ban o poder de mando, fue una institución político-territorial existente en la actual Francia durante la Edad media, que en parte sobrevivió durante la Edad moderna hasta su abolición definitiva en la Revolución Francesa. Es un antecedente del concepto moderno de soberanía territorial en los Estados-Nación. El poder de ban era el poder de mando militar detentado como título privado, por un señor feudal, en un territorio delimitado. Con el tiempo, los señores fueron abandonando la costumbre de reclutar tropas en el territorio prescrito y hacia el siglo XI transformaron el ban en el derecho a cobrar impuestos sobre la población campesina que habitaba dentro de esos límites. De este modo, fue sentada jurídicamente una de las bases del feudalismo: la percepción de parte del excedente de la producción campesina. Esta institución fue conocida como "señorío banal" y sobrevivió por largo tiempo a la desaparición del feudalismo a fines de la Edad Media. El poder de ban, devenido así en un derecho de tipo fiscal, formaba parte del patrimonio de un señor feudal, y podía ser transferido por herencia o venta, junto con su título, las tierras bajo su propiedad directa, y sus bienes inmuebles.
rdf:langString
Au Moyen Âge, le ban (latin bannus ou bannum, allemand Bann) ou banalité est à l'origine le pouvoir de commander les hommes à la guerre avant de désigner l'autorité générale d'ordonner et de punir. En tant que tel, il est à la base de la levée des armées et de l'exercice de la justice. Le mot est d'origine germanique et apparait pour la première fois dans des codes de lois du Ve siècle. Sous les Francs, il s'agit d'une prérogative royale et d'un pouvoir public mais elle peut être déléguée et, à partir du Xe siècle, elle est fréquemment usurpée par la petite noblesse. Le ban châtelain devient le pouvoir des seigneurs laïques de contraindre, commander et punir, avec une extension dans le domaine économique (les sujets peuvent être contraint d'utiliser, moyennant redevance, des moulins, presses, fours etc. communs mis à disposition par le seigneur) ; il finit par être assimiler aux droits seigneuriaux. L'adjectif « banal » ou « bannal » (au pluriel : banaux) qualifie les choses relevant du ban. Son sens moderne de « banal » (au pluriel : banals) en est dérivé : ce qui est banal est commun, ordinaire.
rdf:langString
Per banno (in latino bannum), nel diritto feudale, si intende il potere esercitato dal detentore di una sovranità (regno o feudo che sia) sui propri sudditi. Esso consisteva nel diritto d'imporre corvées ai sudditi, di riscuotere le tasse, di intraprendere azioni di guerra e, più in generale, di potersi far riconoscere come signore legittimo di un territorio. Da qui nasce la dicitura di signoria bannale (o banale) riferita al regime di feudalità. Lo stesso diritto è conosciuto anche come bannalità (che deriva dalla parola francese Banal).
rdf:langString
De ban of banrecht (Latijn bannum of bannus) was het recht van de koning om te verbieden, te bevelen en te straffen. Het betrof de essentie van de macht van de Merovingische en latere Frankische koningen. Vanaf de late negende eeuw werd dit recht geüsurpeerd door lagere vorsten als hertogen, markgraven en graven. Aan het einde van de tiende eeuw herhaalde dit zich op een lager niveau en kwam de reële macht op veel plaatsen in handen van lokale machthebbers als vice-comites, vicarii en capitanei. De creatie van lokale banheerlijkheden of seigneuries wordt wel de banale revolutie genoemd.
xsd:nonNegativeInteger
8327