Antiplatelet drug

rdf:langString Antiagregant plaquetari

rdf:langString Un fàrmac antiagregant plaquetari (AP) és aquell que disminueix l'agregació plaquetària i inhibeix la formació de trombes. Els antiagregants plaquetaris són eficaços en la circulació arterial, on els anticoagulants tenen poc efecte, i poden ser administrats tant per via oral com parenteral. S'utilitzen àmpliament en la prevenció primària i secundària de la malaltia cerebrovascular trombòtica o en la malaltia cardiovascular. A principis de la dècada de 1950, el metge estatunidenc Lawrence Craven (1883-1957) fou qui recomanà per primera vegada l'ús de l'aspirina per evitar els infarts de miocardi. Els britànics John Robert Vane i Priscilla Piper i Harvey Weiss, investigador de l'Hospital del Mont Sinaí, descrigueren els principals mecanismes antiagregants d'aquest fàrmac durant els anys 60. Al llarg dels anys següents, diferents grups de recerca van descobrir les bases moleculars de l'agregació plaquetària. El 1994 la FDA aprovà la utilització de l'abciximab en angioplàsties coronàries i el 1998 va comprobar-se l'eficàcia dels primers inhibidors de la recaptació d'adenosina. Els mecanismes d'acció dels APs són molt diversos, però tots alteren d'una forma o d'una altra els processos d'activació de les plaquetes propis de l'hemostàsia primària. Dita alteració pot ser permanent o reversible. En molts casos, es recomanable emprar una combinació d'APs -habitualment aspirina i un altre modificador de la funció plaquetària- per aconseguir una major efectivitat terapèutica. Aquesta forma de tractament dual s'utilitza, per exemple, en la prevenció d'infarts cerebrals després d'un accident isquèmic transitori. Per tal d'evitar determinades complicacions postoperatòries, els APs es poden associar amb alguns tipus d'anticoagulants. En certs supòsits, és possible combinar APs i anticoagulants orals d'acció directa no antagonistes de la vitamina K sense augmentar els riscos iatrogènics. Amb la finalitat de minimitzar el possible desenvolupament d'hemorràgies digestives altes, pot ser convenient compaginar la presa d'APs amb la d'inhibidors de la bomba de protons. S'han descrit altres fenòmens hemorràgics relacionats amb els APs: hematúria, equimosis cutànies, lesions purpúriques, sagnat gingival o hemoptisi. El nombre d'efectes adversos, però, és reduït si es compara amb la quantitat total de malalts que reben aquesta classe de medicaments. Es creu que les propietats de l'àcid protocatecúic, una substància fenòlica present a les plantes del gènere Lonicera, podrien ser idònies per desenvolupar un nou AP amb un baix risc de complicacions hemorràgiques. També s'han avaluat positivament els efectes antitrombòtics de la paeoniflorina provinent de les arrels de Paeonia suffruticosa, ja que és un compost que inhibeix de forma selectiva l'agregació plaquetària induïda per la fricció hemodinàmica sanguínia. Diversos alcaloides d'origen vegetal que presenten característiques antiagregants molt versàtils es consideren bons candidats per formar part de futurs medicaments. Molts verins de serp contenen molècules que alteren la formació del tap plaquetari a través de diferents vies. D'entre elles, les desintegrines (uns pèptids de baix pes molecular, rics en cisteïna i amb una seqüència arginina-glicina-àcid aspàrtic) purificades obtingudes de membres de la família Viperidae, com ara les provinents de l'espècie Protobothrops flavoviridis, són potents inhibidors de l'agregació plaquetària. Una toxina d'aquestes característiques, BmooPAi, provinent de la serp Bothrops moojeni, es considera una base efectiva pel desenvolupament d'un potencial antiagregant plaquetari sense cap activitat col·lateral proteolítica, hemorràgica o fibrinolítica. El descobriment d'un mètode per crear organoids de glàndules productores de verí de serp ha creat noves perspectives en la recerca de compostos d'aquesta naturalesa. S'han publicat molts treballs sobre les propietats antiagregants de diverses substàncies provinents d'altres animals, com ara sangoneres o ratpenats hematòfags, i una de les més actives és una proteïna anomenada anophelina, una proteïna present a la saliva de mosquits del gènere Anopheles, la qual pot ser combinada amb determinats anticossos.