Afrancesado
http://dbpedia.org/resource/Afrancesado an entity of type: WikicatSpanishExpatriatesInFrance
Afrancesados (dt. etwa „Französiserte“, „Frankophile“, „Französischgesinnte“, „Franzosenfreunde“ oder „Französlinge“), auch Josefinos (nach Joseph Bonaparte) war im napoleonischen Spanien und im besetzten Portugal die Bezeichnung für die Parteigänger der Franzosen. Die Beweggründe reichten dabei von Furcht über Gewinnsucht bis zur Hoffnung auf eine durchgreifende Reform des Staates. Viele stammten aus dem Adel und zählten bis in die 1840er Jahre zu den Moderaten oder den Liberalen.
rdf:langString
Iberiar Penintsulako Gerran, frantsestuak Argien Garaiko ideien, liberalismoaren edota Frantziako Iraultzaren zale ziren espainiar eta portugaldarrak ziren, frantsesek Iberiar penintsula okupatzearen eta Frantziako Lehen Inperioaren aldekoak.
rdf:langString
Gli afrancesados (pronuncia in spagnolo: afɾanθeˈsaðo; pronuncia in portoghese: ɐfɾɐ̃sɨˈzaðu; "francofilo" o "francesizzato") erano i partigiani spagnoli e portoghesi degli ideali illuministi, liberali e rivoluzionari francesi, che sostennero l'occupazione francese della penisola iberica ed il primo Impero francese.
rdf:langString
En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron espanyol. Més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament els partidaris de Josep I Bonaparte i el reformisme liberal, així com aquells que col·laboraven amb l'Administració napoleònica. Se sol considerar a aquests esdeveniments i els processos històrics i culturals en els quals s'inscriuen com l'origen del nacionalisme espanyol.
rdf:langString
Afrancesado (Spanish: [afɾanθeˈsaðo], Portuguese: [ɐfɾɐ̃sɨˈzaðu]; "Francophile" or "turned-French", lit. "Frenchified" or "French-alike") refers to the Spanish and Portuguese partisan of Enlightenment ideas, Liberalism or the French Revolution.
rdf:langString
La hispanlingva termino «afrancesado» aŭ en Esperanto franciĝinto, estis uzata ekde la 18a jarcento en Hispanio de kun pejorativa intenco por aludi la sekvanto de la francaj modoj, ĉu per banalaj aferoj (kiaj la vesta modo) aŭ por pli gravaj (kiaj la naturaj aŭ sociaj sciencoj). Fakte unu el la celoj de la kreo de la Real Academia de la Lengua esti purigi la hispanan el la invado de kio intensiĝis pro la alveno de la Burbonoj al la trono de Hispanio (1700, kun Filipo la 5-a). Tiu kontraŭstaro iĝis pli politika pro la disvastigo en Hispanio de la Klerismo ĉefe dum la dua duono de la 18a jarcento kaj iĝis pli polemika pro precizaj aferoj kiaj tiu de (1751) kaj ties intelekta etoso.
rdf:langString
Se denominó afrancesados durante la Guerra de la Independencia, con un sentido peyorativo, a los españoles que habían colaborado con el rey José I Bonaparte al que los «patriotas» defensores de los derechos de Fernando VII, «cautivo» en Francia, le negaban la legitimidad para ser «rey de España e Indias» y le llamaban el «rey intruso». La inmensa mayoría de los «afrancesados» salieron de España en 1813 tras el fin de la Monarquía josefina, formando el primer exilio de la historia contemporánea de España.
rdf:langString
La dénomination d’afrancesado (« francisé », « francophile »), dont l'emploi se généralise en Espagne au XVIIIe siècle, s'applique en particulier aux membres de l'élite espagnole ayant juré fidélité en 1808 au roi français Joseph-Napoléon Ier, qui occupe le trône d'Espagne après les abdications de Ferdinand VII et de Charles IV, sous les pressions de Napoléon.
rdf:langString
A denominação de "afrancesado" foi aplicada, de jeito pejorativo, em Espanha desde o século XVIII aos seguidores do francês, quer em questões frívolas (como a moda) quer importantes (como as ciências naturais e sociais). A mesma origem da Real Academia foi depurar a língua espanhola da invasão de galicismos que se intensificara com a chegada da dinastia Bourbon ao trono da Espanha (1700, com Filipe V). A oposição entre castiços e afrancesados passou a ter valor político com o Iluminismo, e a exacerbar-se com escândalos pontuais, por exemplo, o que acompanhou a L'Encyclopédie (ou Enciclopédia francesa, 1751) e o seu ambiente intelectual: o enciclopedismo, o mais claro elemento dissolvente do Antigo Regime e de todas as suas estruturas .
rdf:langString
Хосефи́нос (исп. josefinos; от Jose [Хосе] = Жозеф), также афрансесады, афрансесадо (исп. afrancesado; [afɾanθeˈsaðo]; офранцуженные; профранцузские) — в Испании, оккупированной в 1808—1813 годах французскими наполеоновскими войсками — испанцы, присягнувшие Байонскому статуту (конституции), объявленной королём Жозефом Бонапартом 6 июля 1808 года; и вообще все, примкнувших к французам во время их вторжения.
rdf:langString
rdf:langString
Afrancesat
rdf:langString
Afrancesados
rdf:langString
Franciĝinto
rdf:langString
Afrancesado
rdf:langString
Afrancesado
rdf:langString
Frantsestu (Iberiar Penintsulako Gerra)
rdf:langString
Afrancesado
rdf:langString
Afrancesado
rdf:langString
Afrancesado
rdf:langString
Хосефинос
xsd:integer
4881724
xsd:integer
1106323156
rdf:langString
En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron espanyol. Més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament els partidaris de Josep I Bonaparte i el reformisme liberal, així com aquells que col·laboraven amb l'Administració napoleònica. De fet foren els patriotes els que començaren a utilitzar despectivament aquest mot contra nobles, funcionaris o intel·lectuals liberals, els quals veien en la presència francesa l'inici de les reformes liberals a Espanya. Per ells era, per tant, una paraula vexatòria sinònima de traïdors. La denominació «afrancesats», des del segle xviii s'aplica a Espanya de forma pejorativa als seguidors de la Moda de França, bé sigui en qüestions frívoles (com la moda) o importants (com les ciències naturals i socials). L'oposició entre castissos i afrancesats va passar a tenir valor polític amb la Il·lustració, i exacerbar-se amb escàndols puntuals, per exemple, el que va acompanyar a L'Encyclopédie (o Enciclopèdia francesa, 1751) i el seu ambient intel·lectual: l'enciclopedisme, el més clar element dissolvent de l'Antic Règim i totes les seves estructures (règim senyorial, societat estamental i monarquia absoluta). La Revolució Francesa (1789) i la guerra de la Convenció (1793-95) van excitar els sentiments antifrancesos entre el poble, sobretot gràcies a l'activa implicació del clergat i la Inquisició (en una de les últimes funcions històriques d'aquesta). La posterior aliança amb Napoleó impulsada per Godoy (Príncep de la Pau) no va canviar els sentiments populars ni l'explotació d'ells per part de les elits antiil·lustrades. El gran fracàs hispano-francès en la batalla de Trafalgar (1805) i les estranyes conseqüències del tractat de Fontainebleau de 1807 (una massiva entrada de tropes franceses que teòricament només haurien d'anar de pas cap a Portugal) van culminar en el motí d'Aranjuez i l'aixecament del 2 de maig de 1808 que va iniciar la Guerra del Francès (denominada col·loquialment la francesada). Quan la major part els secretaris, membres dels Consells, la burocràcia i l'aristocràcia van jurar fidelitat al rei Josep I, germà de Napoleó i impost per aquest després de la renúncia al tron de Ferran VII i Carles IV; el terme afrancesat es va aplicar de forma extensiva (amb el valor de traïdor o col·laboracionista) a tots aquells espanyols que van col·laborar amb l'ocupació francesa i/o amb l'Administració del rei Josep, ja fos per interès personal o per la creença que el canvi de dinastia redundaria en la modernització d'Espanya. Els antics admiradors del francès que van optar pel bàndol denominat patriota (la major part amics personals dels del bàndol afrancesat, i amb idees molt similars) van formar el grup dels liberals a les Corts de Cadis. Se sol considerar a aquests esdeveniments i els processos històrics i culturals en els quals s'inscriuen com l'origen del nacionalisme espanyol. La major part dels afrancesats van sortir d'Espanya amb el derrotat exèrcit francès el 1814, formant el primer dels grups d'exiliats espanyols que es repetiran successivament al llarg del segle xix amb motiu dels canvis polítics, i que arribaran fins al 1939 (vegeu emigració espanyola). Amb posterioritat a la Guerra d'Independència, per parlar del partidari de França o del francès (per exemple, durant la Primera Guerra Mundial) s'usa més aviat el terme francòfil, desproveït de les connotacions negatives de les quals el terme afrancesat no s'ha desprès encara. Alguns afrancesats reconeguts foren Tomàs de Puig, el diputat a Baiona i comissari de Josep I a Catalunya Josep Garriga, , que posà en marxa la publicació en català del Diari de Barcelona, , que primer era resistent però finalment col·laborà amb el governador Augereau… Cal tenir en compte, però, que d'altres eren afrancesats per simple acomodament a les circumstàncies. Tal era el cas, per exemple, de l'escriptor i filòsof Fèlix Amat, el bisbe de Girona , el burgès Erasme de Gònima, Gaspar Remisa… Cal tenir en compte també, però, un altre tipus de partidaris dels francesos, que eren anomenats pels patriotes caragirats, parrots o brivalles. Amb aquests adjectius es qualificava aquells catalans que col·laboraven en la repressió de les autoritats napoleòniques. Alguns d'ells foren "el Rajoler", Joan Serra o Josep Pujol "Boquica". Acabada la guerra, van ser perseguits i molts es van exiliar a França. Tot i que el moderantisme que en general els caracteritzava va facilitar el retorn d'alguns més endavant.
rdf:langString
Afrancesado (Spanish: [afɾanθeˈsaðo], Portuguese: [ɐfɾɐ̃sɨˈzaðu]; "Francophile" or "turned-French", lit. "Frenchified" or "French-alike") refers to the Spanish and Portuguese partisan of Enlightenment ideas, Liberalism or the French Revolution. In principle, afrancesados were upper-and-middle class supporters of the French occupation of Iberia (Portugal and Spain), preferring the reforms of the "enlightened despots" Napoleon I and his brother Joseph Bonaparte (installed by Napoleon as king of Spain) or, as a lesser evil, preferring to avoid the consequences of outright war with the greatest military power in Europe.
rdf:langString
La hispanlingva termino «afrancesado» aŭ en Esperanto franciĝinto, estis uzata ekde la 18a jarcento en Hispanio de kun pejorativa intenco por aludi la sekvanto de la francaj modoj, ĉu per banalaj aferoj (kiaj la vesta modo) aŭ por pli gravaj (kiaj la naturaj aŭ sociaj sciencoj). Fakte unu el la celoj de la kreo de la Real Academia de la Lengua esti purigi la hispanan el la invado de kio intensiĝis pro la alveno de la Burbonoj al la trono de Hispanio (1700, kun Filipo la 5-a). Tiu kontraŭstaro iĝis pli politika pro la disvastigo en Hispanio de la Klerismo ĉefe dum la dua duono de la 18a jarcento kaj iĝis pli polemika pro precizaj aferoj kiaj tiu de (1751) kaj ties intelekta etoso. La Franca Revolucio (1789) kaj la (1793-95) pliakrigis la kontraŭfrancajn sentojn ĉe la hispana popolo, ĉefe pro interveno aktiva de la religiuloj kaj la Inkvizicio. La posta alianco kun Napoleono fare de Godoy ne ŝanĝis lo popularajn sentojn nek ties profiton fare de la kontraŭklerismaj elitoj. La forta malvenko hispan-franca en la batalo apud Trafalgar (1805) kaj la strangaj konsekvencoj de la traktato de Fontainebleau de 1807 (nome amasa eniro de francaj trupoj kiuj teorie estis nur survoje al Portugalio) rezultis en la Tumulto de Aranjuez kaj la insurekcio de la 2-a de majo de 1808 kiu estis komenco de la Milito de Hispana Sendependiĝo. Kiam majoritato de la hispanaj funkciuloj kaj la aristokrataro ĵuris fidelon al la nova reĝo Jozefo la 1-a Bonaparte, frato de Napoleono kaj instaŭrita de li mem post la malakceptoj al trono fare kaj de la princo Fernando la 7-a kaj de la abdikinta reĝo Karlo la 4-a, la termino afrancesado ekaplikiĝis etende, kaj kun la signifo de perfidulo (aŭ, kiel dirote en aliaj kazoj de eksterlanda okupado: kunlaboristo aŭ kolaboratoristo), al ĉiuj hispanoj kiuj, dum la franca okupado, kunlaboraris kun ĝi aŭ kun la administrado de la reĝo Jozefo, ĉu pro personaj interesoj ĉu pro kredo ke la ŝanĝo de dinastio rezultos en modernigo de Hispanio. La antikvaj admirantoj de ĉio franca kiu kliniĝis al la flanko nome patriota (ĉefe personaj amikoj de la afrancesados, kaj kun ideoj tre similaj) formis la grupon de la liberaloj de la Kortumo de Kadizo, kiu ne estis pro sia iama francemo tiom maltraktita de la hispana popolo aŭ de la naciisma ĵus naskiĝinta sento. La majoritato de la afrancesados eliris de Hispanio kun la malvenkita franca armeo en 1814, formante la unuan de la grupoj de hispanaj ekzilitoj kio ripetiĝos sekve laŭlonge de la 19a jarcento pro la politikaj ŝanĝoj, kaj kio okazos denove en 1939 post la Hispana Enlanda Milito. Post la Milito de Sendependiĝo, por paroli pri la partiano de Francio aŭ de ĉio franca (ekzemple, dum la Unua Mondmilito) oni uzis en Hispanio ĉefe la terminon francófilo (francemulo), senigita de la iamaj negativaj konotacioj de la termino afrancesado kiujn ankoraŭ havas ĝi.
rdf:langString
Afrancesados (dt. etwa „Französiserte“, „Frankophile“, „Französischgesinnte“, „Franzosenfreunde“ oder „Französlinge“), auch Josefinos (nach Joseph Bonaparte) war im napoleonischen Spanien und im besetzten Portugal die Bezeichnung für die Parteigänger der Franzosen. Die Beweggründe reichten dabei von Furcht über Gewinnsucht bis zur Hoffnung auf eine durchgreifende Reform des Staates. Viele stammten aus dem Adel und zählten bis in die 1840er Jahre zu den Moderaten oder den Liberalen.
rdf:langString
Iberiar Penintsulako Gerran, frantsestuak Argien Garaiko ideien, liberalismoaren edota Frantziako Iraultzaren zale ziren espainiar eta portugaldarrak ziren, frantsesek Iberiar penintsula okupatzearen eta Frantziako Lehen Inperioaren aldekoak.
rdf:langString
Se denominó afrancesados durante la Guerra de la Independencia, con un sentido peyorativo, a los españoles que habían colaborado con el rey José I Bonaparte al que los «patriotas» defensores de los derechos de Fernando VII, «cautivo» en Francia, le negaban la legitimidad para ser «rey de España e Indias» y le llamaban el «rey intruso». La inmensa mayoría de los «afrancesados» salieron de España en 1813 tras el fin de la Monarquía josefina, formando el primer exilio de la historia contemporánea de España. Como ha subrayado Manuel Moreno Alonso, «con la excepción de los moros y los judíos de otras épocas, nadie en verdad fue injuriado con tanta saña como ellos [los afrancesados]. No se quiso admitir su idea de que, aceptando al nuevo rey, se evitaba tanto la anarquía como la guerra, a la vez que podía mejorarse el buen gobierno de la nación». El «patriota» Antonio de Capmany los calificó de «fastidiosa turba de sabihondos, ideólogos, filósofos, humanistas y politécnicos».
rdf:langString
Gli afrancesados (pronuncia in spagnolo: afɾanθeˈsaðo; pronuncia in portoghese: ɐfɾɐ̃sɨˈzaðu; "francofilo" o "francesizzato") erano i partigiani spagnoli e portoghesi degli ideali illuministi, liberali e rivoluzionari francesi, che sostennero l'occupazione francese della penisola iberica ed il primo Impero francese.
rdf:langString
La dénomination d’afrancesado (« francisé », « francophile »), dont l'emploi se généralise en Espagne au XVIIIe siècle, s'applique en particulier aux membres de l'élite espagnole ayant juré fidélité en 1808 au roi français Joseph-Napoléon Ier, qui occupe le trône d'Espagne après les abdications de Ferdinand VII et de Charles IV, sous les pressions de Napoléon. Ce nom désigne ensuite tous les Espagnols qui, durant l’occupation française (1808-1814), ont collaboré avec les Français. Leur engagement était motivé soit par intérêt personnel, soit parce qu’ils pensaient que le changement de dynastie favoriserait la modernisation de l’Espagne. En général, leur niveau d’instruction était très élevé ; la grande majorité des afrancesados constituait la classe intellectuelle du pays. Beaucoup participèrent à l’élaboration de la Constitution de Bayonne de 1808. Un petit groupe d’entre eux avait des idées ouvertement révolutionnaires ; ceux-là reçurent le surnom de jacobins. Beaucoup d’entre eux, les plus influents, appartenaient à des loges maçonniques bonapartistes, comme la loge madrilène Santa Julia ou la grande loge de Manzanares (Ciudad Real).
rdf:langString
Хосефи́нос (исп. josefinos; от Jose [Хосе] = Жозеф), также афрансесады, афрансесадо (исп. afrancesado; [afɾanθeˈsaðo]; офранцуженные; профранцузские) — в Испании, оккупированной в 1808—1813 годах французскими наполеоновскими войсками — испанцы, присягнувшие Байонскому статуту (конституции), объявленной королём Жозефом Бонапартом 6 июля 1808 года; и вообще все, примкнувших к французам во время их вторжения. Среди афрансесадо было много образованных людей из высших классов, которые искренне симпатизировали некоторым аспектам французской политики. Например, после упразднения французами инквизиции, историк и священник Хуан Льоренте впервые получил доступ к её архивам. Когда в 1813 году англо-испанская армия герцога Веллингтона стала развивать успешное наступление, многие афрансесадо отступали вслед за французской армией короля Жозефа и маршала Журдана, которая была разбита в битве при Витории, после чего отступление стало похоже на бегство. С падением иностранного владычества (1813) преследуемые всеми партиями «афрансесады» большей частью (около 10 000 человек) переселились во Францию. Фердинанд VII постановлением от 30 мая 1813 года объявил их лишёнными гражданских прав и запретил даже их жёнам и детям возвращаться на родину. Только с восстановлением правления кортесов 8 мая 1820 года им было дозволено вернуться в Испанию, а декретом от 21 сентября того же года им было возвращено имущество. От афрансесадо, сторонников Байонской конституции короля Хосе, следует отличать либерально настроенных патриотов, сторонников Кадисской конституции, которые сражались против французов, но, после возвращения на престол консервативно настроенного короля Фердинанда VII, впали в немилость. Среди них, например, поэт Мануэль Кинтана (1772—1857) — певец и пламенный сторонник народной войны; после реставрации Фердинанда VII был заключен в крепость, где провёл шесть лет.
rdf:langString
A denominação de "afrancesado" foi aplicada, de jeito pejorativo, em Espanha desde o século XVIII aos seguidores do francês, quer em questões frívolas (como a moda) quer importantes (como as ciências naturais e sociais). A mesma origem da Real Academia foi depurar a língua espanhola da invasão de galicismos que se intensificara com a chegada da dinastia Bourbon ao trono da Espanha (1700, com Filipe V). A oposição entre castiços e afrancesados passou a ter valor político com o Iluminismo, e a exacerbar-se com escândalos pontuais, por exemplo, o que acompanhou a L'Encyclopédie (ou Enciclopédia francesa, 1751) e o seu ambiente intelectual: o enciclopedismo, o mais claro elemento dissolvente do Antigo Regime e de todas as suas estruturas . A Revolução francesa (1789) e a (1793-95) excitaram os sentimentos antifranceses entre o povo espanhol, sobretudo graças à ativa implicação do clero e da Inquisição (numa das últimas funções históricas desta). A posterior aliança com Napoleão impulsionada por Godoy (Príncipe da Paz) não mudou os sentimentos populares nem a exploração deles por parte das elites anti-iluministas. O grande insucesso hispano-francês na batalha de Trafalgar (1805) e as estranhas consequências do tratado de Fontainebleau de 1807 (uma massiva entrada de tropas francesas que teoricamente apenas iam para Portugal) culminaram no motim de Aranjuez e o levantamento de 2 de maio de 1808 que iniciou a Guerra de Independência Espanhola. Quando a maior parte os secretários, membros dos Conselhos, a burocracia e a aristocracia juraram fidelidade ao rei José I, irmão de Napoleão e imposto por este após a renúncia ao trono de Fernando VII e Carlos IV; o termo afrancesado foi aplicado amplamente com o valor de traidor (colaboracionista), a todos aqueles espanhóis que, durante a ocupação francesa, colaboraram com a mesma ou com a Administração do rei José, quer por interesse pessoal, quer pela crença em que a mudança de dinastia redundaria na modernização da Espanha. Os antigos admiradores do francês que optaram pelo bando denominado patriota (a maior parte amigos pessoais dos do bando afrancesado, e com ideias muito similares) formaram o grupo dos liberais nas Cortes de Cádis. Acostuma-se considerar estes acontecimentos e os processos históricos e culturais nos quais se inscrevem como a origem do nacionalismo espanhol. A maior parte dos afrancesados saíram da Espanha com o derrotado exército francês em 1814, formando o primeiro dos grupos de exilados espanhóis que se repetirão sucessivamente ao longo do século XIX com ocasião das mudanças políticos, e que chegarão até 1939. Com posterioridade à Guerra de Independência, para se referir ao partidário da França ou de o francês (por exemplo, durante a Primeira Guerra Mundial) é usado o termo francófilo, desprovido das conotações negativas do termo afrancesado.
xsd:nonNegativeInteger
8591
